Sara Blázquez

“Catalunya és un referent de confrontació democràtica amb l’Estat”

2011-09-24T10:58:00.002+02:00

Tot i que mai havia format part de cap partit, Bakartxo Ruiz és ara diputada i portaveu de Bildu al Parlament de Navarra. És professora d’euskera, i prové de moviments socials i de barri. Assegura que els resultats de Bildu a les darreres eleccions municipals van superar les seves expectatives, però té clar que “s’ha de treballar des de baix. La labor institucional exclusivament és incapaç de generar realment un canvi polític i social”. Va ser a Roda de Ter el cap de setmana de la diada nacional, convidada per la Secció Local d’Esquerra. Bakartxo Ruiz va oferir la xerrada “L’experiència de Bildu. Situació actual i perspectives de futur” a l’aula de Cultura d’UNNIM del municipi, davant de desenes de persones.

Ara és portaveu de Bildu al Parlament de Navarra, però mai abans havia estat en política (de partits). Per què va decidir entrar-hi?

De la mateixa manera que a mi, ens ha tocat a molts ciutadans d’Euskal Herria. Des que es va aplicar la llei de partits hi ha 40.000 persones que no es poden presentar ni tan sols a les llistes. Amb aquesta tessitura, i essent també il·legal l’esquerra abertzale, ens ha tocat a gent que venim d’àmbits molt diferents. Som gent que no havíem pensat mai estar a la palestra política, si més no a aquest nivell.

Com s’expliquen l’èxit electoral de Bildu a les eleccions municipals?

Tenim la Diputació General de Guipúscoa, l’alcaldia d’una ciutat com Sant Sebastià, i 123 alcaldies a tot Euskal Herria, 320.000 vots, arribant gairebé al nivell del PNV, la força hegemònica nacionalista. La suma de forces entre abertzales, la capacitat de prioritzar, per sobre de les diferències, un projecte de país, un projecte basat en polítiques d’esquerra que sigui capaç de propiciar un canvi de cicle que sigui realment un canvi polític i social, ser un projecte amb participació ciutadana, popular, és el que explica l’èxit. Molts de nosaltres no som polítics professionals i, per descomptat, l’eix principal de la nostra actuació és avançar i impulsar la resolució del conflicte, i la normalització política a Euskal Herria.

Per què no ha estat possible una coalició amb el PNV per presentar-vos el 20-N?

L’oferta que ha fet tant l’esquerra abertzale, com Eusko Alkartasuna, com Alternatiba, ha estat sincera, per sobre d’interessos particulars, amb eixos molt concrets, que són portar la veu d’Euskal Herria a Madrid, amb una paràmetres molt clars, i on tant Aralar com el PNV hi tenien cabuda. Aralar va mostrar la seva disposició, i després de les converses, es va arribar a un preacord, que probablement es porti a terme, i el PNV ho ha refusat des del principi. És evident que dins d’Euskal Herria i dins els partits abertzales hi ha dos models, un que aposta per un model de país, i un altre que és més partidista. L’oferta que han fet els partits que conformen Bildu és una oferta de país, i de confrontació amb l’Estat. El PNV, porta una trajectòria pactista, i sembla que vol continuar així.

Quines especificitats té Navarra?

Navarra és qüestió d’Estat, i ho ha estat sempre. És moneda de canvi. La dreta de Navarra tem “que ens envairan els bascos”, estan demostrant nerviosisme. UPN i PP són dues forces diferenciades, però han decidit anar juntes a les eleccions generals per frenar Bildu, ho han dit literalment, perquè saben que la suma de forces abertzales i progressistes a Navarra pot portar un canvi de cicle, els pot modificar l’status quo on estan tan còmodes, i saben que és emergent.

L’esquerra independentista no ha tingut veu durant vuit anys al Parlament de Navarra. Com afronten aquest repte?

Amb molta responsabilitat. No és fàcil, perquè no anem sols, tenim tant la responsabilitat com la dificultat d’haver de consensuar, perquè no és un projecte de l’esquerra abertzale, és un projecte molt més ampli, i per això hem tingut els resultats que hem tingut. També ho afrontem amb molta il·lusió i com un desafiament. Al Parlament de Navarra la mitjana d’edat és d’uns 60 anys, i masculinitzada completament, per tant, aportarem un punt de frescura i novetat, que també va bé.

Quins són els aspectes que treballeu més fermament?

Amb el moviment 15-M sembla que s’hagi inventat alguna cosa. Ha de ser molt trist pels espanyols que vegin que, després de trenta anys de suposada democràcia, la mateixa ciutadania espanyola els demani democràcia real. A Euskal Herria portem molts anys demanant democràcia per moltes coses. Plantegem una altra manera de fer política. Es pot fer participació ciutadana sense que sigui per Internet exclusivament, es poden obrir les portes dels ajuntaments, escoltar, plantejar, debatre, retornar propostes, i s’està fent. Al Parlament de Navarra estem plantejant constantment sessions de treball amb sindicats, amb agents ecologistes, amb agents socials. És la manera que volem de fer les coses. Pel que fa als continguts tenim dos eixos: la normalització política i la resolució del conflicte.

Com es viu el fet d’haver tingut tant suport electoral i que algunes formacions polítiques no els respectin com a tal?

És el símptoma de la intolerància i d’un nul talant democràtic. Abans de la campanya, durant la campanya i després de la campanya ens han vetat, ens han boicotejat, i encara es neguen a participar amb nosaltres en determinats debats i tertúlies. Però aquest és el seu problema. Els que es titllen de tolerants i demòcrates no accepten la voluntat popular.

Com veu la relació de Catalunya amb l’Estat?

Catalunya és un referent quan parlem de confrontació democràtica amb l’Estat. Sabem que són realitats diferents, però des d’Euskal Herria es veu amb certa enveja aquesta agressió social que té l’independentisme a Catalunya, la defensa de la llengua des d’àmbits tan plurals i sense por a confrontar amb l’Estat. Els espanyols estan que tremolen, perquè senten l’alè a la nuca, que això se’n va! Catalunya per una banda, i Euskal Herria per una altra, però saben que l’Estat de les autonomies està en crisi.

Entrevista publicada a EL 9 NOU el dilluns, 19 de setembre de 2011

Fusteria Blázquez

2011-09-02T09:32:00.004+02:00

Val la pena visitar aquest web! :)

“Quan tens 25 anys tens la sensació que encara està a les teves mans poder ser qui vols”

2011-08-26T11:14:00.005+02:00

Marc Serena és periodista i quan va fer vint-i-cinc anys va decidir marxar a fer la volta al món, i conviure amb vint-i-cinc joves de vint-i-cinc països diferents durant un any (2008-2009). D'aquesta aventura n'ha sortit un treball periodístic, el llibre La volta dels 25 (La Magrana/Ediciones B). Es tracta del retrat de tota una generació que avui és jove, però d'aquí una anys tirarà el món endavant, “ens espera el futur que nosaltres vulguem”. Serena va ser a Vic per presentar-lo a la llibreria Muntanya de Llibres, on va dir que “no som una generació perduda. Estem indignats però tenim capacitat per revertir a situació. Tenim molta formació, possibilitat de viatjar, tenim moltes coses bones i fortes”.

Què el va portar a emprendre aquest viatge?

Moltes vegades es veu el món com si fos un tauler d'escacs, com si només hi hagués macrodecisions de polítics, de governs, d'empreses, i com diuen a Costa d'Ivori “quan hi ha dos elefants que es barallen, qui reben són les formigues”. El llibre va a buscar històries de gent a qui mai se li demana opinió, ni se li demanarà mai més, gent que explica com és la seva vida més enllà del que es diu del seu país. Aquestes vint-i-cinc històries són de gent anònima, m'interessava fer aquest treball, molt de tu a tu, molt honest, sense dependre de res.

Tenia clar on volia anar?

Anava una mica sobre la marxa. Si que tenia un esquema mental general, si que sabia que volia passar pels cinc continents, que hi hagués països rics, països pobres, grans, petits, grans ciutats, petites comunitats aïllades... Si ho hagués planificat abans ho hagués fet a partir del tòpic. No és un llibre on hagi d'anar a demostrar res, no és un llibre de tesis, senzillament és el que he anat trobant sobre la marxa, durant el camí. Era una mescla d'intuïció, però també d'atzar. I això m'ha portat sorpreses.

Quines sorpreses?

La generositat de tota aquesta gent. M'ensenyaven el seu poble, al seva casa, la seva família, però jo no els podia dir “vine quan vulguis” perquè hagués creat una situació una mica desagradable amb molts d'ells, perquè no poden sortir. Això també m'ha sorprès, hi ha països on no tenen la possibilitat de viatjar. La nostra generació, aquí, crec que tenim la sort que som conscients més que mai que formem part d'una comunitat global.

Ja tenia la idea de fer un llibre?

Jo tenia idees, però tampoc sabia si es podrien dur a terme, no era un encàrrec editorial. Marxava sense cap calendari, sense cap pressió. Vaig estar un any viatjant i un altre any recopilant la informació, i vaig buscar una editorial quan ja ho tenia tot molt escrit i molt clar. El més important és que hi hagi algú que se'l llegeixi i li agradi. Ara estic a la fase més difícil de totes. És un llibre on hi ha participat moltíssima gent, no he posat agraïments perquè seria un llistat molt llarg! Sembla que sigui una cosa molt meva, però no és un llibre sobre mi i les meves anècdotes, sinó que és un llibre sobre aquesta gent.

Què va posar a la maleta abans de marxar?

Poca cosa, i si tornés a fer el viatge encara hi posaria menys coses. Es posa sobre tot il·lusió i energia, i la cosa que he portat a la maleta i que més m'ha servit ha estat l'anglès. És el que més he valorat del que portava. També hi duia una farmaciola i molt poca roba. Vaig marxar d'aquí amb uns pantalons i vaig tornar amb els mateixos! Era una maleta molt lleugera, que si la perdia no passava res.

Com va triar els vint-i-cinc joves?

En el cas de la cantant coreana famosa sí que tenia el contacte ja fet, i els altres els anava fent pràcticament sobre el país. Em sembla que només hi va haver una persona que em va dir que no. Els Estats Units em preocupaven molt perquè és un país del que ja en sabem moltes coses, i volia fer alguna cosa que sorprengués. Vaig veure que el noi que fa els discursos d'Obama tenia vint-i-cinc anys, és el seu speechwriter, una feina molt reconeguda i respectada als Estats Units, es diu Jon Favreau. Vaig intentar contactar-lo, vaig aconseguir el seu correu electrònic personal, li vaig escriure un parell de vegades i no em va respondre. Després vaig contactar la Casa Blanca i em van enviar una carta i em van dir que no podia entrevistar-lo. Aquesta era una persona que jo volia entrevistar, però tampoc era necessària. Després va sortir una altra història molt divertida, i més relaxada. País per país potser no té sentit. Si un xilè llegeix el llibre pot pensar “aquest va a Xile i entrevista una delinqüent!”. No té sentit si et mires el país com una cosa tancada, però com a comunitat global sí que té sentit. No hi ha persones que representen un país.

Expliques que és el retrat d'una generació. Com és aquesta generació?

De vegades la gent s'atreveix a resumir la generació amb només una paraula, i això és totalment injust. Jo l'explico en tot aquest llibre i encara trobo que hi ha contradiccions i matisos. Quan tenim vint-i-cinc anys és un moment a la vida que més o menys saps què vols ser, però encara no ho has aconseguit, però tens la sensació que encara està a les teves mans poder ser qui vols. Hauríem d'aplicar això a la nostra vida i per sempre, que sempre estigui a les nostres mans ser qui volem ser, que no som producte d'una casualitat. Tenim la possibilitat de canviar les coses. Veig una gran força de les ciutats, i veig que la gent jove que viu a les ciutats ens assemblem força. A Maputo, que és la capital de Moçambic, jo i el noi informàtic que viu a la ciutat ens assemblem més del que ell s'assembla a algú de l'extraradi de Maputo. Hi ha una diversitat tan enorme que és difícil generalitzar sobre això.

Què aprèn el lector amb La volta dels 25?

Aprèn com és el món des d'una perspectiva de presa de futur, perquè moltes vegades es té una visió molt romàntica del món, o una visió dels països una mica antiquada, i aquesta és una visió molt real i molt d'avui dia. Es pot llegir com és el món en alguns llocs.

Creus que aquests països retraten el món?

Es podria haver una cosa més exhaustiva, es podria haver fet un informe estadístic, però tindria tantes pàgines que seria impossible de llegir. És tan sols un retrat periodístic.

Entrevista publicada a EL 9 NOU el 6 de juny de 2011

Fotos: Xevi Cortacans. Muntanya de llibres

"El més important no és si el got està mig ple o mig buit, sinó que el got es va omplint"

2011-03-17T12:10:00.001+01:00

Muriel Casals, Presidenta d’Òmnium Cultural i economista
Muriel Casals és professora del Departament d’Economia i d’Història Econòmica de la UAB, i des de l’any passat és presidenta d’Òmnium Cultural, entitat que treballa per la llengua i la cultura catalana. Després d’uns anys convulsos, Casals creu que “hem perdut totes les guerres, però anem guanyant batalles”. La presidenta d’Òmnium és optimista, i assegura que la situació de la relació amb Espanya és dura, però que “no defallirem”.

Sara Blázquez. Barcelona

Òmnium va tenir una renovació amb la presidència de Jordi Porta. Vostè continua aquest projecte?
Sí, de totes totes. Era tot un repte perquè en Jordi Porta va deixar el llistó molt alt, però també va deixar les coses molt ben encaminades. Jo ja havia estat a la junta feia dos anys, per tant, vaig incorporar-me a una maquinària que estava funcionant molt bé. Tenia el terreny molt ben preparat.

La vostra feina és molt transversal. Creieu que heu arribat a tots els sectors?
Segurament no, sempre hi ha parts de la societat a les quals costa arribar. S’ha fet un esforç molt important per arribar a sectors més joves. No sé si tradicionalment Òmnium era de gent gran, o si els socis d’Òmnium s’anaven fent grans i no n’entraven de joves. I aquí hem fet un esforç molt important amb bastant d’èxit. I l’altre gran tema és la immigració, arribar als nous catalans. Ens queda molt camí per córrer però, per sort, col·laborem amb ajuntaments i amb la Generalitat.

És optimista o és pessimista?
Sóc optimista, perquè sinó no estaria a Òmnium Cultural. El més important no és si el got està mig ple o mig buit, el més important és que el got es va omplint. Òmnium, i vosaltres, i més gent, treballem per anar-hi posant gotetes d’aigua. Gairebé no es nota, però l’anem omplint. També sóc conscient que hi ha dificultats molt grans i que tenim un adversari molt dur. Hem constatat, i és dolorós, que la democràcia espanyola no ens accepta, i això és molt dur. S’entén molt bé que la negra reacció estigui en contra de la diversitat cultural, però que formes democràtiques també ho estiguin és dur d’empassar, i això és el que ens està passant. Hi ha episodis que són de negra reacció, com per exemple, TV3 al País Valencià, i ens enfadem molt i ens dol molt, però després hi ha coses més subtils. Hi ha un projecte molt sòlid i molt engrescador per molta gent de la construcció nacional cultural espanyola, i que volen atraure els nouvinguts, i els catalans tenim dificultats. Això ho sabem. No és fàcil, però no defallirem.

En la Catalunya multilingüe d’avui, quin paper ha de tenir el català?
És la llengua comuna. De llengües maternes n’hi ha moltíssimes, i és bonic que cadascú conservi la llengua de la seva mare o del seu pare. Però hi ha una cosa que és la llengua comuna, que tenim tots, que compartim, amb la qual ens entenem, i és el català. Jo crec que aquí no hem de cedir gens. El català és la llengua que compartim tots, i després, com correspon a un país relativament petit o mitjà dins d’Europa, hem de saber parlar alguna altra llengua, i si poden ser més, millor.

Quins projectes tenen per a les persones nouvingudes?
Tenim el programa Quedem?, que consisteix a preparar activitats lúdiques i culturals, cíviques, conjuntes. Un grup de persones es troben per anar al teatre, per visitar un museu, i després s’aturen i fan una conversa. Llavors també hi ha els grups de conversa, directament, també donem un cop de mà a Normalització Lingüística amb les parelles lingüístiques, hem col·laborat amb alguns ajuntaments amb tasques d’alfabetització d’adults... És un treball artesanal, fet goteta a goteta. O d’oli que es va escampant.

La catalanitat, tal com es planteja, creu que és atractiva per als nouvinguts?
Jo crec que ho és més del que els catalans antics creiem. Som un poble que hem estat tan apallissat, hem perdut totes les guerres, ens han maltractat tant que hem interioritzat un complex d’inferioritat. I no siguem ingènues, una de les coses que fa atractiva una societat és que hi hagi feina, i que hi hagi la possibilitat de progrés social. Les persones emigren perquè volen un futur millor per a elles i els seus fills. Quan això és possible, és molt més fàcil estimar-te aquell país que t’ha donat un futur millor. En aquests moments això està en interrogant, per tant ho tenim més difícil, però som una societat que dóna sanitat pública, ensenyament, dóna unes dosis de benestar a qui arriba. Però a més, hem de ser capaços de donar-los l’amistat. Quan parles una llengua? Quan hi ha algú que t’estima i que tu estimes que parla aquella llengua, és tan fàcil com això.

Pensa que els discursos victimistes i resistencialistes tenen cabuda al món global d’avui?
No. Som un país que hem perdut totes les guerres, però anem guanyant batalles. Ho tenim tot per haver desaparegut del mapa i no hem desaparegut! Per tant, aquí hi ha alguna cosa molt forta i molt atractiva.

Creu que hi ha un abans i un després de la manifestació del 10 de juliol per Òmnium?
Per al país sí, i per a Òmnium també. Des del 10 de juliol sabem que el poble, no és que estigui seguint, és que està empenyent els polítics. Ara el més important és que els nostres polítics tinguin el coratge de saber veure que els estem empenyent, que els ho estem demanant molt amablement, festivament, cantant... Però si no ho veuen, potser arribarà un moment que els donarem empentes i començarem a donar-los coces. Marca un punt d’inflexió, està clar des del punt de vista social i nacional, però falta la cosa institucional.

Com valora les consultes sobre la independència?
Molt positivament. A Osona va ser fantàstic, i no perquè Osona és el cor de Catalunya, que ho és, sinó perquè allà es va fer molta feina, i molta feina per baix. La última notícia és Gràcia, on hi va haver un 33,6% de participació! És molt encoratjador. Realment el poble ha agafat de la mà el seu destí, el que passa és que hi ha unes coses que l’any 2011 han de prendre la forma política, necessitem dels polítics. Òmnium s’ha involucrat en les consultes perquè les decisions es prenien a cada lloc concret. Òmnium Osona, Òmnium Maresme, Òmnium Sabadell, Òmnium Terrassa s’hi han anat involucrant en la mesura que el territori ho demanava. Ells treballaven amb les altres entitats, perquè a Òmium no treballem mai sols. És feina, és complex, però és engrescador. Altre cop jo crec que és un treball artesanal.

I la immersió lingüística a les escoles?
Té a veure amb això que tenim un adversari molt poderós, i que està jugant amb totes les armes. A mi no m’agrada utilitzar la paraula armes, m’agrada més eines quan es tracta de nosaltres, però en aquest cas és tan agressiu que es pot parlar d’armes. Fan coses tan lletges com instrumentalitzar els nens i nenes. Els problemes dels adults es dirimeixen entre adults, i que hi hagi algunes persones que volen acabar amb el català o limitar el català a l’escola, i facin servir els nens, és molt lleig. Som davant d’una ofensiva seriosa, i hem de tenir molt clara la nostra capacitat de resistir i continuar avançant. El sistema escolar català funciona, el que volem és que funcioni millor. Ens estan agredint per convertir-nos en uns resistents en lloc de deixar-nos ser uns progressistes. Hem de resistir, però hem de progressar. El mètode de la immersió lingüística s’ha reconegut com un bon mètode per assegurar el bilingüisme, i és el que oficialment aquesta gent reclama. Si ells tinguessin èxit ja no hi hauria bilingüisme, hi hauria nens escolaritzats en català i nens escolaritzats en castellà. La llengua és per entendre’ns, no volem que ens separi, volem llengües que uneixin. El mètode de la immersió lingüística fa que els nens surtin de l’escola sent aptes en les dues llengües.

I què en pensa del que està passant al País Valencià amb TV3?
Si prems un botó i pots veure la televisió de l’altra punta del món! Que al País Valencià no es pugui veure TV3, un mitjà de comunicació públic català, trobo que és una amputació d’una part del seu mercat natural. Ens estan empobrint i d’una manera brutal, amb multes exageradíssimes, modificant la llei per poder fer executiva més de pressa, és una guerra. Ara les guerres no són matant, sortosament, però estan matant una cultura, una llengua. Forma part d’aquesta gran ofensiva. S’ha parlat de genocidi cultural, jo crec que és la paraula, el que voldrien és que una expressió cultural s’esborrés del mapa. Però altre cop, resistirem. I des d’Òmnium, tota la solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià, perquè estem federats a la Federació Llull, amb ells i amb Obra Cultural Balears, tots tres. És el territori natural català, més la Catalunya Nord.

Considera que la crisi actual acabarà malmetent l’Estat del Benestar?
Pot afectar-lo, però hem de ser molt curosos amb el que retallem. Segurament l’ensenyament i la sanitat pública s’han de retallar molt poc, o en tot cas no s’ha de retallar res que afecti el que entenem per Estat del Benestar, potser hi ha coses més o menys supèrflues en la despesa pública que es poden retallar. No podem retrocedir, és el model europeu al qual ens ha costat arribar. Som un país bastant ric, i retallar vol dir que en comptes de canviar el cotxe cada cinc anys, el canviem cada set, i en lloc de comprar-nos quatre sabates ens en comprem tres. Podem baixar algun graó sense que això sigui una cosa molt dolorosa, i en canvi no podem reduir pel que fa a les prestacions socials. Jo dic que som relativament rics, però clar, som tan rics que cada any perdem un 10% de la nostra renda amb el dèficit fiscal amb Espanya, si això es resolgués i tinguéssim un finançament més just...

Entrevista publicada al número 32 de la Revista Mà

Podeu llegir la revista sencera online:

Open publication - Free publishing - More ma

“Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació”

2011-02-08T15:55:00.001+01:00

Albert Recio és un economista crític. A més de ser professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també pertany al Consell Editor de la revista Mientras Tanto, on periòdicament publica els seus articles. Davant de l’actual situació econòmica i social, la seva orientació és clara: “Crec que hem de tenir més sector públic, més democràtic, claríssimament.”

Sara Blázquez. Bellaterra

Quan ja han passat dos anys de l’origen de la crisi, quina valoració en fa?

Trobo que estem en una època d’un cinisme brutal. La crisi, des del meu punt de vista, és el resultat del capitalisme, que sempre té crisis periòdiques, però cada crisi té característiques específiques. Des de la dels anys 70 va triomfar el model neoliberal. D’aquesta crisi en vam sortir fent un pas enrere, ja que es va caracteritzar per un cert retrocés de drets socials i un augment de les desigualtats, i molta més llibertat de moviment de les empreses. Durant aquests 30 anys els resultats de quasi tots els indicadors econòmics han estat més aviat mediocres, i en termes de desigualtats, és evident que han augmentat. L’element més important és el sector financer. En comptes de fer marxa enrere i regular-lo, el que han fet primer és un pla d’ajuda massiu perquè no canviï, i aquest sector financer és el que exigeix reformes que tendeixen a reforçar la d’abans. Però aquests grups tenen molt poder, tant poder efectiu, com mediàtic, com intel·lectual. Jo crec que amb les reformes que estan portant a terme anem cada vegada a pitjor, per la majoria de gent suposen un empitjorament de les condicions de vida a costa dels mercats, que són els rics.

Les retallades socials i dels pressupostos públics són una bona manera de sortir de la crisi?

De vegades s’ha de retallar, hi ha molta despesa inútil. Per exemple, els Estats Units gasten un nivell desproporcionat en Defensa. L’economia de la despesa del pressupost públic augmenta l’atur, perquè està reduint despesa. A més, darrere la despesa pública hi ha metges, hi ha educació, hi ha moltes transferències a la gent més necessitada. Espanya, en comparació amb altres països europeus, és un dels països on es paguen menys impostos, on hi ha menys pressupost públic, on qualsevol millora social passa per una ampliació del sector públic. En aquests moments, els impostos estan aproximadament al 30% del PIB. En canvi, els països nòrdics, que són els millors en condicions de vida i qualitat, estan al voltant del 50%. La gent no se n’adona que darrere l’augment del pressupost públic, per una banda hi ha despesa, però per una altra hi ha ocupació. La frenada del sector públic té a veure amb la precarietat de les condicions de treball. El que hegemònicament ha estat l’esquerra, que són els partits socialistes, jo crec que ja no són d’esquerres. En temes de llibertats individuals és cert que hi ha diferències notables entre els socialistes i el PP, però en termes econòmics aquests partits han estat absorbits pel model neoliberal. El fracàs rau en el fet que partits que es presenten com a representants de la classe treballadora fan aquestes polítiques i les justifiquen, i al final perden credibilitat.

Creu que la Reforma Laboral servirà d’alguna cosa?

Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació. El que canvia són les relacions de poder amb l’empresa. La creació de llocs de treball depèn de la llei econòmica. El que caracteritza l’economia espanyola dels últims trenta anys són unes oscil·lacions brutals de l’ocupació. En el mateix marc de les regles laborals hi ha hagut anys que s’ha crescut molt i anys que s’ha deteriorat molt l’ocupació, perquè el que ha determinat l’activitat econòmica no és l’ocupació, sinó que l’ha determinat el fet que aquest país es va vendre una gran part de l’aparell industrial i tot el creixement s’ha basat en la construcció. Aquestes reformes van totes en el mateix sentit; el de reduir drets. Jo sostinc que la reforma més bèstia que vol tirar endavant el govern és la de fragmentar la negociació col·lectiva. El mateix Consell d’Europa ha advertit Espanya que el salari espanyol és el més baix de tots, perquè l’acord de la Unió Europea és que el salari mínim hauria de ser un 60% del salari mitjà, i aquí a Espanya està al 40%. I si es fragmenta la negociació col·lectiva moltes empreses se n’aprofitaran.

Quin paper ha tingut l’arribada de treballadors immigrants a la nostra economia?

L’efecte crida ha estat l’economia espanyola i el model laboral que teníem, i el creixement de la construcció. La construcció a Espanya representa en ocupació entre dues i tres vegades la mitjana europea. És un sector que utilitza molta mà d’obra, i un altre sector que ha creat molta mà d’obra estrangera és el de la dependència. Quan tu tens ancians, per una banda tens pensions, però per una altra tens necessitat de mà d’obra a casa perquè en tingui cura. Es poden cuidar amb el model tradicional de la família, però això avui no se sosté perquè la majoria de famílies necessiten treballar per altres raons i també per un tema de valor; o bé es gestiona a través d’un servei públic com el nòrdic: impostos i treballadors funcionaris públics o parapúblics amb sous baixos; o es fa econòmicament: tenint un sector públic de dependència molt baix, amb salaris molt baixos, i per altra banda una economia submergida. Això ha estat l’efecte crida. Aquest país ha tingut un creixement molt fort, sobre tot amb molts llocs de treball, que eren molt inestables, i ara aquests s’han convertit en aturats. Si no haguéssim crescut tant abans, potser no hagués vingut tanta gent i ara potser no tindríem tants aturats.

I l’economia submergida?

Aquest sempre és un tema molt complicat. Aquest país sempre n’ha tingut molta, té una llarga tradició d’economia submergida i una enorme tolerància al respecte. I amb aquest discurs que diu que els impostos són dolents, les classes dirigents, que són les que més se’n beneficien, aconsegueixen que els pobres els donin suport. Per això em sembla que el discurs dels impostos és central a l’esquerra, perquè crec que sense més sector públic no tenim possibilitat d’ensortir-nos-en de res. L’augment de serveis socials, que genera ocupació, les regulacions mediambientals, i altres, passen per un sector públic més potent, i això requereix impostos. L’economia submergida no és aleatòria. Si mirem les declaracions de renda, els assalariats paguem el 100% del que cobrem, en canvi, fins i tot els petits botiguers tenen molta més capacitat d’evasió fiscal. En aquests moments de crisi, alguns factors de l’economia submergida augmenten. La gent, moltes vegades, opta per fer treballar algú en negre, perquè si una família guanya 2.000 euros i només se’n pot gastar 400 en algú que cuidi l’avi, doncs ho fan en negre. Aquesta restricció pressupostària compta. Això es trenca si hi ha més impostos per una banda i més redistribució per l’altra. La gent es munta la vida com pot.

Pensa que el mercat ha guanyat?

El mercat, no. Ha guanyat el capital. I sobre tot la fracció hegemònica que és el capital financer. He fet molts estudis sectorials i hi ha molts sectors, com el de la construcció o la indústria de l’automòbil, on hi ha molts subcontractes en cadena. Vas a una obra i l’empresa gran no hi té ningú, tot són subcontractes. O, per exemple, el model dels centres comercials ha suposat un canvi complet a la distribució. Hem passat d’un model de distribució centrat en les petites empreses familiars, que tenien la seva economia submergida, a grans empreses comercials. Molta gent diu “els xinesos se’ns mengen”, però quan comprem als xinesos és quan anem a Zara o a Mango. Hi ha un gran estalvi de costos quan es produeix roba a la Xina, és un 30% més barat que fer-ho a Espanya. Si això hagués suposat una rebaixa d’un 25% o un 30% dels preus dels productes de vestir, la majoria de consumidors hauríem perdut llocs de treball, però a canvi ens beneficiaríem d’aquests preus. A Espanya la reducció és del 0%, o sigui que això és un marge de benefici que ha guanyat l’empresa.

Davant d’aquest suposat triomf del capitalisme, quines alternatives es podrien construir?

Aquest món s’ha estructurat a escala mundial amb unes normes que condicionen les regles del joc. Crec que hem de tenir més sector públic, i una organització del treball basada en la participació de la gent, en el reconeixement de qualitats. Això té implicacions en la forma com es paguen els salaris, però també en com es produeix i la qualitat.

Com creu que s’ha de mantenir l’Estat del Benestar?

És un problema de voluntat política i de distribució de la renda. En el cas d’Espanya és pitjor perquè tots els indicadors que hi ha apunten que estem per sota d’impostos, de distribució de la renda i de despesa social i, per tant, si volem ser europeus, que és el que sempre s’ha dit, hauríem d’assemblar-nos més a Europa, i no al Marroc.

Entrevista publicada al núm. 31 de la Revista Mà.

Foto: Sara Blázquez

"No pensava que arribaria als 25 anys"

2011-01-12T10:47:00.004+01:00

Agnès Rotger i Nadia Ghulam, autores d’El secret del meu turbant (Columna, 2010)

La Nadia Ghulam és una noia afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital, dos anys després, amb el règim talibà instaurat a Afganistan, va decidir fer-se passar per un home per tirar la família endavant. El seu secret va durar 10 anys. Ara, en fa 4 que viu a Badalona amb la seva família adoptiva, on va conèixer la periodista Agnès Rotger, i d’aquesta amistat en va néixer El secret del meu turbant (Columna, 2010), que va rebre el Premi Prudenci Bertrana 2010.

Sara Blázquez. Badalona

Quin és ‘el secret del teu turbant’?
Nadia: Hi ha molts secrets per descobrir en aquest llibre! El secret del meu turbant, per a vosaltres, és la realitat del meu país, el llibre explica la realitat que he viscut jo a Afganistan.

Agnès: Però el secret principal és que la Nadia, quan era petita, va haver de fer-se passar per un noi per ajudar la seva família a tirar endavant, i va ser un secret durant deu anys per tota la gent que l’envoltava, excepte la seva família.

La idea inicial era allargar tant aquest secret?
N: No. En realitat jo no tenia gaire esperança de vida, no pensava que arribaria als 25 anys, pensava que em moriria o que em cauria una bomba. A la guerra, una noia ferida no té esperança.

No ho va sospitar mai ningú?
N: En realitat no, perquè jo vigilava molt. Jo, físicament, m’assemblo molt a un home, i més amb les cremades que tenia a la cara, i amb el turbant que em posava.

A: I pel que diu era impensable que una dona prengués l’actitud que prenia ella. Es va anar fixant com actuaven els homes i ho va copiar tant com podia. Era malcarada, autoritària... Accentuava els trets més durs del caràcter tradicionalment masculí, i suposo que ningú s’ho podia plantejar.

Què era el més difícil d’aquesta doble vida?

N: El més difícil era que no em descobrissin. Ets conscient que ets una noia, estàs creixent com una noia, però t’estàs amagant en tot moment sota d’un turbant, és un estrès. Ara estic aquí, i sovint penso en la mort, però és que durant deu anys vaig estar pensant en cada moment en la mort, pensava que em moriria, o que em matarien, o que em descobririen... I ara estic en tota llibertat, tinc una família que m’estima, però no em puc treure del cap aquest estrès.

A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...

D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?
N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.

A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.

N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!

Quin tipus de feines vas fer?
N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.

Per què era tan important explicar aquesta història?
N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.

A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.

Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...
A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!

Com es fa per escriure una història tan dura i que el lector no es contagii?
A: No crec que aporti res anar a fer sang i anar a fer patir la gent, crec que no té interès, però si que hi ha moltes escenes dures, perquè la vida de la Nadia ha estat molt dura. La dificultat era que es veiés ella, amb la seva evolució. Al principi es movia per pura supervivència, però després, a poc a poc, va tenint esperança, comença a veure un futur, segurament sense adonar-se’n. Comença a fer plans, comença a pensar com estudiar, i no com a noi, sinó com a noia...

Com vas poder estudiar com una noia després d’haver-te fet passar per un noi durant deu anys?
N: Sempre vaig continuar sent un noi. Quan el règim dels talibans es va acabar no podia fer veure que no havia passat res i tornar a ser una noia. No només per raons de seguretat, sinó perquè per molta gent hagués estat una traïció. El fet de començar a estudiar com a noia em sembla que ha estat el més dur, ser dues persones en el mateix moment: anar a l’escola com una noia i sortir i ser un noi. Abans d’això era un noi a dins i a fora de casa, però després estudiava com a noia però la resta de la meva vida m’havia de comportar com un noi. Costa. Pensava que els meus companys de classe ho explicarien i patia.

A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.

Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?
A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.

N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.

Com us vau conèixer?
A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.

N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?

Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.

“Lluitem perquè la societat civil sigui forta”

2010-12-23T16:42:00.000+01:00

Antonio Cazorla, responsable d’Immigració de la FAVIBC

Antonio Cazorla és un polític nat, i tot i que creu en la necessitat de la militància, mai ha seguit les consignes de ningú, “a mi que em donin una ordre no m’agrada”. Creu que el poble és suficientment llest com per proposar les seves pròpies alternatives, per això porta tota la seva vida lluitant pels drets socials de la classe treballadora. És el president de l’Associació de veïns de Montserrat (Terrassa), amb un 80% de veïns d’origen immigrant, i el responsable d’Immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).

Sara Blázquez. Terrassa

Com va començar la seva vinculació amb els moviments veïnals?

Jo vaig arribar a Catalunya l’any 50, quan només era un nen de 5 anys. El meu pare havia estat militant del Partit Comunista a Andalusia, i la meva mare de les Joventuts Socialistes, vaig aprendre de la gran quantitat de solidaritat que tenien. Sempre he estat una persona que he observat moltíssim la gent adulta i la societat en general i estava desesperat per saber escriure i llegir. Vaig començar a treballar amb set anys -no era cap heroi, perquè llavors tots els nens treballàvem-, vaig ser conscient de tot el que hi havia, i vaig començar a fer treball sindical a les empreses, a les primeres Comissions Obreres. Posteriorment, cap a l’any 64 o 65 vaig començar amb tots els temes socials del moviment veïnal. Vaig crear el primer club de joves, que després es van començar a dir Centres Juvenils, i el primer es va crear en un bar a Can Anglada (Terrassa), amb dos-cents socis. Era com un club de ball, però a la mitja part es parlava d’aspectes socials i polítics. D’aquí va començar a créixer el PSUC, jo ja em vaig ficar a treballar a les Joventuts Socialistes i, després de tres mesos, 200 joves de Can Anglada es van fer de les Joventuts del Partit Socialista, i llavors es va començar a crear el moviment de les associacions de veïns, i jo vaig començar a l’Associació de veïns de Can Anglada. Quan em vaig casar, vaig venir a viure als grups de Montserrat i vam crear l’associació de veïns. Aquí hi havia una associació de caps de família, que era del franquisme, i va ser una batalla triple. L’any 72 vam aconseguir fer-los fora i fer l’associació de veïns. He estat sempre una persona creativa, i he lluitat sempre sense odi, sense rancors. Penso que el cap ha d’estar fred per treure alternatives davant de qualsevol situació, i amb odi això és impossible.

Però l’any 85 va haver d’apartar-se del moviment associatiu...
Sí, perquè van tancar l’empresa on jo treballava, i vaig muntar una cooperativa de l’empresa que va tancar. Va estar funcionant molt bé durant quatre anys, però la classe treballadora d’aquest país no estava acostumada a les cooperatives. Els interessos de la gent eren incomprensibles i vam haver de tancar.

I va tornar a l’associació.
Sí, i vaig veure que l’associació ja no estava complint amb els objectius del moviment associatiu. Hi havia un greu problema al barri, havia passat de tenir un 5% d’immigració a tenir-ne gairebé un 60%. Hi havia un greu problema de convivència i l’associació no feia res, cada dia hi havia intencions de manifestacions, i era estrany el dia que no hi estava per aquí l’alcalde, o el cap de policia, escoltant les queixes dels veïns més exaltats. L’associació deia que no hi havia res a fer, però jo vaig començar a buscar gent, vam fer un document, vam recollir firmes i vam fer una assemblea. Van venir 150 persones a l’assemblea i vam fer una proposta: que no hi hagués baralles als blocs, que faríem una enquesta de les necessitats, urgent, i si hi havia algun tipus de problema als blocs, que sisplau l’anessin aguantant i vinguessin a l’associació a comunicar-nos-ho, però primer havíem de fer l’enquesta.

I com va anar?
Era una enquesta de 25 preguntes, i el principal escull era el no enteniment. Era la confrontació màxima de la pobresa amb gent ja aposentada, i el no poder entendre’s amb la veïna. A partir de les 25 preguntes vam fer un projecte, li vam dir Mediació veïnal, reforç de la societat civil i civisme. Ho vam comunicar als veïns, i els vam dir que, si acceptaven el projecte, l’associació es comprometia a portar-lo a la pràctica costés el que costés. Van dir que si i vam començar bloc per bloc amb assemblees continues. En un any en vam fer 800. Al principi, els nens que sabien el castellà i l’àrab ens ajudaven fent les traduccions, però després va entrar a l’associació una noia d’origen marroquí que es va convertir en la nostra traductora oficial. Vam començar a formar tots els grups de treball: dones, esport al carrer, ajudar les persones adultes, acompanyament als ajuntaments, a les institucions, guiar-los en el que és Catalunya... i el nostre projecte és ja una eina de treball d’aquesta associació.

Què vau aconseguir?
Després d’un any la situació havia canviat radicalment. Havia millorat moltíssim. Tota la immigració va començar a participar, i els veïns van començar a conviure. Vam fer l’escola de castellà i de català, on 170 dones i més de 150 homes venien a aprendre castellà. Els professors eren voluntaris, els mateixos veïns del barri. A part d’aprendre idiomes recalcàvem altres aspectes, per exemple, fer veure les situacions reals que es trobaven els seus veïns. Si la veïna tirava molta aigua, potser és que no tenia rentadora! El que demanava és que hi hagués solidaritat. És que el primer any d’haver-hi aquí tanta immigració, fins i tot els nens tenien enfrontaments al carrer. L’associació de veïns no tancava juliol i agost, es pot dir que eren els mesos més perillosos de tot l’any, perquè aquí hi conviuen gitanos, paios de no molta cultura, i el món àrab.

També és el responsable d’immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
L’escola em va convidar a conèixer el projecte que tenien ells de convivència, i trobo que és pràcticament igual que el que nosaltres estem fent, però a nivell de l’ensenyament. Li vam proposar a la directora treballar en conjunt temes importants. Em vaig convertir en el portaveu de l’escola davant les institucions i els fòrums, i gràcies a això entro a formar part de la Federació, i em van fer responsable d’Immigració. Vaig anar acudint a les reunions del Pacte per a la Immigració. Vaig acusar els partits polítics de que ells eren els culpables, per tenir poca visió, que el sistema social arribés al col·lapse, i que havien creat famílies dependents. No es pot fer el reagrupament i no donar-los el dret al treball, fent això crees famílies dependents, perquè no estem en igualtat. Estem demanant que tinguin els mateixos drets i obligacions, però ells els treuen el pitjor que se li pot treure a una persona: el dret al treball. Vaig acusar que una persona que venia per reagrupament familiar necessitava gastar-se 6.000 euros per tenir un contracte de treball, per tant el que estava fent el govern amb aquestes lleis era donar cobertura a les màfies. No hi va haver cap partit que es posés en contra, cap crítica, sinó tot el contrari, i va ser aprovada aquesta llei.

Què més reclamen?
Un altre dels temes importants que vaig estar defensant és el dret dels immigrants que estan aquí sense papers, que els partits fossin valents i prenguessin una decisió. Només els quedaven dues opcions: o legalitzar-los a tots, que seria el més normal, o que es convertissin en Isabel la Catòlica i iniciessin el procés de fotre al carrer un milió de persones. I si tenien por del que poguessin dir les democràcies occidentals, i el món, doncs que assumissin que havien de legalitzar la situació. No es pot tenir un milió de persones a la nació sense papers de cap tipus. En això han estat covards, no han fet pràcticament res.

Quins projectes duen a terme actualment?
Estem convencent tots els grups de treball del barri que han de parlar català, perquè és la llengua vehicular de Catalunya. Tenim un grup de lectura, que em sembla que hi ha 18 dones, tenim Normalització Lingüística, que és de l’escola però per petició de l’associació es fan classes fora de les hores escolars. L’escola i l’associació volem lluitar perquè es converteixi en una escola d’adults. I també tenim un projecte d’alfabetització.

Com s’ha d’afrontar el fenomen de la immigració des de les associacions de veïns?
Des de l’associació o des de la federació, no tenim problema si algun barri o alguna població necessités que anéssim a fer una conferència, amb molt de gust ens oferim a fer-ho. Copiar el projecte seria una terrible equivocació, però és una eina que té moltes coses que es poden aplicar, i d’altres que s’han d’adaptar a les necessitats que tenen. El principal és lluitar perquè la societat civil sigui forta. O anem tots a una, o és impossible. Jo sempre demano que hi hagi unitat entre tot el moviment associatiu.

Quines iniciatives s’han d’impulsar des de les associacions de veïns?
Donar la participació, però una participació real. Nosaltres discutim els problemes reals del barri. Saps què passa aquí? Que gràcies a la immigració, els nostres ancians viuen millor.

Què li demanaria als partits polítics en l’àmbit de l’acollida o la integració?

La única cosa que els puc demanar perquè hi hagi una vertadera integració és que no llancin l’odi des del feixisme del PP i dels partits colindants amb ells. A més, han de ser conscients del tipus de política que estan fent, de barallar-se contínuament, sense agafar un comitè de savis de tots els partits polítics que analitzin la realitat i li donin una volta a aquesta societat. Viuen en una altra realitat, han de baixar al poble, anar a visitar aquelles famílies que viuen amb 400 euros d’ajuts socials, a veure si els dona una mica de solidaritat i de vergonya i es posen a treballar per solucionar-ho. Els treballadors i el moviment associatiu han de parlar, han de defensar els seus veïns, no podem permetre que ens estiguin enganyant. Si el moviment associatiu lluita pel que ha de lluitar, tindrà representativitat novament.

Entrevista publicada al número 29 de la Revista Mà.

"El Centre Cultural Islàmic no és només una mesquita, és un espai de trobada"

2010-11-10T11:59:00.000+01:00

Quan en Jamel va aterrar per primera vegada a Vic hi havia poques famílies immigrades, la majoria eren homes solters que havien vingut amb la primera onada migratòria dels anys 70 i 80, però clar, d’això ja en fa 22 anys, era l’agost de 1988. Ara presideix el Centre Cultural Islàmic, al carrer Sant Pere de la capital osonenca.
Jamel El Meziani ha vist i viscut molts canvis a la ciutat durant aquests anys. “En els anys 90 hi va haver un canvi, va venir una forta onada migratòria perquè va començar una crisi al Marroc. Abans d’això la gent no es plantejava marxar, però en aquell moment molts joves ho van fer, fins i tot joves amb títols universitaris.”
Com qualsevol comunitat que s’estableix en un nou indret, els musulmans vigatans es van començar a associar. L’any 1989 es van començar a trobar en un petit centre al carrer de la Ramada per acabar arreglant el nou Centre Cultural Islàmic del carrer Sant Pere. “És com el Casal musulmà”, bromeja El Meziani comparant el Centre amb qualsevol Casal Català.
“Això no és només una mesquita. Si que hi ha gent que només ve a fer les oracions, però es fan classes a la canalla, xerrades i vida social. És un espai de trobada.” A partir d’aquí el Centre va començar a participar a les escoles, a fer traduccions i tasques de voluntariat, a col•laborar amb la policia, els jutjats i els hospitals. “Ara tot això està molt normalitzat, però sempre ho hem fet voluntàriament.” L’objectiu, segons diu, no és ser un centre privat, sinó ser un espai del barri, de la ciutat, “tothom pot venir”.
Els preocupen temes com el recent tancament de mesquites a Lleida. “A Catalunya no hi ha mesquites, hi ha locals, garatges. En canvi a fora si que n’hi ha. És bo pel mapa cultural d’una ciutat, sinó dóna una imatge de ciutat tancada. A més, els catalans musulmans tenen dret a tenir una mesquita.” El Meziani assegura que necessiten mesquites en condicions, i no que els temples siguin als polígons, “això em fa mal al cor”. No entén perquè hi ha d’haver tants problemes en un país democràtic, “no molestem perquè no fem música, ni soroll...”, “ara la moda és anar contra els musulmans per poder arribar al poder, a més els mitjans de comunicació alimenten aquests discursos i creen més odi”.
El president del Centre Cultural és conscient que “la convivència mai serà perfecta, però la dreta no vol solucionar problemes, sinó que en vol crear més”.

Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Text i foto: Sara Blázquez

“Quantes més llengües parlem, més feliços serem"

2010-10-29T12:11:00.003+02:00

Pius Alibek, Lingüista, escriptor i restaurador

Pius Alibek (Ainkawa, 1955), és llicenciat en filologia anglesa a Bagdad i a Barcelona. Nascut al Kurdistan, prové d’una minoria realment minoritària, l’assíria cristiana, i, a més de parlar arameu –la seva llengua materna–, domina l’anglès, l’àrab, el català i el kurd. És al capdavant del restaurant Mesopotàmia, al cor de Gràcia. Ha publicat ‘Arrels nòmades’ (La Campana), que narra els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq.

Sara Blázquez. Barcelona

Per què ha sentit la necessitat d’explicar els seus primers 26 anys de vida a l’Iraq?
El motiu principal eren les ganes que tenia d’escriure des de feia molt de temps, i intentava escriure en totes les llengües en què ho puc fer. Sóc d’una comunitat multilingüe, però normalment comences a escriure amb lucidesa quan trobes la llengua de les teves emocions.

En aquest cas, el català.
Quan la meva primera nena tenia tres anys, jo dialogava amb ella en arameu i català. Evidentment, l’arameu, tal com està, es fa una llengua difícil per escriure literatura perquè és una llengua gairebé agonitzant. L’altra llengua que feia servir amb ella era el català, llavors ja tenia una llengua de les emocions perquè li estàs parlant a una persona amb qui tens una relació molt natural, despreocupada, que no està enterbolida per res. Tanmateix, tenia la necessitat d’explicar-li a ella què era el que ella sentia per culpa meva, perquè per culpa del pare o de la mare, que també és de fora, ella sentia que era diferent, que era d’aquí, però tampoc era d’aquí del tot. També ho devia a la meva nova llar. Jo fa 29 anys que sóc aquí, he viscut aquí, tinc els meus amics, els meus col·legues, els meus veïns. I jo sóc d’aquí però tinc una part que és d’allà, i ells l’han de conèixer.

Què el va encoratjar?
Em va encoratjar molt el fet d’haver traduït moltes novel·les de l’àrab al català i haver rebut felicitacions, això em van animar molt. Em deien que tenia un estil molt bo, molt àgil, molt potent en català. Llavors penses: ara puc, ara ja no coixejo. És la tranquil·litat de fer-ho bé. Si no ho has de fer bé, millor que no t’hi posis.

L’Iraq que retrata a Arrels nòmades no té res a veure amb la visió estigmatitzada que en tenim. Ha volgut trencar aquesta visió?
No és la meva intenció trencar res, ni rectificar. Jo simplement descric el que he viscut. Sóc conscient de la confusió que es crea amb la visió que es té l’un de l’altre. No necessàriament hi ha d’haver gaire distància perquè aquesta visió sigui distorsionada i, sovint, aquesta distorsió és intencionada. Jo no confio en la fidelitat dels mitjans de comunicació ni en la seva professionalitat a l’hora de transmetre la informació. Crec que la majoria de mitjans són manipulats i tampoc fan prou esforç per ser fidedignes, i no és culpa de la distància. La imatge d’un lloc en relació amb un altre està manipulada, i està manipulada seguint uns interessos malignes. Però això és una lluita política, una lluita social que no és la pretensió del meu llibre. Jo no tinc la necessitat de dir-li a la meva filla que aquí pensen de nosaltres d’una manera però que nosaltres som d’una altra. Li explico el que he viscut.

Com era l’Iraq de la seva joventut?
Era un país com qualsevol altre país del món, amb ganes de viure, d’avançar, d’obrir camí, d’educar els fills, d’assegurar-los un bon futur. Era un país governat per una dictadura, com la majoria de països del món, amb l’avantatge que tenia un bon nivell econòmic que assegurava un bon nivell de vida, d’educació i de cobertura sanitària als ciutadans. L’Iraq era això, una societat amb il·lusions, amb ganes de ser feliç, amb ganes de passar-s’ho bé. Tenia la xacra de la dictadura, però qui no la té aquesta xacra? Fins i tot veiem que la democràcia al Primer Món cada cop avançava més cap a una dictadura que cap a una democràcia.

I com és l’actual?
No es pot parlar d’un país. El 2003, els americans van envair l’Iraq, van crear molta mort i destrucció, i el van entregar a mans dels clergues i l’han convertit en un país islàmic, i això no és el pitjor, sinó que l’han entregat a mans de l’Iran. O sigui que qui ara mana a Iraq és l’Iran, curiosament. Se suposa que Iran és l’enemic número 1 d’Occident. No entenc aquests jocs polítics bruts. Avui dia l’Iraq és simplement un país islàmic on un clergue mana més que un ministre. És el caos, és el país del món que ha estat més temps sense govern, perquè encara no s’ha format govern. Ha trencat el rècord. La mort està a l’ordre del dia, no hi ha llum, no hi ha aigua potable, l’escolarització, que era del 100%, ha baixat a menys del 10%, la dona està obligada a tapar-se, quan era la dona més preparada i amb més professionalització de tot el món àrab. Això és l’Iraq actual.

Parla àrab, kurd, arameu, anglès, català... Com ha viscut aquesta diversitat de llengües?
Jo sóc lingüista de formació i crec que quantes més llengües parla una persona, més opcions té de tenir una ment oberta. Jo vaig néixer en una zona fronterera, que era una minoria dins una altra minoria dins una altra majoria. La majoria era l’àrab, l’altra minoria era la kurda, i nosaltres, una minoria dins la minoria kurda. Des de petit parlava amb naturalitat l’arameu, la meva llengua; el kurd, la meva primera llengua d’educació; l’àrab, l’anglès, i a més, els meus pares parlaven turc, era un fet natural. Quan més llengües parlem, més feliços serem. Aprendre llengües i parlar-les és un joc preciós, perquè cada nova llengua t’ajuda a millorar l’anterior. A casa parlem quatre llengües, i les meves filles no tenen cap problema. Tan de bo aquesta societat malaltissa no els deformi la ment.

De la seva diversitat de llengües va néixer la seva vocació de lingüista?
No. La llengua m’apassionava des de petit. La trobava com un gran magatzem de coneixement, i explorant la llengua tu pots anar aprenent moltes coses, des d’aquesta vessant jo he anat per la vida. Com que m’agradava vaig ser lingüista. M’ha apassionat, sobretot, la part de la llengua relacionada amb l’origen i l’evolució de les llengües, perquè entens el que vol dir que la llengua és viva. Els mots neixen, evolucionen, procreen, moren. I fins i tot, a diferència de l’home, poden ressuscitar.

De fet, hi ha paraules que fem servir en català que vénen de l’arameu.
Sí, paraules com abat, o com gat, canya i iaia, que es remunten a l’accadi.

Per què va triar Barcelona com a destí?
Hi era de pas i m’hi vaig quedar.

Com compagina la seva feina de cuiner amb la de lingüista i escriptor?
Treballo cinc nits al restaurant i així tinc temps per fer altres coses. Hi vaig a les quatre de la tarda i reparteixo el temps entre la cuina i escriure.

Mesopotàmia és una institució. Quin és el seu secret?
No hi ha cap secret. Són criteris tan simples com la constància i la sinceritat amb un mateix.

Què caracteritza la cuina iraquiana?
És una cuina saludable i molt variada. Combina milers d’anys de tradició amb la incorporació dels productes de les dues rutes de la seda, tant la terrestre com la marítima, i també la tradició mediterrània.

Per què se sent nòmada?
El nomadisme és un estat mental. Pot haver-hi persones que no han viatjat més enllà del lloc on van néixer i tanmateix tenen ànima nòmada. És una manera de sentir-se part de tota la humanitat, de l’univers. Un nòmada duu tot el que estima a sobre.

Entrevista publicada al número 28 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

El 'lipdub' per la independència gravat a Vic supera el rècord

2010-10-26T13:58:00.002+02:00

Més de 5.700 persones van participar diumenge al lipdub per la independència, convocat per un col·lectiu de persones independentistes amb l'objectiu de batre el rècord mundial de participació en un lipdub. El vídeo, que es podrà veure d'aquí a uns dies a través de la xarxa, recorre els carrers del nucli antic de Vic, on van apareixent colles de cultura popular catalana, per acabar a la plaça Major, on es concentren milers de persones.

Vic

Sara Blázquez

El rècord ja és a Vic. Més de 5.700 persones van participar diumenge al lipdub per la independència, que s'ha convertit en el lipdub més participat del món. Fins ara, el més nombrós havia aplegat 1.400 persones.

La idea va sorgir d'un grup de persones anònimes unides per un sentiment, segons diuen, "d'estima a la terra", i pel desig de veure-la lliure. Aprofitant la volada que han agafat els darrers mesos alguns lipdubs, com el que es va fer a la Universitat de Vic, o al Departament de Justícia de la Generalitat, els organitzadors van veure-hi una bona manera de transmetre el seu sentiment independentista d'una manera divertida i creativa, i si, a més, aconseguien batre el rècord mundial de participació, l'esdeveniment tindria més ressò internacional. Objectiu aconseguit.
Un lipdub és un vídeo musical fet per persones que sincronitzen els seus llavis i moviments amb una cançó popular, en aquest cas La flama, dels valencians Obrint Pas. De fet, la flama d'una torxa és el fil conductor del recorregut pels carrers del nucli antic. Un diable dóna la torxa a un noi mentre diu la primera frase de la cançó: "No et limitis a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu" i aquest la transporta fins arribar a la plaça, on encén un peveter davant milers de persones. Durant el recorregut, el noi va trobant una trentena de colles de cultura popular catalana que han participat a l'enregistrament del vídeo desinteressadament. En només uns minuts apareixeran gegants, diables, capgrossos, castellers, falconers, tabalers o sardanistes.
El lipdub ha estat realitzat per Santi Hausmann, Dani Feixas i Albert Bagué, i d'aquí a pocs dies ja es podrà veure el resultat de l'enregistrament a través d'internet, amb la idea que tothom el faci córrer a través dels seus espais web, o a través de les xarxes socials.
L'enregistrament es va convertir en una festa, que va fer sortir al carrer famílies senceres, joves i grans, amb banderes estelades i alguns fins i tot amb la senyera pintada a la cara, que seguien amb paciència les instruccions de l'organització. El recorregut es va enregistrar tres vegades, de les quals els autors en triaran una, ja que una de les característiques d'un lipdub és que es tracta d'una sola seqüència, sense talls.
La festa es va cloure amb un concert a la plaça Major, amb les actuacions de L'Esca del Pecat, Joan Usart, Avel·lina, Ressaka Ska, i els PD Barni i Almogàver.

Article publicat a EL9NOU el dilluns 25 d'octubre de 2010

Escalfant motors per la vaga general

2010-09-10T14:11:00.000+02:00

“Diuen que és inútil convocar la vaga general, però també deien que era inútil fer aquesta assemblea amb aquest temps”, va dir Joan Carles Gallego (CCOO) a l’inici de la seva intervenció, i és que el fort ruixat que va caure dimarts a Vic no va impedir que la Llotja del Blat s’omplís de gom a gom per escoltar les intervencions dels Secretaris Generals de CCOO i UGT de Catalunya, en contra de la Reforma Laboral, aprovada dijous al Congrés dels Diputats, i a favor de la vaga general convocada pel proper 29 de setembre.
Els representants dels dos sindicats a Catalunya i a Osona coincideixen a assegurar que mai abans ningú s’havia atrevit a fer una reforma tan injusta per als treballadors, “fins i tot estan retallant drets aconseguits a la dictadura”, segons Miquel Sánchez, Secretari General de CCOO a Osona.
Per això creuen necessari que el 29 de setembre el país s’aturi, “no tenim res a veure amb la crisi que pagarem”, deia Josep Maria Álvarez (UGT), “hem d’aconseguir que la vaga sigui forta i la reforma es derogarà”.
Segons els representants sindicals, la reforma fomenta les contractacions temporals, fa que acomiadar els treballadors sigui més fàcil i barat, dóna facilitat a les empreses perquè no apliquin els convenis col·lectius, a més d’altres mesures que retallen clarament els drets dels treballadors.
“Aquesta reforma no té cap sentit”, deia Álvarez, “és més pròpia de finals del segle XIX que del XXI. Va en direcció contrària al canvi de model productiu”. El dirigent d’UGT va demanar compromís als assistents, després de posar com exemple l’esmena presentada per CiU, que demana que més de dues baixes en dos mesos sigui causa d’acomiadament sense indemnització, o que el fet de canviar una màquina, ja sigui un ordinador, també sigui causa per acomiadar un treballador, com proposa la reforma. “Ens hem d’assemblar més a la manera de produir d’Alemanya que la del nord d’Àfrica”.
Joan Carles Gallego (CCOO) va afirmar que aquesta reforma “facilita la destrucció d’ocupació, no ajuda a crear ocupació, necessitem treballadors més estables”. Segons Gallego, “si la majoria de treballadors rebutja aquestes mesures, al govern no li quedarà més remei que tornar a negociar. Es retiraran les reformes regressives, tal com van fer Felipe González i Aznar”. Tots coincideixen, a més, que “ens estem jugant el model social”, perquè després de la reforma laboral vindrà la reforma de les pensions, diuen.

Reunió a General Cable
Just abans de l’acte públic contra la Reforma Laboral a Vic, els Secretaris Generals de CCOO i d’UGT de Catalunya van aprofitar per visitar una de les empreses més grans i la única multinacional d’Osona, General Cable, a Manlleu. Acompanyats pels Secretaris Generals a la comarca, Miquel Sánchez (CCOO) i Cesc Poch (UGT), i d’alguns delegats sindicals, van conèixer la manera de treballar de l’empresa, de la mà d’alguns dirigents, que van assegurar que “no ajudaran a fer la vaga, però també posaran traves als treballadors que vulguin fer-la”.
Després de veure el funcionament de General Cable, Álvarez i Gallego es van reunir amb el comitè d’empresa, que va exposar els seus dubtes davant la reforma laboral i la vaga general. Ambdós sindicalistes van coincidir a explicar-los les principals raons per fer la vaga, i els van animar a unir-s’hi, ja que si una empresa com General Cable, amb més de 400 treballadors, es paralitza el 29 de setembre, serà més fàcil que altres empreses osonenques també s’hi sumin.
Tot i que la Reforma Laboral ja es va aprovar dijous al Congrés dels Diputats, els representants de les dues organitzacions creuen que si la vaga és un èxit i es paralitza el país, la força dels treballadors aconseguirà derogar-la.

Article publicat a El9Nou el 10 de setembre de 2010
Fotos: Sara Blázquez

VII Jornades Joves i Mitjans de Comunicació

2010-07-14T11:09:00.001+02:00

Ahir, dimarts 13 de juliol,vaig participar a les VII Jornades de Comunicació, aquest any dedicades als Joves i Mitjans de Comunicació, organitzades per la Taula de Comunicació i la Secretaria de Joventut de la Generalitat. Vaig participar a la xerrada Joves sobre Joves, explicant la meva experiència com a jove periodista, juntament amb Joan Vilaplana i Ignasi Torrent, de Boca Ràdio-Associació Juvenil d'amics de la ràdio d'Horta-Guinardó, i Marc Serena, autor del projecte lavoltadels25.cat. La taula la va moderar el periodista Josep Lluís Micó.

Fotos: Joan Herrera

Empreses a Internet

2010-07-13T16:45:00.000+02:00

Articles publicats a El9Nou el dilluns 12 de juliol de 2010

La vida catalana dels nouvinguts, a partir del setembre, al Canal 33

2010-07-09T13:50:00.000+02:00

Després de fer una aposta per apropar altres cultures amb programes com Tot un món o Karakia, ara Televisió de Catalunya “vol fer una mirada amb més profunditat des d’un punt de vista cultural de la diversitat”, segons Ester Fernández, responsable del projecte D’aquíd’allà. A partir del mes de setembre, el Canal 33 oferirà una programació especial per mostrar com viuen algunes de les comunitats d’immigrants que viuen a Catalunya, i proposarà als espectadors un viatge als països d’origen d’aquestes persones, a través del coneixement de les seves cultures i societats de procedència.

Els protagonistes d’aquesta acció especial, que impregnarà la graella de manera transversal, són el Marroc (setembre), Equador (octubre), Xina (novembre), Colòmbia (desembre), Romania (gener) i Bolívia (febrer), països d’on són originàries les comunitats amb més presència a Catalunya. Cada mes, la programació es basarà en un d’aquests països.

Tot tipus d’espais de la cadena (documentals, cinema, magazines culturals, programes d’entrevistes i de debat) oferiran continguts relacionats amb aquests països i comunitats.

Els objectius del projecte, segons Fernández, són “donar a conèixer més aquestes cultures, aproximar-nos a aquests col·lectius, ser inclusius, i fer d’aquesta televisió també la seva; i fer una programació de qualitat, que va en la línia del Canal 33, que atregui el públic tradicional del canal i el nou”.

Així, durant tot el mes de setembre, el Canal 33 oferirà diàriament diversos programes dedicats a aprofundir en el coneixement del Marroc, de la seva societat i de la seva cultura. Hi haurà produccions fetes des de Catalunya, però també d’altres fetes des del Marroc.

El projecte començarà el 2 de setembre amb una nit temàtica, que oferirà Quatre produccions: l’estrena d’un reportatge sobre històries de vida quotidiana de Quatre personatges anònims de la comunitat marroquina a Catalunya, Catalans del Marroc; la pel·lícula Ali Zaoua: príncep dels carrers, el documental L’últim contacontes, i la reposició d’Una mà de contes: “Nasreddín a Barcelona. De fet, cada mes començarà amb una nit temàtica, que l’obrirà un reportatge de 30 minuts, i que es dirà Catalans de...(i el país protagonista del mes en qüestió).

A més, cada dissabte es programaran pel·lícules de producció marroquina que han estat èxits de taquilla i de crítica a les sales de projecció del Marroc. Els divendres hi haurà documentals que aporten testimonis de les diverses mirades amb que les persones poden apropar-se a la societat marroquina i al seu bagatge cultural. Els programes habituals del Canal 33, a més, faran la seva aportació a l’oferta televisiva dedicada al Marroc, amb entrevistes, debats, recomanacions culturals i altres iniciatives que s’aniran emetent durant tot el mes de setembre.

Article publicat al número 26 de la Revista Mà

"Ningú ha condemnat Israel"

2010-07-09T13:27:00.000+02:00

Un mes després de tornar d’Istambul i de patir l’atac de l’exèrcit d’Israel al vaixell Mavi Marmara, Laura Arau i Manuel Tapial, membres de l’associació Cultura i Pau, van fer una xerrada el passat 28 de juny a Vic, després de passar per diferents punts de l’Estat espanyol amb l’objectiu d’explicar el que van viure i de “mantenir la flama que aquesta acció ha revifat en una part important de la societat”.
L’acte va començar amb la projecció d’unes dures imatges del moment de l’atac de l’exèrcit d’Israel sobre el vaixell Mavi Marmara, o la Flotilla per la llibertat, on viatjaven aquests dos osonencs, juntament amb centenars d’activistes, que es disposaven a trencar el bloqueig d’Israel contra la franja de Gaza, i que portaven ajuda humanitària. Tot i que l’exèrcit israelià els va prendre el material que duien per gravar imatges i fer documentals, “una companya nord-americana va guardar algunes targetes de memòria i per això podem tenir imatges diferents a les de l’exèrcit d’Israel”, comentava Manuel Tapial.
La xerrada va comptar amb la col·laboració del Casal Independentista Manel Viusà, i de Sami Abdul Jawad, un metge palestí que resideix a Vic, i que es va mostrar orgullós de la lluita d’aquests dos activistes, “la solidaritat amb el poble palestí és una causa justa, té adeptes a molts països”. Sami Abdul Jawad va fer cinc cèntims de la història de Palestina, i de la seva relació amb l’estat d’Israel, “Israel no ha respectat mai cap resolució de la ONU, i després de la guerra de 1956 va ocupar tota la Palestina històrica”. Després de donar alguns detalls de la història de l’últim mig segle, el metge vigatà va arribar a la conclusió que l’estat d’Israel manté una conducta agressiva perquè no ha trobat mai cap sanció política, ni econòmica, ni militar, “sinó, mai hauria atacat un vaixell que duia ajuda humanitària”. Segons Abdul Jawad, els governs europeus i els Estats Units donen suport a Israel.
El mateix pensa Laura Arau, que va començar la seva intervenció visiblement emocionada, donant les gràcies a la seva família. “Ara hem vist com ha de ser l’activisme a partir d’ara, la societat civil podem ser capaç de canviar coses que haurien de canviar els nostres governants”. Arau va explicar com van viure aquest atac a la Flotilla per la llibertat, on viatjaven més de 700 activistes de 32 països diferents. Els dos activistes catalans hi anaven a portar uns llibres en castellà i àrab, relats escrits per nens de l’Estat espanyol sobre la situació a Gaza, a més de fer-ne dos documentals.
L’exèrcit d’Israel els va atacar a les 4.10 de la matinada, amb 4 fragates, 2 submarins, 30 llanxes i helicòpters, durant gairebé una hora i amb el resultat de 9 morts i més de 50 ferits. “La única resistència que hi va haver des del vaixell va ser amb mànegues d’aigua a pressió, amb les que no deixàvem pujar els militars”. Llavors van intentar accedir per aire. “Els primers ferits van morir abans que pugessin, és a dir que ens van atacar en aigües internacionals amb armes de foc”. Malgrat la dura situació, “tothom sabia el que havia de fer”.
Laura Arau recorda que mentre ells dos estaven tancats a la sala de premsa, els musulmans estaven lligats a terra, mentre que els europeus estaven asseguts sense lligar, “això demostra el racisme de l’exèrcit israelià”.
Manuel Tapial va tancar la xerrada amb algunes dades. “Abans del bloqueig entraven 3.900 camions d’ajuda humanitària a la setmana, i no s’arribava a cobrir les necessitats bàsiques. Ara, n’entren 390 cada setmana, imagineu-vos la crisi humanitària que hi ha”. Tapial també va mostrar el seu descontent amb les reaccions de l’Estat espanyol i la resta de governs a nivell mundial. “Aparentment, tothom ha condemnat Israel, però ningú no ho ha fet”.

Article publicat al número 26 de la Revista Mà
Foto: Sara Blázquez

“El cinema oriental és un cinema de contrastos”

2010-07-08T13:40:00.003+02:00

Entrevista a Quim Crusellas i Glòria Bernet, organitzadors de les Nits de Cinema Oriental

Com va sorgir la idea d’organitzar les Nits de Cinema Oriental?
La idea era fer un cinema a la fresca, però amb un alicient nou, i ens agrada molt el cinema oriental, que aquí gairebé no arriba. Allà el cinema és molt comercial i de qualitat. El més interessant és que són pel·lícules inèdites, són estrenes, i aquesta filosofia ha fet créixer les Nits.
Quina he estat la reacció de la comunitat asiàtica d’Osona?
Molt bona. Al principi els vam anar a buscar i els vam convidar a venir a les activitats. Vam començar amb la comunitat índia. El menjar el feia una parella de l’Associació índia. Tots col·laboren molt amb l’organització de sopars i com a públic. La comunitat xinesa no està organitzada a Osona, però es va interessant poc a poc per les activitats que fem.
Quines dificultats es troben a l’hora d’organitzar un festival d’aquestes característiques?
Tenim un pressupost ajustat, però ens trobem que a les distribuïdores els agrada el projecte i ens cedeixen les pel•lícules. Aquest any estem molt contents perquè projectarem les pel·lícules que volíem des d’un principi. Hi ha, per exemple, una pel·lícula de Jackie Chan, Little Big Soldier. Amb els diners que fa als Estats Units, Jackie Chan, fa una pel·lícula bona a la Xina cada any. Aquesta és una de les seves millors pel·lícules, és molt pacifista, i lliga molt amb la filosofia de les Nits. A més, aporta apunts d’història de la Xina.
Què té la cultura oriental o asiàtica que atrau tant el públic?
La cultura asiàtica és exòtica. És un cinema que aquí gairebé no es veu, i sorprén molt aquesta manera de fer cinema. Fer un viatge és una gran aventura, i mirar aquest tipus de cinema permet viatjar a Orient, perquè a part de cinema hi ha menjar, conferències... El cinema és molt desmesurat, no té equilibri, i és molt sorprenent. És un cinema de contrastos.
Què s’hi pot trobar a les Nits de Cinema Oriental?
Una de les novetats és Poriental, la sessió de terror. A l’Àsia, sobretot a països com Japó o Tailàndia, hi ha molta tradició d’aquest gènere. Normalment es tracta de llegendes amb moralina, que inclouen molts elements tradicionals. Una altra de les sessions que agraden molt és la Sessió Infantil, que es fa conjunta amb una narració de contes populars. Fins ara hem fet contes de la Xina, d’Iran, del Vietnam, i aquest any torna a tocar la Xina. Amb els contes es veuen molt les diferències i similituds entre països. I una altra de les activitats que té molt èxit és la dedicada al Bollywood. Durant un dia organitzem activitats al voltant del cinema indi, i fem un musical produït per les Nits de Cinema Oriental, BollyVic, que el fa el grup Bollywood Diamonds. Aquest any es projecta la pel·lícula Bolly Elliot. Es fa a la plaça Osona i els veïns del barri hi col·laboren molt: ballen amb el grup, assagen, aprenen, gaudeixen... Aquest any, a més, passarem dues pel·lícules de western asiàtic, una d’elles és El bueno, el malo y el raro. La majoria de les pel•lícules es projecten en alta definició, i gairebé totes tenen subtítols en català.

Entrevista publicada al número 26 de la Revista Mà
Foto: Arxiu Nits de Cinema Oriental

“El pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura”

2010-06-17T17:51:00.001+02:00

Joan Puigcercós, Cap de llista d’ERC

El mes passat la Revista Mà va iniciar una sèrie d’entrevistes a quatre dels caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, amb una entrevista a Joan Herrera (ICV), sota el nom “Que torni la política”. Aquest mes és el torn de Joan Puigcercós (ERC), que ha fet un balanç dels set anys de govern del tripartit, i ens ha explicat les seves prioritats pel que fa a les polítiques d’immigració, entre d’altres.

Sara Blázquez Barcelona

Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política?
Una de les causes és que la política incideix poc sobre l’economia. La ciutadania és intel·ligent i moltes vegades se n’adona que, anant a votar, alguns dels problemes materials que tenen, no se solucionen. I amb la crisi, això s’ha agreujat. La segona és que la política, els polítics, les persones que estem al capdavant, no hem entès que les regles del joc han canviat. En una societat digital, la política ha de ser més mesurada i més intel•ligent, no podem viure de la declaració i la contradeclaració, i moltes vegades la sensació que hi ha és que no hi ha canvis reals, i que es viu molt al dia en política. I la tercera causa és que quan la dreta no governa, la política no interessa. La dreta té el poder, i quan no governa es passa automàticament a la desacreditació del debat polític. A mi em fa l’efecte que l’esquerra la política la valorem sempre, quan governem i quan estem a l’oposició, perquè la gent treballadora, les classes populars tenen la política com un instrument de canvi. N’hi ha una quarta, que és la corrupció, i que paradoxalment té un efecte perjudicial sobre l’esquerra, perquè la dreta té prou instruments i capacitat com per generalitzar i fer veure que tots som iguals i que aquest és el moment que vivim.

Després de set anys, creu que va ser encertada l’opció del tripartit?
Més que encertada. Primer per una qüestió d’alternativa democràtica, no poden governar sempre els mateixos. A més, aquest país no hagués resistit com a societat si no haguéssim fet governs d’esquerres. Aquest país ha rebut 1.200.000 persones més i, malgrat això, hem rebaixat la llista d’espera als hospitals, s’han reduït les ràtios de les escoles, s’ha aconseguit desplegar una incipient llei de serveis socials i de dependència, i s’ha començat a fer una política ambiciosa d’habitatge, això no tenia precedents a Catalunya. Des que hi ha hagut els governs d’esquerres aquest país s’ha cohesionat més, amb la situació de canvi demogràfic que hi ha hagut en els últims anys, el país patia un perill en mans d’un govern de dreta, un perill de fractura, i el principal enemic de la Catalunya lliure és la fractura social.

Què destacaria d’aquests set anys? Què ha canviat a Catalunya?
Més enllà de les polítiques socials, hem fet dues coses molt importants pel futur, perquè tenim la tendència de mirar a curt termini, i és normal en moments de crisi, però hem de ser capaços de mirar a mig, llarg termini, i aquesta és la inversió i l’esforç que s’ha fet en matèria de recerca. Si aconseguim fer la transferència tecnològica bé, el nostre sector productiu, la nostra indústria, té una possibilitat; sinó no la tindria. Hi ha futur perquè s’ha fet una gran aposta per la recerca, això no es veu a curt termini, però és una cosa que hem d’explicar i posar en valor. La segona cosa important és el grau d’obertura de l’economia catalana, avui les empreses que se’n surten són les empreses que exporten. Les empreses catalanes depenen molt menys del mercat espanyol, i més de les exportacions. Tenim futur industrial, un país sense futur industrial és un país sense futur. No menystinc el turisme, ni el sector primari, ni el sector serveis, però la indústria és bàsica i necessària. I la tercera cosa és l’educació. És a dir, que la Llei d’Educació, la LEC, que és una llei discutida, i que té la seva conflictivitat, però era important que hi hagués un consens que vestís un acord de llarg termini, i que governi qui governi, mantinguem una certa línia.
Les enquestes diuen que l’independentisme ha crescut, però a les enquestes electorals baixa. Com ho valora?
Jo crec que és una paradoxa que estem vivint, perquè hi ha un rebuig del model constitucional i del model espanyol, i hi ha una part de l’independentisme que no està a ERC, és lògic, ERC no ho pot concentrar tot. Crec que el que hi ha hagut és una normalització de l’independentisme com a opció possible. El que ha passat és que el que era una quimera fa uns anys era l’independentisme, i el que era una possibilitat real de l’esquerra catalana era el federalisme, i això s’ha capgirat. Som més a prop d’un estat català que no d’una federació espanyola. I sóc molt conscient que hi ha una part de l’electorat d’ERC a qui no li han agradat determinats acords que hem fet, i que potser tindran una digestió més lenta.
ERC i CiU han tingut traspàs de vots històricament. Per què no n’hi ha entre ERC i PSC?
Aquest és el gran debat, i crec que això és més lent, perquè el PSC, amb el seu electorat, té una mena de closca molt dura, que s’ha anat esquerdant. Hem vist alguna enquesta on ja es començava a veure alguna fissura, perquè tenien l’opció d’estat. CiU no té una opció d’estat, per tant no hi ha closca. Hi ha gent que és espanyolista, com Duran i Lleida, i hi ha gent obertament sobiranista. El PSC tenia un model d’estat federal, però ha passat a ser una quimera.
Quina és l’aportació i el paper dels nouvinguts en la seva proposta independentista?
Comptem amb ells, el país el fem entre tots, i l’hem d’anar repensant. El pitjor enemic de la Catalunya lliure és la Catalunya pura. Catalunya no serà la mateixa de fa 30 anys, tot país és dinàmic. Malgrat tot, necessita un element comú per vertebrar-se, i el català ha de ser la llengua comuna, ja fa anys que el català ja no és la única llengua materna. A la Catalunya independent no hi haurà exclusions. De fet, fer president José Montilla va en aquesta línia. Com diu la demògrafa Anna Cabré, si no hagués vingut la immigració dels anys 60, i la d’aquests últims anys, seriem 2 milions i mig de catalans, cosa que donaria la sensació d’un país molt feble. Una comunitat nacional de set milions i mig d’habitants és una oportunitat de situar-se al món i a Europa. I si podem salvar la llengua, el país i la nació és perquè som un motor econòmic i un motor cultural, perquè ens enriquim de l’experiència de tothom. La immigració també porta problemes. La immigració és un problema començant per la persona que emigra, que ha de deixar el seu país i ha de tenir un futur incert Però la societat que acull, si no té instruments, té problemes. L’arribada de la immigració comporta un problema de política social molt seriós, perquè la gent que fins aquell moment havia estat receptora de polítiques socials, per un efecte estadístic, passa a ser menys pobra, perquè ha arribat un col•lectiu més pobre que ells, i deixen de ser receptors de determinades polítiques, i això és la base del conflicte. Això només se soluciona amb més recursos per a tothom.
Quines són les prioritats d’ERC?
Nosaltres hem posat les bases del que ha de ser una política d’immigració, el Pacte Nacional per a la Immigració. No s’ha d’utilitzar la immigració com element de desgast polític. La Llei d’Acollida ha de donar un itinerari legal i administratiu a aquelles persones que viuen en un país i que volen formar part d’un país, ara no existeix. Ara el que hi ha és un corol•lari de problemes administratius, i l’itinerari no és només administratiu; és social, cultural, educatiu, és d’incorporació. En la propera legislatura hem de ser capaços de vestir una proposta sòlida i crear el model català d’incorporació de la immigració, perquè hem creat un model propi.
Creu que les persones immigrades han de tenir dret a vot?
Jo estic a favor del dret a vot, però també ho vull matisar. És l’últim dret. Una persona, per votar en unes eleccions, ha de saber en quin país viu, i qui és qui. Quan vas a un país has de saber en quin país vius, has d’entendre què està passant en aquella societat, perquè sinó, aquesta opció dels papers per tothom, i que tothom pugui votar, el que acaba sent és carn de màfia. Jo no vull que una persona que acaba d’arribar del Pakistan, que no parla català, que no l’entén, que no sap en quin país està, li puguin donar dret a vot, perquè serà víctima de la màfia electoral. L’arrelament passa per un procés, i al final, evidentment, ha d’arribar el dret a vot.
Què li suggereix...
Jordi Pujol: El president de la reconstrucció de la Generalitat.
Pasqual Maragall: El president de l’Estatut
José Montilla: El president de les polítiques socials
Immigració: Oportunitat per un país
Els altres catalans: La única forma que tenim de créixer com a comunitat lingüística
Ripoll: Un poble de gent treballadora, però honesta
Vic: Un poble de gent dels serveis, però honesta
Camp de Tarragona: La Catalunya emergent
Federalisme: M’interessa el federalisme europeu, no l’espanyol, que ja està enterrat
Esquerres: Sempre i quan no siguin dogmàtiques
Sindicalisme català: Una oportunitat per vestir una alternativa pròpia diferenciada d’Espanya.

Entrevista publicada al número 25 de la Revista Mà
Fotografia: Txevi Quirante

"El racisme mai serà democràtic, ni que el votés el 99% de les persones"

2010-05-10T16:35:00.000+02:00

Entrevista a Esteban Ibarra, president de Moviment contra la Intolerància.

Lluitador antifranquista i actiu militant ecopacifista durant els anys 80, Esteban Ibarra va muntar, fa 20 anys, l'ONG Moviment contra la Intolerància, arrel de l'assassinat de Lucrecia Pérez, "el primer crim d'odi, el primer crim racista reconegut al nostre país". A partir d'aquí, "vam prendre consciència que no era un episodi aïllat, sinó que tindríem molts més episodis no només criminals, sinó incidents per la convivència". És per això que l'entitat que presideix va assegurar que denunciaria l'Ajuntament de Vic si no empadronava els immigrants en situació administrativa irregular, "va ser molt lamentable, i ens va sorprendre molt". Ibarra va ser divendres a Vic a la presentació del llibre La huella de la bota, de Joan Cantarero, del qual n'ha escrit el pròleg.

Sara Blázquez

Què persegueix Moviment contra la Intolerància?
Després del primer crim racista, el primer crim d'odi reconegut al nostre país, el de Lucrecia Pérez, vam prendre consciència que allò no era un fet aïllat, sinó que hi hauria molts més episodis, no només criminals, sinó incidents per a la convivència. La realitat migratòria estava allà i s'havia de fer un treball favorable a la convivència, al respecte mutu, així va néixer Moviment contra la Intolerància, ara fa 20 anys.

Quin tipus d'accions han portat a terme?
L'ONG va néixer amb una vocació de servei ciutadà molt important, i l'activisme que hem fet durant aquests 20 anys ha estat enorme. Hi ha una part de la nostra feina que no es coneix gaire, que és la feina escolar. És el 90% del nostre esforç, podem visitar entre 1.000 i 1.500 centres escolars l'any, i poden passar per les nostres activitats prop de 90.000 adolescents. Tenim un afecte especial als adolescents, i confiem que seran els nostres còmplices per a aquesta societat més intercultural. Llavors hi ha la part més dura, que són els judicis, el fet de personar-nos com a acusació popular. Vam estar presents al judici per l'assassinat d'Aitor Zabaleta, o al de l'assassinat de Carlos Palomino. Hem donat passes endavant en una direcció amb molt de risc, però el missatge fonamental és que s'ha de treballar la convivència, la tolerància, entesa com l'entén la UNESCO (respecte, acceptació i estima a la diversitat), i s'ha de rebutjar la violència i prosperar en base als drets humans.

Què us ha portat a exercir d'acusació popular en judicis on hi ha delictes d'odi?
Aquesta és una organització dirigida per gent sentimental, i l'energia la recollim de la gent que més pateix. Nosaltres assumim riscos i tenim un compromís amb els sectors més colpejats per la intolerància criminal: immigrants, homosexuals, sense sostre, joves d'esquerra, alternatius, discapacitats...

Com poden les persones arribar a cometre delictes per racisme, xenofòbia, islamofòbia, o fins i tot catalanofòbia?
Hi ha una dimensió que no s'aborda en profunditat, que és l'odi. Hi ha gent que organitza l'odi, que el sembra, que l'alimenta. Albert Einstein deia que és més difícil neutralitzar un prejudici que dividir un àtom. Els prejudicis són allà i hi ha gent, organitzacions, i fins i tot mitjans de comunicació que, conscient o inconscientment, els alimenten, i quan apareix el conflicte és quan l'odi possibilita aquest tipus de reaccions. Des del crim de Lucrecia Pérez hem registrat més de 80 assassinats o crims d'odi. Són delictes motivats pel prejudici, per la intolerància, per negar la condició social, cultural, sexual o ideològica de la persona.

Què tenen a veure aquestes situacions amb els temps de crisi?
El temps de crisi és un moment especial per al creixement de la intolerància, de l'odi. Estem vivint l'ofensiva xenòfoba a tota Europa més important des dels anys 30. I aquí, des del cop d'estat, estem vivint una ofensiva de l'ultradreta d'una manera excepcional i extraordinària. I en el marc de la crisi és fàcil construir bocs expiatoris, que en aquest cas és l'immigrant, i és l'origen de tots els mals. Per als que construeixen un discurs basat en la mentida xenòfoba, és el seu moment. Però ho diuen els analistes: Espanya necessita 7 milions d'immigrants d'aquí al 2030.

En els últims mesos Vic ha estat en boca de tothom per la negativa de l'ajuntament d'empadronar immigrants en situació irregular. Vostè fins i tot va dir que denunciaria l'ajuntament si no els empadronava.
Va ser molt lamentable i ens va sorprendre a tots. El primer que s'ha de lamentar és que l'ajuntament i les forces democràtiques que el governen hagin caigut en aquest error, alguns molt conscientment. Nosaltres ens vam manifestar ràpidament perquè som coneixedors dels drets que tenen els immigrants encara que no tinguin papers, i també de la legislació que regeix els ajuntaments. La llei de règim local estableix com obligatorietat inscriure's al padró del municipi on es resideixi habitualment, tingui papers o no. L'ajuntament estava incomplint la llei i nosaltres vam dir que si no hi havia reacció institucional, l'associació es personaria en defensa d'aquest col·lectiu vulnerable. Celebrem que s'estigui produint l'empadronament, encara que no ens agrada aquest anunci de traslladar dades del padró a la policia, la delegació del govern o la Generalitat. Això és il·legal, perquè existeix una altra legislació, que és la llei de protecció de dades.

Malgrat tot, hi ha partits com PxC que aconsegueixen molts vots. Com s'ho explica? Creu que la societat és realment racista?
Mai diré que un poble és racista, però hi ha conductes. I quan aquestes conductes es manifesten d'una manera evident d'intolerància enfront gent que porta un mocador, o gent que té un altre color de pell, estem davant de conductes no només reprovables, sinó perseguibles. La PxC fa del rebuig a la immigració la seva bandera, i això li pot donar uns vots, però són vots que se situen en la xenofòbia. Aquest és un camí que no va enlloc, és un discurs dur, que nega la convivència, d'enfrontament de comunitats, és un discurs que no es projecta cap aquest 2030 que hem de tenir molt present. Jo no qualifico a PxC, de moment, de racista, però cal tenir en compte una cosa: el racisme, encara que el voti el 99% de les persones, mai serà democràtic. Jo confio que la societat vigatana no es deixi engalipar per gent que encoratja els prejudicis, les pors i els recels.

Què creu que s'hauria de fer per evitar aquestes situacions?
S'ha de fer molta trobada entre col·lectius, i demostrar que la convivència és possible. S'ha de gestionar bé la diversitat, aquest és el camí. És veritat, però, que si ens trobem davant de partits o institucions que se situen en l'àmbit de la xenofòbia o del delicte d'odi, han de ser denunciats a través de l'Estat de dret.

Com veu el futur?
El repte més important és organitzar una societat democràtica que sigui més respectuosa amb els drets humans, que gestioni bé la diversitat, que aposti per la participació cívica i per la interculturalitat. I crec que tenim uns gran aliats, els adolescents. Estan creixent en la diversitat, i crec que tenim un gran futur com a país mediterrani que som.

Entrevista publicada a El9NOU el dilluns, 10 de maig de 2010
Fotografia: Universidad de Jaén.

"No es pot fer pagar la crisi a les persones més vulnerables"

2010-05-10T13:52:00.001+02:00

Joan Herrera, Cap de llista d’ICV-EUiA

Aquest mes la Revista Mà inicia una sèrie de quatre entrevistes als caps de llista de les principals forces polítiques catalanes, sota el nom “Que torni la política”. Comencem amb una entrevista a Joan Herrera, cap de llista d’ICV-EUiA (Iniciativa per Catalunya Verds Esquerra Unida i Alternativa), que ens ha donat el seu punt de vista sobre les polítiques d’immigració, la polèmica del padró arrel la decisió de l’ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació irregular, o la desafecció política de la ciutadania.

Sara Blázquez Barcelona

Deixa Madrid per tornar a Barcelona. Té més interès el Parlament de Catalunya que el que es cou a Madrid?
ICV és una força política catalana i per mi és una responsabilitat molt important encapçalar la llista del meu partit a les eleccions que decidiran el Govern del meu país. Després de dues legislatures a Madrid i després de l’experiència acumulada penso que és el moment oportú per assumir aquest repte.

És el primer dirigent d’una força política catalana d’una nova generació de menys de 40 anys. Quina transcendència té això?
Segurament em pot permetre connectar millor amb la gent més jove, i amb aquella gent que sempre ha viscut en democràcia i que viu allunyada de la política, que s’absté o vota en blanc. Des d’ICV sempre hem defensat que és possible fer política de manera diferent, més propera.

Roig, verd, violeta, tenen vigència entrats al segle XXI?
La crisi econòmica, però també la crisi ambiental han posat de manifest la vigència de les nostres propostes. La crisi econòmica ha estat conseqüència d’un model econòmic que des d’ICV hem denunciat reiteradament, que prioritza el guany econòmic per sobre del benestar de les persones. Avui les dones segueixen patint discrimacions laborals i cobrant sous més baixos que els homes per les mateixes feines i el canvi climàtic continua sent un dels principals problemes que té el nostre planeta. Les nostres propostes permeten una sortida de la crisi solidària i justa, creant nous llocs de treball a través de l’impuls de sectors relacionats amb el medi ambient i ajudant aquelles persones que tenen dificultats per arribar a final de mes. No acceptarem en cap cas mesures que suposin retallades de drets com per exemple abaratir l’acomiadament o augmentar l’edat de jubilació fins els 67 anys. ICV és el partit català que ha impulsat mesures decidides a Catalunya per reduir el canvi climàtic i els seus efectes. Les energies renovables són el futur del nostre país.

Creu que pateix crisis la política? A què és deguda la desafecció política de la ciutadania?
Els casos de corrupció que han afectat a partits com el PP o el cas Pretòria han posat de manifest que cal introduir canvis en la política per fer-la més transparent i que la gent percebi la política com un espai honest.En aquest sentit, des d’ICV hem demanat modificar el codi penal per endurir les penes en casos de corrupció i establir més mecanismes de control sobre les despeses dels partits polítics.Calen canvis que permetin acostar la política a la ciutadania i sobretot que la gent percebi que serveix tant per resoldre els seus problemes concrets com per resoldre situacions difícils que viuen moltes famílies a causa de la crisi i que no poden fer front als pagaments de les hipoteques.

Ho estem fent bé en matèria d’immigració?
Tot i que determinats partits utilitzin la immigració d’una forma electoralista, Catalunya és un país d’acollida i un model d’èxit. Poden existir en algun cas problemes puntuals, però el model a seguir és la feina que s’està fent des del Govern d’esquerres i concretament des de la Secretaria per a la immigració.

Què en pensa de la decisió de l’Ajuntament de Vic de denunciar els immigrants en situació administrativa irregular que es vulguin empadronar?
És un error, i és obrir la porta a mesures racistes. És un error que CIU i altres partits assumeixin el discurs del PP i PxC.Les solucions no passen per limitar els drets de les persones. Si necessitem més recursos per acollir
més persones que viuen a la ciutat, cal exigir més diners per garantir millors serveis socials, sanitaris i educatius per tothom, per persones que sempre han viscut a Vic i per persones nouvingudes. No es pot fer pagar la crisi o les dificultats econòmiques a les persones més vulnerables, els treballadors i treballadores, a les dones, a la gent jove, als jubilats o jubilades però tampoc a les persones nouvingudes de Vic.

Quins problemes pot causar la posada en marxa d’aquesta mesura?
Estic segur que pot produir problemes de convivència. Pot empènyer persones a situacions d’exclusió ja que davant la por a ser denunciades no s’empadronaran i, per tant, no portaran els seus fills i filles a l’escola o no tindran cobertura sanitària. Avui les ciutats no tenen fronteres i el que passi a Vic també pot tenir conseqüències en les poblacions veïnes que hauran d’assumir un problema que ha creat l’alcalde de Vic.

Creu que les persones nouvingudes han de tenir dret a vot?
Des d’ICV defensem el dret a vot de les persones migrades, especialment a les eleccions municipals. Crec que l’experiència de les consultes, com es va demostrar per exemple en el cas de Vic són una bona mesura que permet millorar la integració de la població nouvinguda. Cal recordar que aquesta gent, com tothom, amb els seus impostos, permet mantenir els serveis públics que gaudim els ciutadans i ciutadanes. Alhora seria el millor antídot per evitar discursos racistes que utilitzen els atacs cap a la immigració per guanyar vots.

Com s’ha d’integrar la immigració dins la societat catalana?
L’empadronament actiu és una bona mesura, ja que permet que els fills i filles de les persones nouvingudes vagin a l’escola, coneguin la nostra cultura, aprenguin el català i convisquin conjuntament amb els nens i nenes catalanes. Cal destinar més recursos a la mediació per resoldre els conflictes de convivència que puguin sorgir. Alhora penso que cal enfortir bones experiències de la societat civil com els programes de parelles lingüístiques per aprendre català que afavoreixen l’arrelament social.

Què en pensa de les actuals polítiques d’immigració?
El Govern d’Esquerres va en la bona direcció, l’impuls de la llei d’acollida o el Pacte Nacional per la Immigració en són bons exemples. Em preocupen totes aquelles polítiques que situen la immigració com a responsable de la crisi, com a boc expiatori. També és un error que el govern del PSOE retalli el fons per la immigració, que és d’on surten els diners per a les comunitats autònomes per pagar els serveis públics que han de donar resposta a l’augment de la població.

Quines són les prioritats d’ICV?
En aquests moments la màxima prioritat per ICV és la lluita contra la crisi. Crear ocupació i donar resposta a la gent en atur són la nostra màxima obsessió. I les nostres principals propostes de cara a les properes eleccions al parlament de Catalunya aniran en aquesta línia. La política ha de servir per trobar solucions per aquella gent que pot perdre el seu pis perquè no pot fer front a l’hipoteca o a les viudes que no arriben a final de mes perquè els ha disminuït la pensió. I des d’ICV-EUiA tenim les propostes per fer-ho.

Entrevista publicada al número 24 de la Revista Mà.

Fotografies: ICV

“Hi ha dos tipus de persones: els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut”

2010-04-08T17:30:00.007+02:00

Boban Minic, Periodista

Boban Minic va ser la veu de Ràdio Sarajevo durant la guerra de Bòsnia i Herzegovina. Des d’allà va repartir esperança i va ajudar a sobreviure milers de persones, fins que la situació extrema el va fer emmudir. L’any 1994 es va retrobar amb la seva família a L’Escala, on havien vingut mesos abans amb l’ajuda d’una ONG i dos periodistes catalans, i d’on està completament enamorat. Actualment, escriu a ‘El Periódico’, i està a punt de publicar ‘Bienvenido a Sarajevo, hermano’. També ha escrit el pròleg d’‘El noi de Sarajevo’, de Jordi Cussà.

Sara Blázquez L’Escala

Com recorda la seva etapa com a director de programes de cultura i oci de Ràdio Sarajevo?
Abans de la guerra era director de programes d’una ràdio molt gran, Ràdio Televisió Sarajevo, que tenia 12.600 treballadors, i el meu programa de cultura i oci era el més gran, ocupava un 80% de la programació. Tenia una vida molt acomodada, molt bona, viatjava pels festivals de cinema, de música, d’art, coneixia tothom important del món de la cultura, de l’art, de tota Iugoslàvia, tenia molta popularitat allà. El canvi que va venir amb la guerra va ser molt brusc. Durant la guerra, vam quedar unes 25 persones treballant a la ràdio. Jo vaig començar a treballar 40 hores seguides, quan entraves allà, mai sabies quan sortiries, perquè t’esperaven els bombardejos. Les circumstàncies i les condicions també eren extremes, a l’estiu arribavem a 50 graus i a l’hivern, a 20 graus sota zero, i hi havíem de passar 20 o 30 hores, era increïble. És una cosa inoblidable per a mi.

Quin paper van jugar els mitjans de comunicació durant la guerra?
Un paper molt important. Però per a mi el més important era abans de la guerra, perquè els mitjans són molt culpables de la propaganda ultranacionalista, per preparar la guerra, per justificar els crims, per fer una acció de psicosi. La gent, intoxicada pels mitjans de comunicació, van cometre uns crims que eren impensables, coneixies la gent i mai haguessis pensat que poguessin fer aquestes atrocitats. Van començar fent una feina molt suau 15 anys abans de la guerra, per acabar cridant directament a cometre crims i convertint amics en enemics. Jo, que mai he acceptat aquest tipus de comunicació, em sento avergonyit, perquè és una professió que es pot convertir en una propaganda pura i dura, de l’estil de l’Alemanya nazi.

Però per altra banda, vostès sí que intentàven fer una altra mena de comunicació...
Sí, vam fer tot el possible, dins les possibilitats, de fer la vida una mica suportable a la gent. Jo vaig començar a fer programes amb l’objectiu d’ajudar la gent a sobreviure, portava psiquiatres, psicòlegs, nutricionistes, gent d’ONGs, gent d’organitzacions internacionals, parlàvem d’on es repartia l’ajuda humanitària, com es pot superar la pèrdua d’éssers estimats, coses molt concretes i molt pensades per ajudar la gent a sobreviure. Una vegada vaig fer un programa en directe amb la participació en directe dels oients, i vaig demanar que la gent pensés en Sarajevo després de 10 anys. Va ser increïble. Hi havia molts pocs telèfons en funcionament i la gent anava per la nit, sense fer cas al toc de queda, a buscar telèfons per trucar-nos. Tota la nit la gent somniava coses precioses de Sarajevo, i la gent no s’imaginava una Sraajevo més gran, sinó una Sarajevo igual que la que teniem abans de la guerra. Això va anar molt bé per la gent, per desfogar-se, pensant en el futur.

Tenia una responsabilitat molt gran com a locutor durant la guerra...
La meva responsabilitat era que transmetia humanitat, esperança, que pensava en els altres. Donava esperança en que la vida normal era possible, que hi havia gent bona encara, enmig d’aquell caos.

Fins que es va quedar sense veu
És una de les conseqüències de la guerra. Treballava durant hores i hores, parlant, sense una gota d’aigua. Les cordes vocals se’m van inflar, i em van dir que mai més podria tornar a parlar molt.

Després de 15 anys a Catalunya, torna a fer de periodista. És un repte tornar a exercir la professió en un país diferent?
Jo pràcticament no he deixat mai de ser periodista. Ho vaig ser durant tants anys que això ja es porta a dins. Veig el món amb uns altres ulls, amb ulls de periodista. Des del primer dia vaig començar a fer conferències, i em trucaven de ràdios, televisons, diaris, per fer entrevistes. Però el més interessant és que quan vaig arribar a L’Escala vaig començar a treballar en un bar del centre esportiu, i a sota del bar hi havia Ràdio L’Escala, i cada dia, passant per allà, els sentia, i ells venien al bar a prendre alguna cosa, i en parlàvem. I jo pensava que després de tants quilòmetres i tants anys, i tot el que vaig viure, almenys estava físicament a prop d’una ràdio, i això era molt important i molt interessant per a mi. Després vaig començar a escriure, poc a poc, de tant en tant, quan em demanaven alguna cosa sobre els Balcans, i em van fer una entrevista de dues pàgines a El Periódico. Més tard em van demanar un text sobre Sarajevo, i el vaig fer amb molta emoció i nostàlgia, els va agradar molt i em van oferir treballar. Em va retornar una mica la il·lusió. Ara he vist que puc, i ara ja no té tanta importància.

S’imagina tornant a Bòsnia?
No. Crec que hi ha dos tipus de persones: els que han viscut una guerra i els que no l’han viscut. Els que no ho han viscut no ho poden entendre, poden sentir pena, i intentar ajudar, però entendre-ho no. És un canvi brutal al teu entorn, tu també canvies, et quedes sense els teus llocs preferits, íntims, racons on passava la teva vida, et quedes sense amics, alguns moren, a alguns els maten, com a la meva germana, que la van matar a la massacre del mercat de Sarajevo, i et canvia tant que no hi ha marxa enrere. Alguns sobreviuen i fan alguna cosa amb la seva vida, d’altres van vivint com zombis, ni vius ni morts, que són la majoria. Surten d’allà, no poden tornar, però aquí no s’han establert, no tenen arrels ni allà ni aquí, van esperant el final de la vida. Jo, per sort, he trobat el sentit de la vida, però és un trencament terrible, brutal, i que sempre queda. Una guerra mai s’acaba.

Troba a faltar alguna cosa de Sarajevo?
La majoria dels meus articles estan plens de nostàlgia, perquè a Sarajevo hi havia un esperit diferent, era el centre de Iugoslàvia, es vivia molt bé, era una mescla d’occident i d’orient, una barreja d’arquitectures, les muntanyes... N’hi ha una que és com el Canigó, jo la veia des de la meva finestra, sempre blanca, que separava Bòsnia d’Herzegovina. Sempre dic que és com el Canigó, perquè també és per on passaven els exiliats i els refugiats, i jo també hi vaig passar, es diu la Muntanya Blanca. S’assembla molt al Canigó, que ara també veig des de la meva finestra, i em fa pensar per allà on vaig passar per sortir de Sarajevo i venir aquí, per anar a viure al barri de L’Escala que, casualment, es diu Muntanya Blanca.

Deu tenir un caos identitari...
Sí i no. Jo no crec gaire en això. Per a mi les banderes i aquestes teories de sang i terra no tenen cap importància, ni abans ni després. Jo primer era iugoslau, va desaparèixer Iugoslàvia i vaig passar a ser bosni. Bòsnia es va dividir i vaig passar a ser de Sarajevo, però també es va dividir i es va radicalitzar una mica... El més important és ser persona, humanista. Els meus fills ara són catalanistes, però no nacionalistes catalans, per a mi hi ha una diferència important. Jo també sóc catalanista, però em fan por els nacionalismes, es radicalitzen molt fàcilment.

Com veu la situació a l’Estat i a Catalunya?
No crec que Espanya es pugui balcanitzar, però hi ha una certa semblança. Quan vaig arribar vaig trobar que la situació era més perillosa que la situació a Iugoslàvia uns 10 anys abans de la guerra. Allà era més suau, però aquí vaig trobar terrorisme, bombes, vaig percebre un odi que allà no es notava. Però després vaig veure la força de la democràcia. L’Estat espanyol va tenir una transició democràtica, allà no: del comunisme vam entrar a la guerra, i de la guerra al salvatge capitalisme i nacionalisme. A més, l’Estat espanyol està a la Unió Europea i la OTAN. Però tot i així, hi ha una tensió molt forta, i també incomprensió, odi. Tots els odis i amors són sentiments irracionals. Veig amb una certa preocupació la situació actual a l’Estat, però no crec que pugui passar una cosa com allà. Pot ser que arribi la independència, i el canvi de Constitució, però arribarà per un camí democràtic, a les urnes i no als camps de batalla.

Com va arribar a L’Escala?
Un amic meu d’Eslovènia i un equip de periodistes catalans van ajudar la meva família a sortir, i a instal·lar-se a l’Escala. Més tard, jo els vaig venir a veure, i 8 mesos després me’n vaig tornar a Sarajevo, em sembla que va ser la decisió més difícil de la meva vida. Quan vaig estar allà vaig fer alguns programes, entre d’altres coses, de la música catalana, era una cosa molt fresca i molt nova. Després em vaig quedar sense veu, amb el perill de ser mobilitzat, i vaig buscar i trobar la manera de marxar novament. Vaig arribar aquí i durant els primers anys no vaig anar a Sarajevo, no podia. Pensava que si anava allà em moriria dels meus propis sentiments, pensava que m’explotaria el cor. Quan hi vaig tornar, després d’uns quants anys, el primer dia no vaig sortir de la meva habitació, després de més de 24 hores vaig sortir, tot eren records. La gent allà ha viscut una transició lenta, i s’ha anat adaptant poc a poc, però nosaltres vam congelar les imatges de quan vam sortir, i ara, quan torno, tots els carrers, cada racó, el barri, els edificis, em recorda alguna cosa forta de durant la guerra i és molt dur. Des del primer dia que vaig arribar a L’Escala, sabia que seria per sempre.

Entrevista publicada al número 23 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

"Estem davant d’un repte de política pública sobre el fet religiós”

2010-04-08T17:07:00.002+02:00

Àlex Seglers, Doctor en Dret i Professor de Dret Eclesiàstic de l’Estat

L’arribada de persones d’origen estranger ha suposat un canvi en el panorama cultural i religiós català. Per intentar entendre alguns dels dubtes que sovint apareixen hem entrevistat Àlex Seglers, Doctor en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona i Professor Agregat de Dret Eclesiàstic de l’Estat. Ha publicat alguns llibres, entre els que destaquen ‘Autogovern i fet religiós. Una gestió del pluralisme religiós a Catalunya’, ‘Musulmans a Catalunya’, o ‘La laicidad y sus matices’.

Sara Blázquez/Jordi Gené. Sabadell

Quins són els principals conflictes que hi ha entre el món laboral i el món interreligiós?
Jo crec que de conflictes n’hi ha de dos tipus. Els primers, quan els immigrants demanen uns drets de llibertat religiosa, com per exemple festivitats o menús concrets, dins les empreses, i no hi ha una infraestructura empresarial que pugui acomodar aquestes peticions que en altres països, que tenen més tradició de pluralisme religiós, si que les tenen previstes. La segons esfera de conflictes són qüestions que afecten a les esglésies tradicionals, com per exemple si determinats professors o professores de religió, seleccionats pel bisbat, poden ser acomiadats per no seguir els preceptes o la moral catòlica. Perquè les normes de l’església catòlica són les que són i tots els treballadors que treballen per aquesta empresa han de complir uns requisits. Aquí poden col·lidir dos drets: el dret a l’autonomia de l’església catòlica (o qualsevol altra) versus el dret del treballador a la seva vida privada, a la seva orientació sexual. Potser l’esfera de conflicte més habitual és la primera: com s’acomoden les demandes religioses i culturals dels nouvinguts dins el món del treball. No és incompatible una cosa amb l’altra, però també hi ha uns certs límits.

El calendari laboral està molt influenciat per les festivitats cristianes. Com es podria fer un calendari laboral totalment laic?
El calendari ja és laic, perquè és l’estat qui convalida les propostes que fa l’església, com la setmana santa, o determinats dies. En el moment que és l’autoritat civil o estatal, no l’eclesiàstica, qui fa el reial decret cada any de les festivitats, se suposa, formalment, que és un calendari laic. Que algunes festivitats tenen un origen religiós? És cert, però a efectes jurídics, com diu el Tribunal Constitucional en una sentència de 1985, aquest origen religiós s’ha secularitzat, per tant, la festa ja no té una finalitat religiosa, sinó que té una finalitat de descans pel treballador. Jo defenso que si, democràticament, hi hagués una majoria d’aquí uns anys que volgués canviar les festivitats per fer-les més paganes o laiques, tampoc no passaria res. Hauríem de veure si els cristians, a títol personal, podrien anar a missa del gall sense cap problema amb el seu empresari, llavors situaríem el cristianisme a la mateixa situació de minoria religiosa que tenen ara els jueus, protestants o musulmans, encara que gràcies als acords de l’any 1992, i sobretot a la normativa europea, ja tenen garantit el dret a commemorar les seves festivitats. Hi ha la possibilitat de pactar amb l’empresari altres dies festius, o recuperar hores, o no rebre la remuneració a canvi de poder fer aquestes festivitats.

Fins a quin punt la societat i els empresaris han assumit que la realitat ha canviat?
Es tracta que l’empresari respecti la llibertat religiosa dels seus treballadors. La llibertat de religió és un dret fonamental, però també té límits. És a dir, si es posa en perill l’exercici de la llibertat de religió al funcionament de l’empresa, aleshores es posa en perill també els altres treballadors. S’han de mirar d’acomodar raonablement les demandes que es fan a l’empresari. En el cas de la festa del xai no és tant una qüestió empresarial, sinó de tenir uns espais dignes per celebrar el culte musulmà i cooperar amb les autoritats locals, en aquest cas amb els responsables dels escorxadors, i de vetllar per una sanitat i un comerç, en aquest cas de la carn halal. Hi ha un buit legal important, només hi ha una certificadora halal. No és només una qüestió que afecti els empresaris, és que afecta a la pròpia comunitat musulmana. Suposo que vindrà una aplicació més contundent de la llei de l’any 1992, que marca l’estatut jurídic de l’Islam, o una reforma de l’estatut, perquè la demanda de mesquites, de classes de religió, de parcel·les als cementiris, etc, no està regulat. Està contemplat en una llei, però no hi ha protocols d’actuació, llavors cada municipi té la seva pròpia guerra, quan s’hauria de donar suport als municipis des de dalt, i deixar ben clar a tota la societat quins són els drets i els deures de la comunitat musulmana. Estem davant d’un repte de política pública sobre el fet religiós, i el que falla a Espanya és l’enteniment del que ha de ser el fet religiós. Es tracta d’integrar una realitat religiosa, que no té res a veure amb la nostra història. Jo crec que no es pot anar amb dogmes clericals o amb dogmes laïcistes.

Com s’han de regular els convenis col·lectius per tal de garantir el dret de llibertat religiosa?
El laïcisme està per sota dels drets fonamentals en l’escala jeràrquica de la Constitució espanyola. Per tant els musulmans, els catòlics i els ateus tenen dret a la seva llibertat de consciència, a la seva llibertat de pensament, a la seva llibertat ideològica i religiosa, i el que no s’hi val és que en nom del laïcisme no es deixi que les persones manifestin la seva fe o la seva ideologia. En democràcia, el pluralisme de valors existeix, i el que no podem fer en nom de l’estat laic és potenciar a uns en detriment d’uns altres. No podem ser ideòcrates. Els sindicats han de defensar les llibertats públiques, els drets fonamentals, encara que no els agradi la religió, han de defensar la llibertat religiosa de tot ciutadà. No es pot apostar per un laïcisme que retalla la llibertat religiosa del ciutadà.

En determinats llocs els nouvinguts tendeixen a agrupar-se per col·lectius. Quins són els efectes d’aquest procés de creació de gueto?
Jo confio en la política urbanística, en no concentrar moltes persones en un mateix barri, fer una diversificació urbanística també de cara a la integració dels escolars, però com que tenim un mercat urbanístic absolutament liberalitzat, això és difícil d’aconseguir, molt difícil. Confio molt en les segones, terceres generacions, que si ja s’han escolaritzat, ja han viscut amb la gent del país, i la interrelació és més fàcil. Jo no tinc una resposta màgica i penso que en cinc o deu anys veurem si efectivament hi ha hagut integració o no. Hi ha dos elements d’integració: l’escola i el treball. Hem d’entendre què vol dir un gueto, perquè les xarxes d’immigració reprodueixen els seus esquemes dels seus països d’origen, estan més còmodes així. No sé si és dolent o és bo, però sí que convindria que la societat, urbanísticament, no concentrés un índex d’una població determinada en un lloc, per la interacció, per l’interculturalitat, que estigués la cosa més repartida.

Com es poden casar els “interessos” de les diferents comunitats religioses?
Les comunitats religioses jo crec que no presenten problemes d’integració, en general. Les entitats religioses tenen la possibilitat de fer diàleg interreligiós entre elles, els ajuntaments em consta que estan fent polítiques d’integració en el sentit de crear un consell d’entitats religioses dins el propi municipi, llavors aquí poden expressar les seves necessitats o demandes, i canalitzar-les a través de l’administració, aquesta és una via legítima. Però el que no podem fer és immiscuir-nos dins la vida de les pròpies comunitats, no és missió dels poders públics, perquè la neutralitat que exigeix la laïcitat ho impedeix.

Quina ha de ser la posició d’un ajuntament en l’àmbit religiós?
Jo diria que tenir en compte els acords de cooperació de l’estat amb les minories, que són d’aplicació municipal en el 70% de matèries. Cal veure com s’aplicarà la llei de centres de culte, jo insisteixo que potser complicarà més les coses, però s’han de dignificar els llocs de culte, perquè sovint estan en baixos, en garatges que no reuneixen les condicions. Legalment hi ha solució, la llei d’urbanisme ja preveia espais per a usos religiosos, la qüestió és si hi ha voluntat política per fer-ho i si hi ha rebuig veïnal, i gestionar aquest rebuig veïnal. Jo crec que té més pes l’exercici de la religió com a dret fonamental de tota comunitat religiosa, que les queixes d’uns veïns. El que s’ha de fer és molta pedagogia i l’escola té un paper important d’acceptar la diversitat cultural que tenim a Catalunya.

I com s’ha d’incloure el fet religiós a l’educació?
Jo estic a favor d’una classe de religió que no sigui catequesi, que no sigui adoctrinadora, però que expliqui bé les tradicions religioses que tenim, i el professorat ha d’estar ben format, seleccionat o bé per les autoritats religioses corresponents, o bé pel propi estat.

Com veuen els musulmans la nostra estructura social?
Aquí hi ha una qüestió que no és tan religiosa, sinó nacional. La comunitat marroquina té una integració de fa molts anys, ja estan en una segona o tercera generació, i un volum de persones molt gran en un país que està a una hora i mitja d’avió. No és la mateixa situació dels musulmans de l’Àfrica subsahariana, perquè també la seva interpretació de l’islam és diferent. El Marroc està desenvolupant unes estructures positives, que afavoreixen la integració del col·lectiu marroquí perquè tenen, per exemple, el Consell de la Comunitat Marroquina a l’Estranger (CCME).

S’acosten les eleccions i hi ha certs col·lectius que podran votar, però d’altres no...
Els partits polítics no són innocents, perquè fan càlculs i saben amb quines nacions poden fer convenis i també saben cap a on pot anar el vot. És una qüestió d’interès polític, no ens podem equivocar. Jo penso que l’efectiva integració de les persones nouvingudes passa per un cert arrelament social, laboral, deures, com té la societat d’aquí, i quan això s’ha consolidat, lògicament, el dret de vot l’han de tenir. Penso que s’integraran més podent exercir el dret a vot, perquè la integració té moltes facetes: té una faceta cultural-religiosa, una laboral, una socioeconòmica, que puguin gaudir d’un habitatge digne, d’una seguretat social, d’hospitals, de pensions, però també té una dimensió política.

Entrevista publicada al núm. 22 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

Erotisme a Can Verdaguer

2010-02-09T17:47:00.006+01:00

Sara Blázquez

Semblaria impossible identificar Mossèn Cinto Verdaguer amb erotisme, si no fos perquè la nova generació de joves que s'ha incorporat a l'entitat Amics de Verdaguer ha organitzat un cicle de poesia eròtica a la Casa Museu de Verdaguer, a Folgueroles.
Vespres amb Lo follet. Aquest és el nom que ha pres el cicle, recordant un poema de Verdaguer inclòs a Jovenívoles, i que va acabar divendres al vespre amb un recital no només de poesia, sinó també de prosa.
"Ens ho vam pensar molt, patíem que la gent s'ho prengués malament", diu Pol Serrabassa, un dels membres d'aquesta nova fornada, en relació a la barreja Verdaguer-erotisme, "no lliga amb Verdaguer, però és que no només fem Verdaguer, ens interessa la literatura i la cultura en general, i la Casa-Museu és la plataforma". El grup de joves no han tingut cap impediment per part de la Casa-Museu, ni d'Amics de Verdaguer, "ens donen molt suport i molta empenta", assegura Serrabassa.
Precisament Serrabassa va encetar les Lectures poc serioses amb Mossèn Cinto Verdader, un poema anònim força picant que fa referència al conegut poeta, no sense abans demanar disculpes als verdeguerians presents a la sala que es poguessin sentir ofesos. Un inici força potent per un dels cicles més trencadors que s'han fet fins ara a la Casa-Museu Verdaguer.
Si la primera sessió del cicle, el passat 29 de gener, va combinar la poesia amb l'art digital, aquesta vegada, les lectures van anar acompanyades de la projecció de diverses obres pictòriques d'autors com Gustav Klint, Salvador Dalí, Modigliani, Soledad Fernández o William Watherhouse, entre molts d'altres, seleccionades per Montse Caralt, una altra de les joves que, a més, és historiadora de l'art.
Al recital no hi van faltar lectures de l'obra (Per)versions, d'autor anònim, que versiona poemes de conegudíssims poetes catalans, com Pere Quart o J.V Foix, ni els poemes de Maria Mercè Marçal, "una dona feminista que reivindica que li agrada el sexe", segons deia la jove que la llegir, o el poema que li dóna nom al cicle, Lo follet, de Jacint Verdaguer.

Article publicat a EL9NOU el dilluns 8 de febrer de 2010.

“La interculturalitat ha de ser present en l’ambient de l’escola”

2010-01-13T17:33:00.004+01:00

Miquel Àngel Essomba, director del Centre UNESCO de Catalunya

Miquel Àngel Essomba, a més de ser professor del Departament de Pedagogia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), és director d’Unescocat, el Centre UNESCO de Catalunya, que aquest any celebra el seu 25è aniversari. Els objectius d’aquesta entitat són difondre els ideals de la UNESCO en els àmbits educatiu, del patrimoni, d’accés al coneixement i de sostenibilitat ambiental; i fomentar la cultura de la pau, l’educació en els drets humans, la diversitat cultural i lingüística, i el diàleg interreligiós.

Sara Blázquez. Barcelona

Com ha de ser una escola intercultural?
La interculturalitat no ha de ser present com una assignatura, sinó que ho ha de ser en tot l’ambient de l’escola. És a dir, l’educació intercultural no pot ser una matèria per examinar, sinó que ha de ser una actitud i uns valors per evitar prejudicis i estereotips respecte les persones estrangeres, per tenir curiositat i interès de conèixer els altres, una actitud de respecte i reconeixement als aspectes positius de totes les cultures, i dic aspectes positius perquè també totes les cultures tenen aspectes negatius, però aquests no els hem de respectar i reconèixer, però els positius sí. No val fer la setmana intercultural un cop l’any i pensar que ja s’ha fet la feina. Això no és l’escola intercultural.

Creu que l’augment de la diversitat a l’escola genera conflictes?
Sí, i tant. Moltes vegades un conflicte és una incompatibilitat d’objectius, i una de les coses que passen a les escoles és la competència pels recursos. Davant la situació que els ajuts eren els mateixos, arribava gent amb més necessitats, per tant aquestes persones tenien prioritat d’accés a aquests recursos per barems objectius, i persones que eren autòctones veien com aquell recurs que estaven acostumats a tenir, el perdien. Això ha generat conflictes. El que passa que les persones autòctones no veuen que el problema està en que hi ha d’haver més ajuts socials i més estat del benestar, i carreguen contar el més feble.

Quin paper té l’escola en la integració de les persones immigrades?
Hem de canviar el paradigma de la integració pel paradigma de la inclusió. Parlar d’integració, en el fons, implica creure que existeix un grup de gent, més o menys homogeni, més o menys normalitzat, i que venen uns que són diferents a aquest grup i s’integren. No vol dir que s’assimilin, però es marca aquesta diferència: “tu no ets com nosaltres”. En canvi el paradigma de la inclusió indica que tots i totes som diferents , que tots ens hem de sentir inclosos perquè tots som diferents els uns als altres. Moltes vegades hi ha més diferències entre una persones de Vic de classe alta i una persona de Vic de classe mitja-baixa, que entre dues persones de classe mitja-baixa, una nascuda al Marroc i l’altra nascuda a Vic. Pel que fa al paper de l’escola, és molt important. L’escola és un espai en el qual els futurs ciutadans majors d’edat tenen l’oportunitat de poder experimentar i de poder aprendre a conviure de manera normalitzada entre tots. L’escola és un espai inclusiu. Per això és tan important que els nens i nenes de famílies estrangeres no estiguin concentrats en una única escola, sinó que en totes les escoles hi hagi nens i nenes de totes les procedències.

Què en pensa dels Espais de Benvinguda Educativa (EBE)?
És un tema complex. Jo reconec que hi ha unes necessitats importants pel que fa al que anomenem la matrícula viva: nens i nenes que arriben a mig curs, tan si és al febrer com si és al maig, i això genera unes circumstàncies complicades per fer una bona acollida. Però no estic d’acord en com s’ha satisfet aquesta necessitat. Sempre he fet la mateixa pregunta i mai he rebut cap resposta per part del Departament d’Educació: per què aquests espais no estan integrats dins d’un centre ordinari i estan fora, en un entorn segregat? Hi ha escoles que els sobra una aula! No hi ha cap justificació pedagògica que legitimi una mesura d’aquestes característiques, i és un error pedagògic que sigui així, perquè s’està forçant una doble acollida d’aquests infants; primer a l’EBE i després al centre ordinari. És una qüestió política, no pedagògica.

Quines dificultats es troba el professorat davant la diversitat de cultures?
En la seva formació inicial mai ningú els va explicar res al voltant d’aquestes temàtiques. Tenim un professorat que és bastant gran, i quan ells van estudiar no hi havia aquesta arribada de persones estrangeres tan important. També hem d’afegir que el rol de l’administració
no ha ajudat gaire, no només pel que fa als recursos, sinó en la manera com els utilitzem. Hi hauria una manera molt senzilla, que seria que en els centres on hi ha un nombre elevat d’alumnat d’origen estranger, els equips de professorat estiguessin incentivats, econòmicament o amb hores, i que poguessin tenir una certa estabilitat de la plantilla. Que el professorat pogués quedar-se, almenys, dos o tres anys, consolidant un projecte. Es fa molt difícil si en una escola on hi ha un 30% o un 40% d’alumnat nouvingut la plantilla canvia el 50% o el 60% cada any! És pràcticament impossible poder consolidar un projecte i una bona atesa.

Per què creu que hi ha gent que percep la immigració com un problema?
Hi ha una característica que és comú a tots els grups que és l’etnocentrisme, és a dir, la tendència de mirar-nos les coses des del punt de vista cultural del nostre grup. Però una cosa és l’etnocentrisme i una altra és la discriminació per la diferència, que és el racisme. Una cosa és que jo pugui creure que els altres ho fan malament, però una altra cosa molt diferent és que com que l’altre és diferent jo no li dono els mateixos drets, llibertats o oportunitats. El discrimino. La immigració es veurà com una oportunitat en la mesura que veiem els efectes beneficiosos i positius, com per exemple que, gràcies a les persones immigrades, creis la taxa de natalitat, la població esdevé més jove, la Seguretat Social segueix ingressant recursos i podem pagar les nostres pensions, o que fa feines que molta gent nascuda aquí no vol fer.

Aquest any Unescocat celebra el seu 25è aniversari. Quina ha estat la seva tasca en aquests anys?
Unescocat ha posat sobre la taula una sèrie de temàtiques novedoses pel país. Una d’elles és el tema de la formació als cossos de seguretat en tema de drets humans. Aquesta és una línia molt forta i molt pròpia. Una altra cosa significativa ha estat la reflexió que hem generat al voltant de l’aigua com un element fonamental de sostenibilitat i de lluitar contra el canvi climàtic. També som pioners del diàleg interreligiós.

També encapçala Linguapax. Què és?
És un programa de la UNESCO, dels anys 90, que per les polítiques internes de la UNESCO es va decidir tancar. Però des del centre UNESCO de Catalunya vam considerar que era molt important i el vam demanar. La funció bàsica de Linguapax consisteix en defensar i promoure la diversitat lingüística, perquè veiem que en món global, de vegades, no existeixen actituds de respecte a aquesta diversitat, i de les 6.000 llengües que es parlen al món, podríem dir tranquil·lament que 5.000 estan amenaçades de desaparició durant aquest segle. Les llengües són un patrimoni fonamental de la humanitat. Fem seminaris, manifestos, elaborem documents i denunciem, si convé, els estats quan vulneren la diversitat lingüística.

Entrevista publicada al númro 20 de la Revista Mà (desembre 2009)
Fotografia: Sara Blázquez

"La cuina catalana incorpora productes i tècniques de tot el món, i això és un reflex del país"

2009-12-09T12:04:00.000+01:00

Jaume Fàbrega, crític gastronòmic

És un dels crítics gastronòmics més importants dels territoris de parla catalana, i ha escrit més de cinquanta llibres. Jaume Fàbrega ha escrit des de cuina surrealista, fent un homenatge a Dalí, fins a enciclopèdies i manuals sobre gastronomia. Acaba de publicar, amb l’escriptora gastronòmica nord-catalana, Eliana Thibaut, ‘La cuina del Pirineu’. Per parlar d’això, i de moltes altres coses, Jaume Fàbrega ens va obrir les portes de casa seva.

Sara Blázquez. Banyoles

La gastronomia està de moda?
Si, està de moda, i això comporta aspectes positius i negatius, com la creació d’un cert esnobisme i que, sense rigor, sovint es confon la gastronomia amb el món dels cuiners, que són ben diferents. Una cosa és la gastronomia entesa com a cultura, i una altra cosa és el món dels cuiners o dels dietistes, que ara és el que se sol difondre pels mitjans públics.

Es troba en un bon moment, la gastronomia?
A Catalunya està en alerta roja. La cuina nacional o la cuina tradicional està en un molt mal moment. S’ha generat, sobretot a l’entorn de Barcelona, la noció de que s’ha de ser molt modern, i per ser molt modern has d’apreciar plats de tot el món, però menysprear la teva pròpia cuina. I això és un fet insòlit que no passa a cap altre país. Conec molt bé altres països, ja que hi viatjo sovint i tinc relació amb gastrònoms i cuiners d’arreu, i a Itàlia, per exemple, la base és sempre la cuina tradicional, i en segon o tercer lloc, la cuina d’autor. I a Catalunya passa exactament el contrari: primer és la cuina d’autor i qualsevol altra cuina del món, i després la cuina catalana. Hi ha signes de recuperació, com és el cas d’en Fermí Puig, que ha obert un restaurant de cuina catalana tradicional, però aquest moviment encara és insuficient. D’altra banda si que passa un bon moment la cuina d’autor, el problema és que la seva projecció al món no es fa sota la forma de cuina catalana. És una situació complexa que no depèn del món culinari, sinó de la situació política de Catalunya.

Quines característiques defineixen la cuina catalana?
Una d’elles és la fusió. És una de les cuines més complexes d’Europa, fins i tot del món, perquè ha incorporat històricament productes i tècniques de tot el món, i això és un reflex de com és el país. Un país que sempre ha acollit gent i que s’ha anat fent a partir de capes diferents. A la cuina catalana hi trobem paladars de tot el món, coses de la Xina, de Turquia, dels països àrabs, de les cuines nòrdiques... I això no passa amb altres models culinaris. Una altra característica és que té una capacitat increïble d’autoinventar-se. Té unes bases molt ben consolidades, i a partir d’aquí es poden crear una infinitat de plats. Té la capacitat de nacionalitzar altres cuines i models culinaris. I una capacitat realment única, que no té cap més cuina d’Europa, és el repertori que tenim de plats que anomenem “mar i muntanya”.

Quins canvis ha patit la cuina catalana amb l’arribada de persones d’altres països?
El model culinari és tan poderós que això fa que pugui sobreviure. Ja va passar una prova de foc, que va ser la forta immigració espanyola, que portava un model culinari menys interessant que el català, i que ha aportat les tapes, el gaspatxo... Però la cuina tradicional s’ha mantingut molt bé, i s’ha enriquit, naturalment, amb les seves aportacions.

Creu que això la farà evolucionar?
Si, aquesta aportació és positiva. El fet que d’aquí un temps puguem fer un cuscús català o qualsevol altre plat, no em sembla gens malament. És la característica de la cuina catalana, que va incorporant coses noves. A més, la cuina tradicional, al contrari del que es creu, és una cuina que sempre ha evolucionat, no és una cuina tancada. I les que realment han creat aquesta cuina han estat les dones. Ara es parla de cuina d’autor i cuina creativa. Em sembla absurd, perquè resulta que les dones, al llarg dels segles, han innovat i encara estan innovant. Qui imagina ara que la cuina catalana de fa 200 anys no hi havia pa amb tomàquet, perquè no s’utilitzava el tomàquet, ni l’escudella i carn d’olla, perquè no hi havia patates? Les dones van incorporar aquests productes nous al gust català.

Què en pensa dels productes ecològics?
És una moda. Tot el que sigui defensar productes bons ho trobo bé, però jo no crec gaire en aquest concepte, és força discutible. Jo era pagès i crec en els productes tradicionals del territori, en la idea de proximitat, el que a Itàlia es diu Slow Food, que no passa necessàriament pels productes ecològics. Aquests moviments naturalistes i ecològics han oblidat, moltes vegades, el territori, han tendit a utilitzar productes exòtics i orientals, oblidant que aquí ja tenim una pròpia tradició de productes. El concepte ecològic, a més, pot ser extremament classista, només la gent rica i privilegiada hi pot tenir accés, i en això no hi crec. També es parla d’aliments transgènics, i no hi ha cap estudi que hagi pogut demostrar que són dolents per a la salut. Una altra cosa és la qüestió política, en la que si que hi estic en contra, perquè estan controlats per grans corporacions. Jo no crec en aquest alarmisme i en aquest classisme extrem, tot i que em sembla bé que existeixi el moviment. En tot cas, jo formo part de la gent corrent i normal. En canvi si que busco productes de proximitat.

Ha escrit gairebé 50 llibres. Creu que ens falta cultura gastronòmica?
No, cada vegada n’hi ha més. Fins i tot ara jo crec que el públic és més culte que els propis cuiners o dietistes. Afortunadament hi ha molta afició. Jo, a part de llibres, tinc dos blogs, un d’ells, “Bona vida”, té 270.000 seguidors. Mai he pogut somniar que els meus articles al Diari de Girona, a la revista El Temps o a Cupatges, en tinguin tants. El món d’Internet, que de vegades oblidem, és importantíssim! Hi ha molta gent informada, i m’agrada dialogar amb ells a través dels comentaris al blog o al facebook. Aquest feedback és fantàstic, sóc fanàtic d’Internet!

Què destacaria del seu llibre ‘Manual de gastronomia’?
S’adreça a dos tipus de gent, als quer no en tenen ni idea i es volen informar, i a la gent que està molt informada i vol ampliar coneixements. Està fet amb un llenguatge totalment planer, evitant l’esnobisme o la pedanteria que hi ha en el llenguatge gastronòmic, que jo no puc suportar. Parlo de vins, de menjar, de la història dels menjars, dels models culinaris, de les cuines del món, de les tècniques culinàries...

Existeix la dieta mediterrània?
Jo crec que això és una marca comercial. He escrit una enciclopèdia en tres volums sobre la cuina mediterrània, i té una llarguíssima introducció raonant la no existència de la dieta mediterrània. Si que existeix la cuina mediterrània, que és una altra cosa. Dieta Mediterrània és una marca comercial, i no és una broma, està registrat Dieta Mediterránia S.A. com a marca comercial a Barcelona, al registre de la propietat mercantil, i mira qui són els que l’han registrat: Danone, Panrico, Bimbo, Kellog’s... que fan uns productes típicament mediterranis! Per això, jo sempre he dit que és un mite biomèdic. De fet, jo sóc burro, perquè si en parlés i la defensés, potser cobraria d’aquesta gent, com fan els que en parlen, o simplement ho fan per ignorància. A països com Itàlia o Grècia a ningú se li acut parlar de dieta mediterrània! O sigui que a sobre aquí fem contrapropaganda de la cuina catalana, en comptes de parlar de la marca cuina catalana, se’ns acut l’absoluta bestiesa de parlar de dieta mediterrània, que és una ridiculesa total.

En canvi, la cuina mediterrània...
La cuina és cultura. Existia una cuina sana perquè la gent era pobre, així de senzill. Però la gent per fer negoci són capaços, sense entendre-hi res, a defensar- ho. Es fa com una bola, i al final es fa difícil anar a contracorrent, però jo hi vaig perquè n’estic convençut.

Quines característiques té la cuina mediterrània?
Com a mínim hi ha tres grans models culinaris: un de cristià, sigui l’ortodox, sigui el catòlic o fins i tot protestant; l’islàmic, i el jueu. Aquests models basats en la religió fan diferenciar radicalment. Per exemple, els islàmics no poden utilitzar el vi i en molts casos ni tan sols el vinagre, perquè sospiten que té vi. Al Marroc no utilitzen l’oli d’oliva... Per tant, molts tòpics són falsos. Si que hi ha models comuns, però no es basa en el producte propi. La Mediterrània, justament, té una manca total de matèries primeres, és pobre, excepte en varietat de peixos, encara que en té poca quantitat, i sempre ha utilitzat matèries primeres d’altres llocs del món. La cuina mediterrània no és una cuina de carn, la carn representa el 3% del total. És un condiment, no un aliment.

Per què la gastronomia uneix les persones?
Crec que és la cosa que uneix més del món. Fins i tot més que la música. Per la música no tothom està dotat, hi ha gent que no li agrada, en canvi jo no conec cap persona del món que no li agradi menjar i gaudir amb el menjar. Jo crec que és l’element de més agermanament universal que existeix.

Quin paper té la cuina i la gastronomia en la cultura?
És bàsic. La cuina és un reflex de la societat, de la història, de la manera de ser dels pobles, dels models religiosos... és la base. És un element tan important que sorprèn que en el món acadèmic mai s’ha valorat. No s’ha valorat perquè la tradició de la cultura és masclista i sexista, i com que la cuina és invent de la dona, l’home mai ha reconegut que és l’invent més important de la història de la humanitat. Es va inventar durant el Neolític. La dona va inventar la cuina, l’agricultura i la ceràmica, tot alhora.

Entrevista publicada al núm 19 de la Revista Mà
Foto: Sara Blázquez

"És necessari canviar el capitalisme per un sistema alternatiu"

2009-10-22T18:00:00.002+02:00

Arcadi Oliveres, Professor d’Economia de la UAB i president de Justícia i Pau

Doctor en Ciències Econòmiques, Arcadi Oliveres és professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la UAB, a més de ser el president de Justícia i Pau, una de les ONG més antigues de Catalunya, que ja ha celebrat el seu 40è aniversari. Aquest mes ens ha rebut a la seu de l’organització, a Barcelona, per parlar de la crisi que pateix el capitalisme.

Sara Blázquez. Barcelona

Per què el capitalisme és crisi?
El capitalisme pretén aconseguir una idea bàsica, per a mi equivocada, que és la plusvàlua, transforma l’economia amb un objectiu de benefici. En canvi, jo penso que l’economia, com em van explicar el primer dia que vaig posar els peus a la facultat, és aquella ciència que estudia la bona administració dels recursos escassos que ens dóna la naturalesa per transformar-los degudament per obtenir béns i serveis que puguin satisfer necessitats humanes. Crec que és una bona definició, però el capitalisme no es mou en aquests paràmetres. Es mou en el paràmetre de l’acumulació, del creixement desmesurat... De la pràctica del benefici.

És el culpable de l’actual crisi?
És el culpable de moltes crisis. Aquesta és una de les més radicals, però si mirem enrere veurem que no és cap situació extraordinària. Com hem dit, el capitalisme pretén el benefici, el benefici va pujant fins que els mercats queden saturats, la gent deixa de comprar, aleshores els beneficis comencen a disminuir, aquells que havien invertit en aquest benefici es retiren, en el moment que es retiren comencen a generar menys llocs de treball, per tant la compra es deixa de fer, i a partir d’aquí, cau. Això és cíclic.

Suposo que canviar-lo per un altre sistema alternatiu és complicat...
Jo diria que és necessari. És complicat perquè el capitalisme està molt ben arrelat, però és necessari, fins i tot jo diria que és urgent, si no volem que la gent en continuï patint les conseqüències. Potser no serà senzill fer-ho. De vegades se’ns pregunta si tenim un sistema econòmic alternatiu preparat, i no el tenim, per descomptat, però jo penso que mai l’hem tingut al llarg de la història. És com el capitalisme, abans què hi havia? El feudalisme. I quan es tenia el sistema feudal es preveia que es tindria un sistema capitalista? No! Són transformacions que es van anar produint de mica en mica. Ara no tenim cap sistema, però amb algunes transformacions que s’han de fer, transformacions en les finances, transformacions en les cooperatives, ens poden arribar a produir un nou sistema. Jo no estic gaire desanimat pel fet que no hi hagi un sistema alternatiu.

Potser ara que el capitalisme està tocat és el moment d’impulsar aquest canvi.
És un moment molt adequat, i ara hem d’empènyer. No només per sortir de la crisi i perquè els que no tenen feina en tinguin, sinó que hem d’empènyer perquè aquest sistema és injust i és incorrecte, i ara que s’ha vist que ho és, és el moment de fer-ho. Aquest passat gener, quan la crisi no era tan punyent com ara, al Fòrum Social Mundial, tothom coincidia que el que calia era treballar perquè aquest sistema caigui d’una vegada.

I què s’hauria de fer perquè això passés?
S’haurien de fer moltes coses, algunes de caràcter estrictament econòmic i polític, i d’altres de caràcter més aviat mental respecte els valors. Aquest sistema econòmic no el canviarem mentre els valors de la gent siguin la competitivitat, l’acumulació, el cotxe nou, la torreta... S’ha de fer veure a la gent que es pot ser enormement feliç i es pot viure perfectament sense tenir l’últim model del cotxe, sense necessitat de marxar al Japó a fer un viatge turístic... Tot això és una educació en valors molt important que encara s’ha de fer. Alguns ja l’han fet, i cada vegada hi ha més petites respostes minoritàries individuals. Però també s’han de produir transformacions en tots els àmbits de la vida econòmica, que són tres: en l’àmbit de l’empresa, en l’àmbit del mercat, i en l’àmbit de la intervenció de l’Estat. Hem de canviar el model d’empresa cap a les empreses cooperatives, hem de canviar el mercat, perquè es diu que és un mercat de lliure competència, i no ho és, està ple de monopolis i coses per l’estil, i finalment hem de canviar la intervenció de l’Estat. És vergonyós el que ha fet el govern: pujar els impostos indirectes que paguen les classes desafavorides, un govern que, a més, té el desvergonyiment de dir-se “socialista”.

Quines noves situacions socials creu que han aparegut amb aquesta nova situació?
Hauríem de parlar de situacions socials en el món ric, en els països del Nord, perquè en el món pobre, de canvis no n’hi ha hagut. Jo diria que anar a l’Àfrica fa dos anys o ara, és exactament el mateix. Sí que hi ha hagut algunes repercussions, perquè podria ser que un senyor del Senegal que estigués treballant aquí i que enviava els diners a casa seva, ara ja me l’hagin expulsat d’aquí, i no pugui enviar-ne més, per tant aquest família del Senegal sí que es veurà afectada per aquesta situació. Però aquí s’han produït situacions derivades de la manca d’una feina constant i més o menys ben remunerada i el que se’n desprèn, perquè si no tens feina has de pensar en la protecció social, que cada dia és més petita i el que fan són petits pegats. En el cas espanyol, s’ha vist afectat per la crisi immobiliària. Quan el totxo va començar a fallar ens hem trobat enormes dificultats.

La globalització fa que la diferència entre nord i sud encara sigui més gran. Què creu que passarà amb moltes persones que un dia van venir i ara es veuen obligades a retornar?
Jo crec que la gran majoria es quedaran. Hi ha una quantitat enorme d’immigrants que s’han posat a treballar en sectors en els quals gent d’aquí no vol treballar: tenir cura d’ancians, fer feines brutes, nocturnes i pesades. Tinc la impressió que s’ho passaran malament, sense cap dubte, que viuran d’una manera molt precària, però que majoritàriament es quedaran, i és bo i legítim que es quedin.

Què creu que hauria de fer la gent davant la crisi?
Primer prendre consciència de la gravetat de la situació, tenir en compte que hi ha gent que s’ho està passant malament, que les coses poden canviar-se, i intentar que la gent no estigui absolutament imbecil·litzada pels mitjans de comunicació. Si no canviem aquesta manera de veure les coses no farem res. A mes, ja s’estan creant grups de resistència, associacions de barri, mercats d’intercanvi... I el que encara no s’ha fet i s’hauria d’haver fet és que un milió de persones surtin al carrer per queixar-se que ja estan fins al barret d’aquesta ximpleria. Cadascú ha de posar un gra de sorra amb les coses del dia a dia.

La majoria de gent pensa que tampoc canviarà el món canviant la seva manera de fer. Hi està d’acord?
No, al contrari, moltes petites coses canvien el món. Vaig tenir ocasió d’anar a reunions de pacifisme europeu, i en una d’elles, que es va celebrar l’any 1991 a Londres, va venir una noia de Washington que pertanyia a una petita organització, en la qual tots eren soldats veterans de la guerra del Vietnam menys ella, els quals es penedien d’haver col·locat mines antipersones i s’havien proposat que no se’n posessin més. Havien començat una campanya i volia que la féssim conjuntament. Al cap d’uns mesos, cada un d’aquells països començava una campanya contra les mines antipersones, i la van fer cada vegada més forta, fins que els governs de Canadà i Bèlgica ho van agafar com a tema governamental, perquè sinó no es pot discutir a les Nacions Unides. L’any 1998 s’aprovava a Otawa un decàleg internacional que prohibia les mines antipersones. Érem 40 persones l’any 1991 i l’any 1998 teníem un tractat mundial que ho prohibia.

I des del punt de vista del treball què cal fer?
S’ha de repartir el treball entre tots, és a dir, reduir la jornada laboral. Quan va començar la Revolució Industrial els treballadors feien jornades astronòmiques, van començar a existir els sindicats, es va reduir la jornada laboral, i ara, oficialment, dura 8 hores. I qui som nosaltres per aturar la història? Ara podria passar a durar 7 o 6 hores, i el treball que sobra es podria donar a aquells que avui no en tenen. Molts pensaran que si treballem menys, també cobrarem menys, i si cobrem menys, haurem de consumir menys, però és el que diem, hem d’anar cap al decreixement, cap a la disminució del consum, i estarem en el bon camí. També s’ha de canviar la fórmula d’empresa amb què es treballa. Ha d’anar cap a un món cooperatiu, perquè en el món cooperatiu es perd aquella idea de la plusvàlua, perquè el treballador és alhora capital i treballador, per tant difícilment es pot explotar ell mateix. I el tercer canvi, que desgraciadament el veig bastant llunyà, és que els sindicats s’organitzin en l’àmbit mundial. Com pot plantar cara a una empresa multinacional un sindicat de dimensió estatal?

Què persegueixen des de Justícia i Pau?
Probablement perseguim massa coses. Hi ha molts departaments i afortunadament hi ha molts voluntaris, i pràcticament tot el que és humà ens interessa. Hi ha departaments que tracten qüestions relacionades amb les presons, els sense sostre, la immigració, l’armament i el comerç d’armes, el 0,7% i el deute extern, els drets humans, altres estudien països o continents com pot ser el cas africà, i altres es dediquen a parlar del consum responsable... I cadascú té les seves prioritats. Anem posant algunes prioritats globals, però toquem moltes tecles.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 18
Foto: Sara Blázquez

“A Colòmbia no s’havia parlat mai de l’abús sexual com a arma de guerra”

2009-10-05T11:21:00.004+02:00

JINETH BEDOYA, periodista colombiana i víctima de la violència sexual

Darrere d’un aspecte fràgil i delicat s’amaga una de les dones més fortes i valentes. Amb només 35 anys, Jineth Bedoya, reportera del diari El Tiempo de Colòmbia, ha hagut de viure situacions de tota mena, “terribles i doloroses”, com ser segrestada dues vegades o fins i tot ser víctima de l’abús sexual com a arma de guerra, l’any 2000, mentre feia un reportatge. Ha amagat aquest fet fins ara, que ha viatjat a Europa per explicar-ho, “se’m va donar l’oportunitat de parlar i vaig decidir que era el moment de fer-ho, sobretot per la resta de dones que no s’atreveixen a parlar”. Bedoya va participar el passat 19 de setembre a la xerrada “Colòmbia: desmuntant la guerra, construint la pau”, organitzada per ICV d’Osona.

Sara Blázquez. Vic

Com ha anat evolucionant la situació a Colòmbia?
El conflicte colombià ha canviat molt, i tot a favor de la seguretat. Fa deu anys, al 90% del país hi havia presència de les FARC i en els últims cinc o sis anys la guerrilla ha retrocedit. Però la confrontació continua. La guerrilla no està derrotada, segueix fent front a l’estat, i tenim una inversió gegantesca de diners en compra d’armament, aeronaus, material bèl·lic, per fer front a això que el govern diu “amenaça terrorista”, però que per a nosaltres és guerra oberta.

Quina és la relació que es manté amb els Estats Units?
És una dependència total. Pels Estats Units, dins de les seves prioritats d’aliances i de suport militar, Colòmbia és el cinquè país. Per a nosaltres és preocupant en quin sentit s’utilitzarà l’arribada de set bases militars nord-americanes, no sabem què pot passar. Colòmbia té una posició estratègica per controlar tot el sud del continent.

Què creu que pot passar?
És difícil pensar què passarà, però volem que no hi hagi impunitat dels delictes que puguin cometre els soldats dels EUA a Colòmbia. Ells tenen immunitat i hem de veure si la mantindran, i quin tipus de control es farà. I un altre punt és que no s’utilitzi Colòmbia per planejar accions contra països veïns. Tothom sap el problema que hi ha entre els Estats Units i Veneçuela. No volem que el país sigui utilitzat per controlar-los.

Hi ha perspectives de pau a Colòmbia?
La veritat és que en aquest moment no hi ha cap projecte sòlid quant a la pau a Colòmbia. Hi ha organitzacions socials que estan treballant per la pau. Existeix, per exemple, Colombianas i Colombianos por la Paz, un grup de la societat civil que sol·licita un acord humanitari perquè els segrestats que porten fins a 11 anys a la selva puguin tornar a les seves llars. Però cap d’aquests projectes són acollits per l’estat, el govern continua creient que la sortida al conflicte –o a l’amenaça terrorista, que ells diuen– és armada.

Què la va motivar a ser periodista i a endinsar-se a les presons, a la selva...?
Jo estic enamorada del que faig, hi crec. Crec que la meva feina és diferent a la que poden fer altres persones, perquè afortunadament puc arribar a aquests llocs on no poden arribar altres periodistes, i explicar aquestes històries que ningú més sap és una oportunitat única. He passat coses terribles, moltes vegades he sentit que no puc continuar, i que se m’acaba la vida, però precisament fer periodisme i aquestes històries em dóna oxigen.

I el fet de ser dona li ha posat més difícil...
I més en un país com Colòmbia, que és molt masclista. És difícil, sobretot, guanyar-se el respecte del combatent, del paramilitar, del guerriller, del militar, perquè sempre et veuen com la dona, com la dèbil, com la que es pot comprar, seduir... Toca tenir un caràcter molt dur. Haver aconseguit aquest espai és una de les coses més importants d’aquesta feina.

Vostè defensa els drets de les dones camperoles. En quina situació es troben?
Dins d’aquest conflicte hi ha moltes complicacions, de desplaçaments, de violació de drets humans, però hi ha un tema que no s’havia tocat en gairebé cinquanta anys a Colòmbia, i era el tema de l’abús sexual com a arma de guerra. Jo vaig ser abusada l’any 2000, quan estava fent un reportatge, i durant tots aquests anys vaig decidir oblidar-me de ser víctima i seguir fent la meva feina de periodista. Però en el camí em vaig anar trobant casos més dramàtics que el meu, i cap d’aquestes dones s’atreveix a parlar, per vergonya, per por... Aquest any se’m va donar l’oportunitat, i vaig decidir que era el moment de parlar, i sobretot parlar per elles. Perquè són dones oblidades, que no han tingut justícia, que han de seguir veient els seus victimaris, que saben qui són els homes que les van violar. Moltes han tingut fills dels seus victimaris, i van decidir seguir endavant amb els seus fills. Prendre aquesta decisió tan dura de venir a parlar és per reivindicar aquests drets, perquè hi hagi justícia per a elles. Van quedar abandonades en zones rurals, i els ha tocat seguir endavant amb les seves vides d’una forma infame, perquè mai han estat visibilitzades davant la societat. Hem sentit com si nosaltres tinguéssim la culpa d’haver estat abusades... Per això vaig decidir parlar per elles.

I això l’ha portada a col·laborar en la campanya d’Intermón Oxfam contra la impunitat dels crims sexuals dels grups armats...
Intermón va començar una investigació per establir xifres aproximades de quantes dones han estat agredides sexualment en el conflicte colombià. Van intentar localitzar víctimes perquè vinguessin a Europa a explicar el
drama, i cap d’elles va voler. Aquí és on vaig sentir que era el moment de fer-ho i ha estat molt dur. Perquè un abús d’aquesta mena t’acaba la vida, deixes moltes coses de costat per seguir endavant. Només les que ho hem passat sabem com n’és de dur seguir endavant amb el cap ben alt. Sense avergonyir-te, sense sentir que som culpables.

Com veu el futur?
És complicat perquè no sé quina reacció hi haurà quan torni. Quan decideixes parlar o quan no parles, en el que penses és en la teva seguretat. Però he afrontat tantes coses que ja la seguretat és el de menys. Penso més en la part emocional, és la més difícil, però també en quines coses més podré fer per aquestes dones.

Entrevista publicada a EL9NOU el dilluns, 5 d'octubre de 2009
Fotografia d'El País.es

"Per evitar la síndrome d'Ulisses hauria de canviar molt la societat"

2009-09-22T18:30:00.007+02:00

El professor Joseba Achotegui va determinar fa uns anys un problema de salut mental relacionat exclusivament amb els moviments migratoris, la síndrome d’Ulisses, que es dóna quan el dol i la nostàlgia desborden la capacitat d’adaptació de la persona immigrant. Per parlar d’això i d’altres temes relacionats, el professor de la UB i director del SAPPIR va ser a Vic en una xerrada organitzada per l’Associació Tapís, Càritas, el Casal Claret i Veus Diverses.

Sara Blázquez. Vic

Què fa vulnerables les persones immigrades a les malalties mentals?

La vulnerabilitat els ve del que porten abans de migrar: les malalties que han patit, les limitacions que tenen, una història personal traumàtica, o sigui, tot el que d’alguna manera ha afectat la persona abans de migrar. Quan emigra es troba amb una sèrie de reptes, de dificultats, de coses que han de resoldre durant la migració, el tema dels dols migratoris... La persona que ha patit coses, podem pensar que té més riscos, encara que també és veritat que ha pogut gestionar molt bé els problemes i fins i tot ser més forta, però li poden quedar seqüeles, li poden haver minvat algunes capacitats, i considerem que té una certa vulnerabilitat. Però això no vol dir que aquesta persona hagi d’emmalaltir, simplement parlem de major risc.

Què entenem per “dol migratori”?

El dol migratori o l’estrès migratori és la tensió que viu una persona que emigra, marxa a un altre lloc i ha de fer tot un procés d’adaptació al nou país, que requereix un esforç. La part d’esforç que requereix seria el dol migratori. Sempre s’ha de fer un esforç per buscar noves relacions, les feines solen ser més difícils, s’ha d’aprendre la cultura, la llengua... De vegades té una part divertida, però també té una part que sol ser pesada, complicada o dura, i aquesta part complicada és la que anomenem dol migratori.

El dol es passa en tots els processos migratoris?

En tots. El que passa és que una cosa és viure el dol en bones condicions, perquè la persona es troba bé, i va a un lloc en què té oportunitats de tirar endavant, que és el dol simple, i una altra cosa és que la persona emigri malalta, traumatitzada, afectada, i a sobre vagi a un lloc on no té oportunitats, on està criminalitzat emigrar... S’ajunta tot això i com més intens és el dol, més risc hi ha que la salut mental de la persona quedi afectada.

Com s’acompanya el procés del dol migratori en el procés d’integració social?

Si la persona és una persona sana, amb poca vulnerabilitat i va a un lloc on pot tirar endavant i té oportunitats, no fa falta res. Però quan la persona va “coixejant” i li posen el llistó per saltar cada vegada més alt, llavors pot caure i aquí sí que és important ajudar la persona. Diferenciaríem entre el que serien dificultats menors per tirar endavant, que és el que s’anomena síndrome d’Ulisses, i el que és posar-se malalt, que seria la depressió, la psicosi, que està ja en el capítol de la malaltia. La síndrome d’Ulisses és un problema de salut mental, intens, però que les persones que el pateixen no estan malaltes.

Què és exactament la síndrome d’Ulisses?

La síndrome d’Ulisses és un quadre d’estrès molt intens que viuen els immigrants que estan en situacions extremes, fonamentalment els sense papers, els sense famílies, els immigrants que tenen papers però els poden perdre i estan molt espantats, els que no tenen recursos per portar les seves famílies i estan sols, estan perseguits, no poden millorar la seva situació perquè estan fora de la llei... Tot això acaba passant factura a nivell de salut mental: estan tristos, nerviosos, dormen malament, els fa mal el cap... Tenen tot una sèrie de símptomes que és la síndrome d’Ulisses.

Què pot suposar patir aquesta síndrome?

Trobar-se amb aquesta tristesa. La persona segueix funcionant, però, diguem-ho així, amb menys energia. Està afectada, en alguns casos pot aparèixer la malaltia mental. Hi ha un risc major, perquè les persones estan afectades, i és important prevenir, per evitar que la persona acabi emmalaltint.

Quina situació evitaria patir la síndrome d’Ulisses?

La síndrome no es pot evitar, però el que sí es pot evitar és que una persona que tingui la síndrome passi a estar malalta. Que passi a tenir psicosi, bogeria, depressió... Per evitar la síndrome d’Ulisses haurien de canviar moltes coses en la societat, i això, malgrat que tots ho intentem, és difícil. Però sí que podem ajudar per aconseguir que aquestes persones no emmalalteixin.

Creu que les polítiques sobre immigració ajuden a evitar aquestes situacions?

Per una banda les lleis no permeten a l’immigrant ser ciutadà, i són les lleis que el perjudiquen. S’haurien d’evitar aquestes situacions, que la gent pogués emigrar amb llibertat, podent tenir possibilitats de promoció, portar les seves famílies... Però hi ha un problema lligat a la globalització, i aquestes persones són les que l’estan pagant.

I què passa amb els fills dels que un dia van venir?

Són persones que poden viure problemes si els seus pares continuen sense papers, o si els seus pares estan en exclusió social per raons de gènere, d’ètnia, també ho viuran. A més, els nens són molt sensibles i si l’ambient infantil en què viuen és molt dur i els pares es troben malament, els nens, lògicament, ho noten, i tot els altera. A més, és una etapa en la qual estan construint la personalitat, per tant, encara els afecta més que a un adult que ja té l’estructura formada.

Quina és la situació actual de la immigració a Catalunya?

Em sembla que ara, amb la crisi, immigrants que havien pogut tirar endavant, que tenien papers, que començaven a progressar, s’han trobat amb molt problemes, i realment ha estat una llàstima, perquè havien aconseguit avenços, millores, i ara estem en un moment difícil per aconseguir un contracte de treball que permeti renovar el permís de residència. La gent torna a quedar sense papers, fins i tot els que mantenen els papers estan en situació de precarietat laboral, i tot això impedeix la reagrupació familiar... Hi ha famílies que s’estan desagrupant, és a dir, que s’havien agrupat però com que no poden mantenir aquí els fills, els envien al país d’origen, la família es trenca... i clar, tot això també afecta molt la salut mental.

En què consisteix la feina que feu al SAPPIR?

A les persones que vénen amb la síndrome d’Ulisses no les posem dins els programes de malaltia mental, sinó que considerem que són persones sanes, que estan molt estressades. Mirem, per una banda, de disminuir aquest estrès tan intens que tenen, buscant que tinguin més contactes, que estiguin menys sols, que tinguin més suport social, més relacions, i els busquem assessorament legal. Per altra banda, podem intervenir sobre els símptomes, per exemple, ajudant-los amb tècniques perquè dormin millor, tècniques de relaxació pel mal de cap, grups de suport per què expressin el que senten i entenguin la seva situació i lluitin millor, és a dir, la nostra ajuda és pal·liativa, però és una ajuda que els serveix.

Entrevista publicada al núm. 17 de la Revista Mà

Fotografia: Sara Blázquez

Marroc

2009-09-17T11:56:00.000+02:00

Osona, amb Arenys de Munt

2009-09-16T16:31:00.002+02:00

Mig centenar de persones de la comarca van seguir ‘in situ’ la consulta per la independència

Sota el lema “Poble a poble, cap a la independència”, desenes d’osonencs van anar diumenge cap a Arenys de Munt per donar suport a la celebració del referèndum convocat pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA), i que demanava als habitants del poble si estaven d’acord o no amb la independència de Catalunya. Molts d’ells hi van anar amb l’autobús que, a les 9 del matí, va sortir de l’estació d’autobusos de Vic, i que havia organitzat la CUP Vic, d’altres el van fer servir per anar o per tornar, i la resta va preferir fer la seva i anar-hi amb cotxes particulars. El resultat de la consulta va ser aclaparador: 2.569 vots pel “sí” i 61 pel “no”. Van votar 2.671 persones de les 6.515 que ho podien fer, 183 de les quals ho van fer per correu.
“Nosaltres pensem que el poble té dret a decidir sobre la independència del nostre país, i per això hem organitzat un autobús per anar a recolzar aquest dia històric”, deia Laia Jurado, diumenge a Arenys de Munt. Un cop a Arenys, els esperaven els organitzadors del referèndum, que estaven desbordats per la multitud de persones que anaven arribant d’altres punts dels Països Catalans, i que els donarien suport en una jornada parcialment marcada per l’acte que la Falange Española va organitzar per boicotejar la Diada. De fet, desenes d’osonencs van col·laborar amb l’organització fent de servei d’ordre, per així evitar que els enfrontaments entre els prop de vuitanta feixistes i els antifeixistes restessin protagonisme a la celebració del referèndum.
Gràcies a la participació popular tant de joves com de gent més gran, l’assistència dels vuitanta falangistes, escortats en tot moment per la policia, va quedar com una anècdota, davant de les més de 5.000 persones que durant el dia van ser pels carrers del municipi, i no va retenir els arenyencs a l’hora d’anar a votar. A les 2 del migdia ja havia votat més del 25% dels que ho podien fer: els majors de 16 anys residents a Arenys de Munt.
Els carrers d’Arenys es van convertir, un 13 de setembre, en diada de Catalunya. Les finestres i balcons de la Riera, decorades amb senyeres i estelades, eren l’escenari d’un dinar popular amb concert inclòs on famílies senceres van poder gaudir d’un ambient agradable i festiu, que més tard van acompanyar diverses colles de gegants.
La CUP Vic també va presentar el passat 9 de setembre una moció per tal de fer la mateixa consulta popular a Vic, però els vots en contra de CiU, PSC i PxC van fer que el ple no la pogués ni discutir. A altres pobles de la comarca com Torelló, ERC ja ha comunicat que presentarà una moció perquè es faci una consulta similar. La secció local d’ERC de Tona també ha fet aquesta petició al consistori.

Article publicat el dilluns 14 de setembre de 2009 a EL9NOU
Fotografia: Sara Blázquez

"L'ESD és una iniciativa innovadora, amb una filosofia pròpia del Rif"

2009-07-13T10:59:00.003+02:00

Said Benayad, Coordinador econòmic de l’ESD
Mohamed Jelloul, Coordinador de redacció general i comunicació de l’ESD

Formen part d’un organisme totalment innovador al Marroc, l’Espai Sindical Democràtic (ESD), que agrupa diversos sindicats independents de la zona d’Al Hoceima, al Rif, al nord del Marroc, i que té quasi bé 1.000 afiliats. Said Benayad i Mohamed Jelloul van ser a Vic com a convidats al 9è Congrés de la UGT d’Osona, i en aquesta entrevista ens parlen del sindicalisme que fan a la zona del Rif, i de la situació dels treballadors catalans i rifenys.

Sara Blázquez. Vic

Què és l’Espai Sindical Democràtic (ESD)?
Said Benayad: És un organisme que es composa del Congrés, la Coordinació General, l’Assemblea General de Coordinació i els sindicats. Està format per sindicats de cada sector, que són els que formen l’Espai Sindical. És un espai comarcal, d’Al Hoceima, però tenim l’objectiu d’expandir-lo a tota la regió del Rif.
Mohamed Jelloul: Es va fundar després de llargues discussions. Nosaltres estàvem en un altre sindicat, la CDT, però hi havia una tendència diferent, no els agradava el punt de vista comarcal, i hi havia més política que sindicalisme. Nosaltres vam fundar l’Espai Sindical Democràtic l’any 2003, i les seves bases fonamentals són reivindicar la identitat del Rif, els seus drets socials i econòmics, trencar amb les idees del centralisme i impulsar les idees de l’autonomia i de la solidaritat interprofessional. Cada sindicat és independent, té la seva autonomia, però quan un sindicat necessita ajuda avisa la Coordinació General, que discuteix el tema, i fem la solidaritat interprofessional: tots els sindicats recolzen tots els treballadors.

És un organisme comarcal amb tendència regional. Per què aposteu per aquest model?
M.J: Per què nosaltres no volem el centralisme. El que volem és que hi hagi un Espai Sindical a Tànger i a altres indrets del nord del Marroc, i fer una confederació i un gran Espai Sindical al Rif. Pensem que és millor que cadascú defensi la seva terra, i si hi ha d’haver solidaritat, que n’hi hagi. Però la solidaritat s’ha de fer amb voluntat, i ara no n’hi ha, de voluntat. Cadascú defensa els seus interessos. El problema és que en els sindicats clàssics hi ha més interessos personals que laborals. I quan hi ha centralisme, si hi ha corrupció, tot es corromp, però si hi ha voluntat de totes les regions, no es poden comprar totes les persones, perquè no es pot comprar tot el poble.
S.B: L’Espai té una filosofia nova, perquè no hi ha cap sindicat local, comarcal o regional. La iniciativa té una filosofia pròpia de la terra, de la memòria del Rif, de la història. I de la manera de tractar els assumptes sindicals.

És complicat fer sindicalisme al Marroc?
M.J: Hi ha obstacles, però fem una construcció sindical , dia a dia, i mes a mes. Hi ha problemes perquè són idees noves, i hi ha idees clàssiques que estan acumulades des de fa 50 anys, des d’abans de la independència. Hi ha 50 anys de males idees. I canviar això costa molt, hi ha molta feina. Però quan les persones et tenen confiança va molt bé.
S.B: Quan vam començar teníem obstacles per part dels partits polítics, ningú ens donava suport. Ara estem sols, els partits polítics no ens reconeixen, però la base que tenim és el poble, les ONG i les associacions.

Quin és el seu model sindical?
M.J: Cada sindicat fa els seus propis assumptes. Quan hi ha un problema, la Coordinació Sindical pensem com el solucionarem, fem una assemblea general entre els delegats, la Coordinació General i els escollits de cada sindicat. El deure de la Coordinació General és executar les decisions del Congrés i també les del Consell de la Coordinació General. Aquest consell fa dues reunions l’any, i quan hi ha un assumpte que mereix una atenció especial, fem una reunió extraordinària.
S.B: Cada sindicat és independent dins l’Espai, i nosaltres som la Coordinació. Hi ha principis que són comuns i que els sindicats han de respectar. Hi ha sindicats que vénen a nosaltres i que es volen afiliar, nosaltres no anem a la gent, són ells que vénen a nosaltres.

Quines diferències i similituds hi ha entre el sindicalisme català i el rifeny?
M.J: Hi ha moltes coses en comú, per exemple la qüestió de l’identitat, de la ciutadania, que són els principis fonamentals de l’acció sindical. També l’autonomia és comuna, i en l’estratègia també hi ha coses en comú. La relació que tenim amb la UGT catalana és estreta, més íntima que tècnica.
S.B: Tenim relacions amb altres sindicats mediterranis. Estem fent un Espai Sindicat Euromediterrani.

A quins reptes us afronteu a l’hora de defensar els treballadors rifenys?
Cada cas l’afrontem de manera particular, pensem molt bé com tractar cada problema, per executar-ho bé. Hi ha gent que no té relació amb l’Espai Sindical Democràtic, però que nosaltres també els defensem i els ajudem, a través d’un advocat. Primer afrontem les coses amicalment, i si no hi ha resposta, canviem d’estratègia.

Quins projectes de futur teniu?
M.J: Hi ha iniciatives, no volem ser una centralitat. Hi ha moltes coses per discutir en un futur, i tenim una plataforma, que tots els sindicats han de respectar, i que té objectius fonamentals: la qüestió regional, i conservar les especificitats i drets dels treballadors.
S.B: També volem treballar per impulsar la participació de les dones i els infants. Volem arribar a tothom.

Quines necessitats tenen els treballadors del Rif que viuen a Osona?
M.J: Ells tenen unes idees i vosaltres en teniu unes altres, i sense una bona comunicació és difícil. La mala mirada és el que fa els problemes.
S.B: Fa pocs dies que som a Vic i hem parlat una mica amb la gent, però crec que tenen una bona opinió, ells ja se senten d’aquí, se senten bé, estan treballant bé, la gent els tracta bé...
M.J: Els immigrants no han escollit la migració, perquè tenen famílies, tenen terres, però les condicions socials i econòmiques, que són responsabilitat de la política marroquina, és el que ha empès la immigració a deixar les seves terres i venir cap aquí. Els diners dels treballadors rifenys que viuen aquí i que envien diners, no s’exploten allà, es porten a altres regions o es fan servir per interessos personals. Si els diners de les migracions s’explotessin a la zona, ells mateixos acabarien amb la immigració, perquè ajudarien al desenvolupament.

Entrevista publicada al número 16 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

“El treball és eix central en la vida de les persones”

2009-06-10T10:43:00.004+02:00

Raquel Gil, Presidenta d’AMIC-UGT

Ja fa setze anys que va néixer l’associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC) dins el sindicat UGT. Raquel Gil, advocada de professió i Secretària d’Igualtat i Polítiques Socials de la UGT de Catalunya, n’és la seva presidenta, i ens ha atès per explicarnos què és i com funciona l’entitat. AMIC-UGT té oficines a Vic i Manlleu.

Sara Blázquez Barcelona

Per què és important la integració sociolaboral de les persones nouvingudes?
El treball és eix central en les vides de les persones, és el que et dóna accés a drets. Tenir feina o no tenir feina vincula a tenir habitatge o no, a tenir accés a l’educació i de quina forma, per tant la integració de les persones nouvingudes està molt relacionada amb el món laboral. El centre de treball funciona com a element integrador, molt més que l’escola o el barri, perquè és on passem més hores, i on hi ha una coneixença més gran. De vegades ens trobem amb persones amb un discurs general on es veu que tenen certes reticències amb la immigració, però en el moment en què et parlen del seu company de feina, “ell no, ell és diferent”. Perquè a ell el coneixen i als altres no. Aquesta coneixença permet canviar estereotips.

Per què es va crear AMIC-UGT?
Quan va néixer AMIC, ja fa 16 anys, va ser el moment en què va començar a haver un creixement de la població immigrada, encara molt petit, i com a sindicat es va detectar que hi havia uns treballadors, que són els estrangers, que tenien una problemàtica específica a banda de les que tenen tots els treballadors, i que va molt relacionada amb la seva situació administrativa a l’hora de poder-hi ser, de poder treballar, i de quina manera això afecta fins i tot la seva vida familiar. Per tant, es va optar per crear aquesta entitat, per donar aquest suport de documentació, de tràmits administratius, però que també permet treballar en xarxa amb la resta d’entitats d’immigrants i permet tocar temes més enllà dels estrictament laborals. Temes de cultura, de reagrupament...

De quina manera es treballa?
Donem molta informació. Creiem que la informació et permet tenir autonomia, ja sigui com accedir al mercat de treball, com estar-hi, o què passa quan surts, però amb la coneixença de la societat on estàs vivint, de les diferents entitats i dels recursos que hi ha. També fem formació, tant a tècnics com a gent de les administracions que està treballant amb persones nouvingudes, com també a les mateixes persones nouvingudes. Quan AMIC fa guies del mercat laboral intentem no duplicar aquelles guies que ja té el sindicat, però intentem explicar de forma més planera aquelles coses que per algú que ha estat sempre dins d’aquest mercat de treball són molt òbvies, però per algú que hi arriba i ve amb un esquema de com funcionen les coses, aquesta prèvia els permet estar en una situació més igual. També fem activitats més concretes, com xerrades o materials, i últimament hem fet els Congressos de la Immigració, que és una manera de donar veu i espai a qui de moment no la té.

Amb quines situacions us trobeu?
De tot, des de gent que ve a preguntar què és un empadronament i que acaba d’arribar, i que no té contactes i ve a preguntar-te el més bàsic, a gent que ja porta molt de temps i està tramitant nacionalitats, o altres persones que vénen a demanar quina escola és millor pels seus fills. Treballem en confiança i la informació que donem no té cap interès al darrera. Això et converteix en un referent dins del territori. Ens hem trobat amb situacions molt dures, per la poca sortida que tenen, per col·lectius en risc d’exclusió, que a més se’ls suma el tema de la documentació, i el tenir o no tenir permís. Però també és maco quan veus algú que ha vingut amb situacions molt dures, i que el seu procés és positiu. Que en dos o tres anys està treballant, en un lloc de treball de certa qualitat, té a la família, el tema de l’idioma està superat, està fent formació per una altra cosa... Això dóna sentit a la feina que fem. Veus el millor i el pitjor de la condició humana.

Quin paper té AMIC dins del sindicat?
La idea és fer de frontissa entre les dues bandes. Hi ha gent que ve de cultures on el sindicat és un instrument de l’estat, un instrument repressor, que no existeix, i amb unes condicions democràtiques molt precàries. D’entrada, no anirien a un sindicat perquè no entenen que la seva aportació al sindicat pugui ser positiva, i per tant és més fàcil que vagin a una associació com AMIC. A partir d’aquí els podem fer saber quin model de sindicat tenim i perquè és important que la gent hi formi part. I per una altra banda que l’estructura del sindicat es faci permeable a aquesta nova realitat: anar passant fluxos d’informació, de formació, trobar espais comuns de trobada amb la gent... Fem de porta giratòria d’entrada i sortida, de comunicació entre les dues bandes.

Com ha canviat la realitat en aquests 16 anys?
Quan va néixer l’AMIC hi havia un degoteig de persones immigrades, i feia poc que hi havia llei d’estrangeria. Si hi ha hagut un creixement tan gran de la immigració és perquè hi ha hagut un creixement econòmic, basat en un creixement pel creixement, molt basat en la mà d’obra poc qualificada, no en la millora de les condicions laborals, sinó en buscar persones amb una situació tan precària que poguessin acceptar aquelles feines. No s’ha fet bé, i ara ens trobem en aquesta situació. Ha canviat molt, ara n’hi ha molts més i a més, estem en un moment de recessió, qui arriba últim és qui pateix més.

Com veu la realitat de la comarca d’Osona?
En el cas d’Osona l’atur està colpejant fins i tot més que en altres llocs, i a més és una comarca que té un nivell de població estrangera bastant important. També és un lloc on ha sortit alguna veu contrària als drets de les persones immigrades però, malgrat això, déu n’hi dó el nivell de convivència que s’ha aconseguit. En el cas d’Osona, tinc la percepció que es tracta d’una població amb un nivell d’estabilització important, ha crescut molt ràpid, però hi ha molt reagrupament familiar, i voluntat de permanència.

En quina situació es troben els plans d’acollida d’immigrants a les empreses?
No hi ha cap obligació legal d’implantar cap pla d’acollida a les empreses. Amb l’avantprojecte de pla d’acollida de la Generalitat sí que parla de que seria desitjable, però ho deixa com una cosa voluntària. El millor pla d’acollida és la rebuda que et fan els companys, i pensem que els delegats sindicals poden fer una feina molt bona amb aquesta acollida, poden establir canals, crear ponts. Hem d’entendre aquesta acollida com una posada en valor de la diversitat que tenen les empreses, que moltes vegades es veu com un problema, quan potser tenen gent que poden aportar coneixement de països a nivell d’obrir mercat, coneixements d’idiomes, d’altres realitats... És important que les plantilles no acabin separades en dos.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 15
Fotografia: Xevi Quirante

"El Mirador és com una pel·lícula de Bollywood: hi he emoció, cançó, amor, odi..."

2009-05-19T17:34:00.005+02:00

Javid Mughal, Director, editor i redactor d’El Mirador dels immigrants

Javid Mughal té ànima de periodista. Al Pakistan, el seu país d’origen, treballava en un diari de la família de la primera ministra, Benazir Bhutto, però amb el final del seu mandat, va haver de marxar i venir a Barcelona. Després de treballar a l’hostaleria, Mughal va fer de vigilant d’un pàrquing, i allà va néixer ‘El Mirador dels immigrants’, una publicació setmanal dirigida a la comunitat pakistanesa de Barcelona, i que aquest
any celebra el seu desè aniversari.

Sara Blázquez Barcelona

D’on va sorgir la idea de crear ‘El mirador dels immigrants’?
Jo ja treballava al Pakistan com a periodista, i aquí, als anys 90
no hi havia res de comunicació entre Pakistan i l’Estat espanyol,
i la gent no sabia què era el Pakistan. Però el que realment em va molestar era que la gent es pensava que els pakistanesos eren analfabets. Aquestes persones, a part de la seva pròpia
llengua, parlaven anglès, i quan una persona emigra, és lògic que no sàpiga la llengua. Per a nosaltres, el català i el castellà són la quarta i la cinquena llengua. I una altra cosa és que quan
jo anava pel carrer, per Sant Jordi, no entenia perquè tothom portava una rosa. Era preciós, però per a mi no tenia significat. Em costava de creure que tothom portés una rosa a les mans! Per a mi era molt estrany. S’ha de conèixer la cultura, i la vaig voler explicar a la resta de pakistanesos. El mateix em va passar amb les festes de la Mercè, o amb la cavalcada de Reis. Ho vaig fer perquè els paquistanesos es poguessin integrar més fàcilment, coneixent les festes, les tradicions, la cultura. Si ells saben com es celebra la diada de Sant Jordi, ells poden regalar una rosa a les seves amigues o companyes de feina, i serà un detall. I així ens podem integrar més ràpidament. I crear un pont entre la societat d’acollida i la cultura llunyana.

S’esperava que durés deu anys, i que tingués tanta acceptació?
La veritat és que no. Hi ha hagut moments durs, que no tenia diners per pagar la impremta, a part que totes les feines de la publicació les faig jo personalment, o col·laboradors. Vull que dir que no s’ha de pagar cap sou, però hi ha moltes despeses d’impremta i altres coses. Alguna vegada he pensat en deixar-ho tot, sempre he estat en deute amb la impremta, però els meus compatriotes m’animen, la gent autòctona em respecta com a periodista, i per això encara segueixo.

Quin és el secret per a sobreviure 10 anys?
Treballar. Jo vaig començar a treballar a l’hostaleria, i com que ja tenia la idea de fer un diari, vaig canviar de feina, vaig anar a un pàrquing, a fer de vigilant a la nit. Vaig demanar que en comptes d’una tele, volia un ordinador. Em van dir que cap problema, mentre jo complís amb la meva feina. Aquest va ser el naixement d’ El Mirador. Per la nit, quan no hi havia gaire entrada i sortida de cotxes, jo podia treballar a l’ordinador. Al principi només era un full, ara en són més, i abans era blanc i negre, ara són dos fulls DIN A2. Ara faig moltes traduccions i interpretacions per l’ajuntament, de salut... Amb això puc trampejar tapant forats, i des de l’entitat també tenim la copisteria, on fem maquetacions, dissenys. Ara al Raval estan de moda els cartells amb disseny asiàtic. És supervivència.

Què ha significat per a la comunitat pakistanesa que viu a Barcelona?
Per a ells és un orgull, és el primer diari de Pakistan, i és el primer diari per immigrants a Catalunya.

‘El Mirador’ està dirigit a pakistanesos i vostè escriu les notícies en urdú, però també en català i en castellà. Per què?
El diari està dirigit als urdú parlants, que viuen a l’Índia, al Pakistan, Bangladesh, Sri Lanka i Nepal, som més de 500 milions de persones que parlem urdú. Però no volia que la gent que veiés el diari no sabés què és, i que es pensés que és propaganda en contra d’alguna cosa, volia que la gent sabés que és una cosa informativa. A més, la segona generació de pakistanesos que està aquí, van perdent l’urdú, no el saben llegir. També és perquè ells tinguin una porta oberta, podem tenir notícies, articles, per a ells, i articles sobre la cultura d’aquí per a la nostra gent. Mirant al futur, la pròxima generació podrà dirigir El Mirador.

Vostè n’és el director, l’editor, el redactor...
El motor! Però hi ha molta gent que hi col·labora. M’envien moltes notícies per correu electrònic, Internet ha facilitat moltes coses. Les mares que són a casa, si tenen temps lliure, envien notícies, receptes... i les publico.

Tracta notícies de Catalunya o també del Pakistan?
El nostre diari és com una pel·lícula de Bollywood. S’ha de posar emoció, cançó, amor, odi... Així queda complet. Porta notícies d’aquí, però també notícies dels pobles d’origen de la gent que està aquí, que ells no tenen facilitat per saber-les. També hi ha notícies d’aquí, sobre les festes... La setmana passada era sobre Sant Jordi. És informació que interessa la gent. També hi ha notícies del cor de Bollywood, d’esports, sobretot de criquet... I actes que fa la comunitat pakistanesa aquí.

Vostè vol que aquesta publicació sigui un pont entre catalans i pakistanesos. Com s’aconsegueix això?
A través d’informació. Sempre hi ha la por de no conèixer l’altre, les barreres que hi ha entre les persones, barreres de fum, que no es veuen, o la por de no saber com reaccionarà l’altre. Això és acostar la gent, explicar com són, com celebren les coses... Quan és la festa del xai, molta gent d’aquí em felicita. Això és acostament. Ara, els nens porten unes roses per a les mares, i això és maco. De gra en gra es fa la platja. Podem acabar amb el desconeixement que existeix.

Treballava de periodista al Pakistan. Per què va venir a Barcelona?
Treballava com a cap de redacció de notícies en un diari que va fundar el pare de la primera ministra del Pakistan, Benazir Bhutto, que va ser assassinada fa poc més d’un any, i jo hi treballava quan ella era primera ministra. Quan es va acabar el seu govern, els temes de política al tercer món són força complicats, igual com passava aquí durant el franquis· me. Vaig haver de deixar el país. Ara, políticament estan millorant les coses, però econòmicament esperem que acabi la crisi mundial. Vaig venir a Barcelona, va ser una mica dur. Quan recordes aquestes coses, de les ferides en surt sang.

Es veu treballant en un mitjà de comunicació català?
La barrera sempre ha estat l’idioma, que no domino l’idioma d’aquí. treballar entre el periodis·
me urdú i l’anglès, però aquí no.

Tornaria al Pakistan a fer de periodista?
A mi m’encantaria, però ara, quan torno allà, el periodisme ha avançat molt i crec que no estic al dia dels canvis que ha fet. Jo, aquests anys, no he fet periodisme occidental ni oriental, he buscat una altra forma per sobreviure. Pot ser que algun dia decideixi tornar. Els meus antics companys ara són directius, i estan molt bé. Però hi ha coses que no et deixen marxar. Ja m’he fet la meva vida aquí. Quan vaig al meu país tot ha canviat molt.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 14
Fotografia: Xevi Quirante

Les Notícies del Congrés. 23 d'abril

2009-04-24T13:14:00.003+02:00

Des del 21 fins el 24 d'abril vaig ser a Barcelona, al 13è Congrés de la UGT de Catalunya. Per què? Per participar com a presentadora en el projecte "Les Notícies del Congrés", un informatiu diari sobre el congrés, produït per Jolines Produccions per a la UGT de Catalunya, i que es va emetre pel Canal UGT. Aquí teniu els tres vídeos-resum.

Les Notícies del Congrés. 22 d'abril

2009-04-23T15:14:00.003+02:00

A veure què us sembla la meva primera experiència com a presentadora de tele on line...!

Les Notícies del Congrés. 21 d'abril

2009-04-22T21:19:00.001+02:00

Una granja de l'Alt Urgell torna a guanyar el concurs de vaques frisones del Mercat del Ram

2009-04-08T17:52:00.002+02:00

En l’última edició del concurs de vaques frisones de Catalunya del Mercat del Ram, ara fa dos anys, ja es va imposar la granja Cal Marquet, de l’Associació Frisona de l’Alt Urgell i la Cerdanya (AFAUC), on la vaca Lazaga Mel Gibson va ser escollida com a vaca Gran Campiona de Catalunya. Dos anys després no han decebut, i diumenge al matí aquests ramaders de Ribera de l’Urgellet (Alt Urgell) es van endur la majoria de premis del 14è Concurs Català de Raça Frisona, organitzat per Fefric, la Federació d’Associacions de Frisó Català.
La Gran Campiona va ser Comas Novas Adriana Gibson, de Cal Marquet, nascuda l’any 2001. El jutge del concurs, Santiago García Souto, va considerar que l’animal era el més bell i va destacar les característiques que ho demostraven. Adriana Gibson, però, és una mica més baixa que Cavalleria Forbidden Perola, la vaca subcampiona, de la granja manlleuenca La Cavalleria, que pertany a l’Associació Frisona d’Osona (AFO).
Els ramaders de l’AFAUC, i sobretot el bestiar de la granja Cal Marquet, es van tornar a imposar en el concurs. A més de guanyar el premi de la Gran Campiona també es van endur el de vaques braves de 16 a 20 mesos, i el de les de 21 a 26 mesos. Tant la brava campiona com la brava subcampiona van ser de Cal Marquet. La mateixa granja es va imposar en la categoria de vaques joves i es va endur els premis al millor criador i al millor ramat.
Cal destacar el paper de l’Associació Frisona d’Osona (AFO), que va ser premiada per ser la segona millor associació, després de l’AFAUC. La granja Fontferri (AFO) es va endur el premi de les vaques en lactació de 4 anys, i La Cavalleria (AFO), el de les de 3 anys.
Durant tot el matí de diumenge va anar passant gent pel recinte firal del Sucre, on es feia el concurs, tot i el risc que comportava la decisió de fer pagar un preu simbòlic a l’entrada. Molts curiosos van anar mirant les desfilades de vaques, i tant aquests com els entesos van comprovar l’alt nivell dels participants. A més de l’AFAUC i l’AFO, també hi van participar altres associacions frisones, com la de la Noguera, la de les Terres de Ponent o la de Girona. En total, hi van participar 18 explotacions i hi van desfilar un total de 48 exemplars.
Si fa dos anys el paper de l’Associació Frisona d’Osona va ser més modest, aquest any l’AFO ha obtingut més guardons, la representaven un total de set explotacions: El Raurell, Can Soca (La Coma), El Campgran, La Cavalleria, el Pinós Nou, Fontferri i el Mas Caramatxel. / SARA BLÁZQUEZ

Article publicat a El9Nou el 6 d'abril de 2009.
Fotografia: El9Nou.cat

S'han duplicat les demandes a Càrites en l'últim any

2009-03-30T12:50:00.003+02:00

No és or tot el que llueix. La ciutat que ha vist com els preus dels habitatges, dels vehicles, de l’oci i de la majoria de productes s’han inflat gràcies a la injecció de la loteria, Vic, també està patint un preocupant augment de les demandes socials més bàsiques.
Càrites és una de les entitats que du a terme més programes per ajudar les persones més necessitades, però en el darrer any ha vist com la situació s’ha desbordat. Té llars d’acollida, pisos d’estada temporal, per persones amb situació precària, un servei de recursos bàsics, com un banc d’aliments, reforç escolar, un racó d’acollida i un menjador social.
La porta d’entrada a Càrites és la Diana Fatjó, la seva treballadora social. Ha viscut, des de l’estiu de l’any passat, un gran canvi pel que fa a les demandes que rep. “Molta gent s’ha quedat sense feina i hi ha moltes demandes d’alimentació, de feina, formació i allotjament”. Fins i tot ha canviat el perfil de les persones que hi acuden, “al contrari del que pensen molts, hi ha molta gent autòctona que treballaven en fàbriques de pells o a la construcció. Hi ha gent que no em mira a la cara, perquè no s’hauria imaginat mai que vindria a Càrites”. Fatjó ha vist com han augmentat les famílies que no cobreixen les necessitats bàsiques, “hi ha moltes famílies immigrades en les que només treballa l’home, i això és un problema. A més, molta gent ha deixat de cobrar la prestació d’atur i viu amb un subsidi de 400 euros”. Càrites queda petita, diu la treballadora social, per donar suport a totes aquestes demandes, “ens sobrepassa, i Càritas no té recursos per atendre totes les demandes que arriben”. Tampoc els té la ciutat, en general, on no hi ha ni un alberg per acollir els que queden sense llar.
Així com en molts sectors la feina ha baixat, a Càrites, la feina s’ha multiplicat, “puc arribar a atendre 13 persones en un sol dia, i perquè no tinc més hores. És molt carregós, perquè no els podem ajudar i la gent es troba en situacions límit.”, diu Fatjó. L’entitat s’ha hagut de reubicar en el tema de les ajudes, “no podem assumir lloguers, ni altres ajudes que abans fèiem, ara hem de prioritzar l’alimentació”. Abans hi havia les necessitats bàsiques cobertes, però ara no, i els demandants són un col·lectiu molt més heterogeni.
Càrites es troba amb un altre obstacle: els demandants s’han duplicat, però els donatius que reben han baixat, “la crisi afecta tothom, però comptem amb menys recursos per fer front a més demanda”, diu Diana Fatjó. “Fem treball de supervivència, no podem fer un procés amb les persones, la gent té gana, i nosaltres anem tapant forats”.
Un altres dels programes de Càrites és l’“Avancem”. Es tracta d’un programa de formació, orientació i inserció sociolaboral, i també ha patit molts canvis en els últims mesos. Si abans es seguia el mateix itinerari amb tots els usuaris, majoritàriament persones nouvingudes, ara, les respostes són més diversificades, “ens hem d’adaptar a persones diferents, donar-los més respostes i més diversificades”, diu Marta Muntadas, educadora social del programa Avancem, “abans qui més qui menys trobava feina, però ara és més difícil”. La resposta: una aposta per la formació, “ara tractem de millorar el nivell d’ocupabilitat”, diu Muntadas. Càrites està fent un mapa de recursos formatius de la ciutat, encara que també té cursos i tallers propis, com català, informàtica, neteja o fusteria.

Article publicat a la Revista Mà de març 2009
Fotografia: Sara Blázquez

"La religió sikh és molt oberta, però molt tancada socialment"

2009-03-30T12:35:00.002+02:00

Nascuda a Bombai (Índia), la Margaret Chettiar és una de les dones més actives i amb més empenta que hi ha a la comarca d’Osona. Des de fa pocs mesos presideix l’associació social i cultural de l’Índia. És la representant d’una comunitat molt marcada pel pensament masculí i per una religió, segons diu, molt oberta, però molt tancada socialment: els sikh.

Per què van decidir tirar endavant l’Associació social i cultural de l’Índia?
Perquè aquí a Osona hi ha molta gent de l’Índia però no es coneixien entre ells. Les famílies van venir de diferents zones del país. Molts d’ells no parlaven entre ells perquè no es coneixien, jo el que volia és que es coneguessin millor. L’únic motiu va ser aquest: conèixer-nos i parlar.

Quina representació té la comunitat índia a Osona?
Més o menys hi ha 100 famílies. Cada família té 3 o 4 fills, com a molt poc, 2 fills.

Quines activitats voleu fer des de l’associació?
Primer volíem que la gent del país que viu ara aquí, a Catalunya, es conegui, i després volem donar a conèixer la nostra cultura a l’altra gent, als catalans. Si hi ha una associació al darrera es poden fer coses. El dia de la República de la Índia, el 26 de gener de l’any passat, ja ens vam trobar i vam parlar per veure què havíem de fer. Jo no esperava que vingués tanta gent, però en va venir molta i va anar molt bé. Aquest dia jo vaig dir que l’associació havia de servir perquè primer nosaltres ens coneguem entre nosaltres.

Per què és tan important que es coneguin entre vostès?
Perquè quan les famílies arriben, no saben què és aquest país, és molt diferent del que es pensaven que es trobarien des de l’Índia. Quan arribem aquí és un xoc. Si hi ha una associació de gent que ha vingut aquí, hi ha un intercanvi i ens coneixem. Tothom va estar d’acord, primer ells volien conèixer-se entre ells. Després ens hem continuat trobant, però la gent necessita solucionar problemes com els papers... Per això vaig voler posar-li “social” al nom de l’associació, hi ha molts problemes socials, de feina... Si només posàvem “cultural” no hi entraven aquestes coses, quedava molt limitat. Però tampoc podia posar només “social”.

Quants són a l’associació?
Nosaltres fem sòcies a les famílies, no a les persones, i ara tenim 60 famílies apuntades, però no posem com a socis cada persona de la família, posem un nom de la família i el nombre de persones que són. Tots són més de quatre persones, no n’hi ha de 3 o de 2. Són nombroses.

Què és el que se li fa més difícil?
Hi ha molta gent aquí que és de la religió sikh, aquesta religió també és molt nova a la Índia, té 600 anys. Són molt bons, fan pregàries i donen de menjar a tothom. Sempre estan oberts, fan la pregària i donen esmorzar, dinar... És la única religió que ho fa a l’Índia. És un grup i una religió molt oberta, però socialment és molt tancada. No vol l’ajuda de la gent, és molt difícil que s’obrin socialment. I jo penso que si aquesta religió és tan bona, amb la mentalitat tan oberta, per què no es deixen ajudar? Per mi és complicat. Jo sóc de Bombai, no sóc del Panjabi, i tenim la mentalitat de la gent que viu als barris, ens ajudem entre nosaltres, lluitem junts per aconseguir el que necessitem, ajudem els altres barris... Jo tinc aquesta manera de pensar, però ells no pensen igual. Jo vull predicar amb l’exemple, però ells tenen problemes, com la manca de feina. A l’Índia sí que falta el menjar, però aquí no. Per què no fan treball social? Es poden invertir aquests diners per ajudar en altres coses.

Quant temps fa que és aquí?
Ja fa 11 anys que sóc aquí, però jo vaig venir per diners. Hi tinc família, a la Índia, hi tinc marit i fills. Si em toqués la loteria tornaria cap allà, encara que cada estiu hi vaig a veure’ls.

Què és el que més troba a faltar de l’Índia?
Trobo molt a faltar la gent, sembla estrany, però trobo a faltar l’olor de la meva gent. La mentalitat és molt diferent, jo penso com al meu país, somric, saludo tothom... però aquí la gent és diferent i tinc un sentiment una mica estrany. Allà tot és més social, es viu amb la família i sempre parlem de tot. Et sents més a prop de la gent, es viu més en comunitat.

Com era la seva vida a l’Índia?
Jo vivia a Bombai. No teníem aigua ni llum, però eren problemes comuns de tot el barri, així que tot el barri lluitava junt. A l’Índia, fas les coses per tu i per l’altra gent, tothom s’ajuda, és una mentalitat molt diferent. Aquí, la gent va més a la seva, són diferents, però són una gent molt acollidora. El problema és que la gent es pensa que tothom l’ajudarà.

S’ha sentit mai immigrant?
Quan jo vaig arribar l’any 1996 era tot més fàcil que ara. El més difícil, com sempre, és no saber la llengua del lloc on vas. Jo vaig venir amb la idea de que aquí em funcionaria l’anglès, però aviat vaig veure que no era així. Al principi em sentia molt sola, no immigrant.

És una fidel defensora dels drets de les dones, què ha fet en aquest sentit?
A l’Índia treballava amb famílies amb dones maltractades, em dedicava a arreglar els problemes de la família. No treballava únicament amb la dona maltractada, sinó amb tota la família, així no es trencava la família. Agafava els membres de la família per separat i després parlàvem tots junts. En tot el temps que vaig estar fent aquesta tasca només vaig veure una família que es va separar, aquell home no volia aquella dona de cap manera. He treballat amb unes 400 dones, i parlava amb els seus marits, pares, sogres...

I aquí?
Tenim un grup de dones de la Índia i ens reunim i parlem del que podem fer, dels problemes que tenim...

Quines diferències hi ha entre les dones índies i les catalanes?
N’hi ha molta, de diferència. Aquí, la dona té més independència, i es poden separar del marit. A la Índia no. Depenen molt del marit i de la família. Aquí, les dones tenen més força per fer coses, estudien, en canvi, allà, la dona està més limitada. Les famílies pensen que si la dona estudia, no es casarà, i són les dones les que han de cuidar la família, els pares, el marit... Les dones índies han d’entendre per què ho fan i qui són.

Entrevista publicada a la Revista Mà (març 2009)
Fotografia: Xevi Quirante

“Ha de ser la societat la que integri, i no tant el govern”

2009-03-05T13:39:00.010+01:00

Àngel Colom, president de la Sectorial d’Immigració de Convergència

Després de passar cinc anys al Marroc com a representant de la Generalitat de Catalunya, l’osonenc Àngel Colom va tornar l’any passat a la política activa a les files de Convergència Democràtica, tot i que des de 1989 i fins al 1996 va ser Secretari General d’ERC. També des de l’any passat, és el president de la Sectorial d’Immigració de Convergència.
Sara Blázquez. Barcelona

Què en pensa de l’associacionisme de les persones immigrades?

És molt més important del que em pensava. Són associacions molt obertes, joves, perquè la majoria de gent que ha vingut és jove, i tenen la voluntat primera d’integració al país. Conserven el seu tarannà, és un lloc de trobada dels seus països d’origen, però tampoc es tanquen a la cultura d’aquí, al contrari. És un fenomen interessant a seguir i crec que s’ha d’ajudar el món associatiu.

Va estar cinc anys al Marroc com a representant de la Generalitat. Quina va ser la seva feina allà?

La delegació va estar oberta només un any i mig, perquè el primer tripartit la va tancar, com també en va tancar d’altres: la de Roma, la de Varsòvia, la de Colòmbia... Eren delegacions estratègiques, que el darrer govern Pujol va decidir obrir perquè ja estaven veient l’arribada de forces migratòries molt importants del nord d’Àfrica, per això es va obrir una delegació a Casablanca, com del centre i est d’Europa, com d’Amèrica del sud. A Casablanca jo vaig començar diferents programes de formació que funcionaven perfectament. Tenia 600 alumnes de català durant un any i en tenia 3.000 més en llista d’espera. Era gent que volia venir cap aquí, i mentre s’esperava a tenir els visats s’estava formant en català, per pròpia voluntat. De fet, el programa va sorgir perquè molt jovent va venir a la delegació de Catalunya, que estava situada al centre de Casablanca, a reclamar-nos si era possible aprendre el català abans de venir cap aquí. Si la delegació hagués continuat, potser entre els 15.000 i 20.000 joves marroquins que han arribat, haurien arribat coneixent el país, i coneixent el nivell bàsic de català, i ara podrien ser un bon cap de pont per a la integració lingüística, cultural i nacional de la comunitat marroquina a Catalunya. I no només ensenyàvem llengua, teníem cursos programats amb col·laboració amb la CECOT, la patronal de Terrassa, de formació de tots aquells que venien a treballar a la construcció. Arribaven sabent llengua, país, cultura i professió. També formàvem en el món de la restauració. Era formació i informació en origen.

Com valora el Pacte Nacional per a la Immigració?

És un bon pacte, s’hi ha treballat a fons durant molts mesos, s’ha arribat a un ampli consens. Prepararà les bases de la futura llei d’acollida que ha de discutir i aprovar el Parlament de Catalunya, i entenc que assenta les bases mínimes d’acollida del nostre país, en funció de les competències que el govern de la Generalitat té.

Creu que ara la immigració és un repte important per a Catalunya?

És un repte important i m’agrada pensar que és una oportunitat que tenim. No és un problema, és una gran oportunitat de rellançament del nostre país. Catalunya s’estava envellint molt, i durant 10 o 12 anys hi ha hagut l’arribada massiva d’immigrants joves. Hem de treballar fort perquè aquests joves es facin seva la llengua, la cultura, els valors d’aquí, sense deixar els seus propis. El catalanisme no pot dimitir d’integrar a Catalunya tots els nouvinguts, s’ha de desacomplexar totalment davant la nova immigració i ha de liderar la seva integració. Quan va arribar la immigració dels anys 60 i 70 vam dimitir d’aquest tema, i vam deixar que fossin els socialistes que fessin la integració, i ho van fer mal fet, perquè socialment i econòmicament sí que s’han integrat a la Catalunya d’avui, però lingüísticament i culturalment, tinc els meus dubtes.

Quines són les similituds i diferències que hi ha entre aquestes dues onades migratòries?

Les migracions dels anys 60 i 70 arribaven a un país que no tenia cap estructura de govern, la Generalitat encara era un somni, no vam poder fer l’acollida ni vam poder fer l’arrelament a partir dels valors d’aquí, vam haver de suportar que es creessin guetos que encara avui persisteixen, ara, amb els nous immigrants. Aquell problema que vam tenir per no tenir infraestructures pròpies de govern, encara l’arrosseguem avui. Ara, en canvi, tenim eines, ara tenim la Generalitat, ajuntaments democràtics, que fan feines d’acollida molt ben fetes, de tots els colors polítics. Les diferències són d’origen, cultura, religió, però sobre tot són que abans no teníem cap eina, i hem patit durament les conseqüències, ara en tenim i les hem d’utilitzar.

És impulsor de la Casa Gran del Catalanisme. Què cal fer en aquest sentit?

Catalunya sempre ha sigut un país de pas que ha sabut integrar totes les cultures que han anat arribant, per tant tenim un pòsit històric que ens permet ser optimistes, el que passa que no tenim les competències centrals, i tot i que els ajuntaments fan una bona feina d’acollida, en l’arrelament incidim poc. A mi m’agradaria que fos la societat la que integrés, no tant el govern. L’arribada de nous catalans fa que la Catalunya antiga hagi canviat forçosament, això pot fer por a molta gent, però no n’ha de fer. La Catalunya nova incorporarà valors que avui ens semblen llunyans, però que ja són aquí. Jo penso que el catalanisme ha de ser el referent i el motor d’aquest canvi cap a la nova Catalunya, a partir d’un procés d’empatia. Hem de garantir que la llengua comuna sigui el català, i hem de demostrar que hi ha igualtat de drets entre homes i dones. Però moltes manifestacions culturals que avui ens semblen estrangeres acabaran sent manifestacions catalanes d’aquí trenta o quaranta anys. La festa del xai, d’aquí a uns anys, també serà important per a Catalunya, perquè a hores d’ara ja hi ha 450.000 musulmans que celebren aquesta festa, i començaran a convidar els veïns, els familiars, hi haurà matrimonis mixtos... i qui no ho vulgui veure d’aquesta manera s’equivoca.

Creu que a Catalunya li falten competències en matèria d’immigració?

Totes. L’únic que el nou Estatut ens garanteix és l’acollida i l’arrelament, però clar, Catalunya hauria de poder decidir com fa aquest procés d’arrelament, i hauria de poder decidir si hi ha d’haver reagrupament familiar o no, i en quins casos, i amb quines excepcions, i com s’obté el permís definitiu... Des de Madrid no veuran si hi ha hagut arrelament previ o no, això s’ha de veure des dels ajuntaments i des de la Generalitat, que són els que estan més a prop del terreny. Aquestes competències són bàsiques per encarar els pròxims reptes que tenim, però jo vaig més enllà. Catalunya, en tant i en quant avui forma part d’Espanya, hauria de poder donar la nacionalitat espanyola, perquè l’atorgaria en condicions d’arrelament previ en el país. Seria l’eina més clara d’integració que tindríem.

Com aconseguirà que els nouvinguts assimilin el discurs catalanista?

Jo penso que això ve de per si. Si som capaços de parlar directament, d’obrir-nos molt amb els nous catalans, d’explicar-los que són a Catalunya, que l’han d’estimar, ells mateixos se n’adonaran que paguen impostos que se’n van a Madrid, que bona part no tornen, que aquí hi ha un mal finançament, que els de Madrid ens posen traves perquè no puguem avançar com a país, i que això els afecta a ells. I ja n’hi ha molts que se n’han adonat. Aquesta reflexió els porta naturalment al catalanisme.

La majoria ve a treballar. Què cal fer a nivell empresarial?

Molta gent que ha vingut com a immigrant avui és un petit empresari. Hi ha deu mil empreses creades en els últims deus anys. Treballen molt, molt més que els catalans de sempre avui, perquè treballen tant com els catalans de fa 50 anys. Jo penso que una part de la integració ha de ser econòmica, i un cop hi sigui, serà quan s’aconseguirà la integració social, lingüística, nacional, etc. En el món de l’empresa, la que creen ells se’ls ha de reconèixer, estan ajudant el teixit productiu, i tan de bo els empresaris i els pagesos ajudessin a integrar, és una cosa que la cultura empresarial hauria de potenciar una mica més.

I què en pensa de l’escolarització de les joves nouvingudes?

La Generalitat ha de vetllar perquè les noies continuïn estudiant, s’ha de fer molta pedagogia, però això no es canviarà d’un dia per l’altre, perquè són costums ancestrals, però no només amb l’ensenyament, sinó que han de saber que les dones tenen els mateixos drets que els homes en tot. Jo penso que hauríem de tenir més d’interlocutores les dones que els homes, és una impressió personal, sobre tot amb els països de tradició musulmana, on la dona està molt supeditada a l’home en tot. Hi ha errors en algunes formacions polítiques que troben d’interlocutors en el món musulmà bàsicament homes, i de vegades religiosos, i jo penso que això és un error, els religiosos no haurien de ser mai interlocutors de l’administració de la Generalitat o dels ajuntaments, perquè són els més conservadors, els més tancats. Hem de buscar aquells que volen modernitzar-se, que volen incorporar-se a la societat catalana, i les dones tenen la mentalitat més oberta, i són les primeres integradores. Si garantim que les noies acabin els estudis a primària i a secundària, estem garantint la formació d’un equip de persones que ens ajudaran amb la integració de les seves comunitats d’origen. En un país hi ha dues coses importants: el territori i la gent. En el territori no hi ha hagut grans canvis, però la gent sí que ha canviat, perquè hi ha un milió i mig més de persones, per tant, hem de tornar a fer país. Ens hem d’ocupar de la gent.

Per què creu que la gent té reticència cap a aquesta nova població?

No ho entenc, fins i tot dins del catalanisme hi ha gent que té reticència i pors. No hi ha d’haver pors, és por a allò desconegut, però si els coneixes quedes impressionat. Jo invitaria tothom a conèixer els nouvinguts. Això fa que el voluntariat lingüístic sigui una de les eines més boniques i més útils que tenim d’integració. M’agradaria fer un petit elogi a la Dolors Solà, que està a l’origen d’aquest programa, vull fer un homenatge a la seva tenacitat.

Entrevista publicada a la Revista Mà de febrer del 2009

“Parlar català fa que la gent et vegi com una persona més d’aquí”

2009-03-05T13:29:00.005+01:00

Dolors Solà és la directora del Centre per a la Normalització Lingüística d’Osona (CPNLO), on no només s’hi fan cursos de català de tots els nivells, sinó que també s’organitzen altres activitats. Un dels èxits d’aquest any, la Gimcana de les llengües, en què van participar 7.800 persones. El CPNLO també pot presumir d’haver celebrat el cinquè aniversari d’Els Pastorets de tots colors.
Sara Blázquez. Vic

Què hi fan al Centre per a la Normalització Lingüística?
El que ens porta més feina són els cursos de català per a tots els nivells, des de persones que acaben d’arribar i no saben res de català, passant per persones que ja fa temps que són aquí, que l’entenen i que no s’atreveixen a parlar-lo, fins a aquelles persones catalanoparlants que es volen treure el nivell C o que volen fer el nivell D de perfeccionament. Hi ha tot un ventall de cursos de català per a adults, que és la feina per la qual som més coneguts, però també fem altres feines. Tenim un servei de correcció, amb l’objectiu que les persones que porten un text per corregir es vagin formant i tinguin recursos. A més, fem campanyes per promoure l’ús de la llengua, com la de “Si us plau, parla’m en català”, la Gimcana de les llengües i les parelles lingüístiques.

De fet, cada vegada fan més activitats, una de les grans novetats ha estat la Gimcana de les llengües.
La Gimcana ha sigut tot un èxit, ha tingut 7.800 participants, no ens ho esperàvem. Però sobretot ens va agradar l’acollida per part dels mestres i per part dels alumnes, que van ser la major part dels participants. A tothom li va agradar molt participar-hi i, fins i tot, a molta gent li va saber greu que s’acabés.

Es repetirà?
Sí, l’hem de repetir l’any que ve, perquè hem fet una petita enquesta i tothom qui ha contestat ha dit que té ganes de repetir.

Creu que tindrà tant èxit com Els Pastorets de tots colors?
Aquest anys estem molt contents amb els Pastorets, era el cinquè aniversari i ho volíem celebrar d’alguna manera. Ens va sortir bastant rodó, vam combinar el teatre amb la projecció d’imatges, i vam tenir un actor convidat, en Lluís Soler. Va anar molt bé. També vam tenir un altre convidat especial, el president de la Generalitat, José Montilla, que va ser convidat per l’Ajuntament de Vic. A més, tenim un públic bastant fidel, que cada any va venint, per això cada any els hem d’anar canviant. Quan s’acaben els Pastorets la gent té ganes de continuar fent teatre, però un grup de teatre demana una infraestructura que nosaltres no tenim, demana una dedicació. El que estem preparant és una representació dramàtica de textos de la Maria Àngels Anglada, de Verdaguer i de Martí i Pol, de textos tant de poesia com de prosa. Volem fer un muntatge que tingui entitat pròpia abans de l’estiu. És una manera de fer arribar la poesia i la literatura a la gent, i també és una manera de fer veure a tots plegats que la gent té ganes de participar en les activitats.

El fet que vingués el president de la Generalitat a veure els Pastorets li ha donat més notorietat a l’acte, fins al punt de que alguns mitjans ho van criticar. El Mundo va titular a la portada ‘United colors de la imposición lingüística’. Què en pensa?
Ells haurien d’haver vingut per veure que d’imposició lingüística, allà, no hi havia. Tothom participava voluntàriament, vénen voluntàriament als cursos, a les parelles lingüístiques, a les activitats, als Pastorets... Això és una manera de buscar la confrontació. I només s’havia de ser en aquell teatre per veure que de confrontació no n’hi havia, i només has d’anar pel carrer per veure que de confrontació lingüística no n’hi ha ni a Vic, ni a Osona, ni a Catalunya. Això són ganes de fer mal.

Hi ha alguna activitat nova planificada per fer properament?
Farem la continuació de la campanya “Si us plau, parla’m en català”, perquè les persones que estan aprenent català es troben que quan surten fora de l’aula la gent, com que els veu de color diferent o noten que l’accent no és prou d’aquí, els parla en castellà. Amb això els fan un flac favor. També volem muntar una mena de xerrades per a entitats, per conscienciar els catalanoparlants perquè no canviïn de llengua, i poden anar adreçades tant a col·lectius determinats com a públic en general. Llavors, a la tardor, tornarem a fer la Gimcana de les llengües.

Els alumnes demanen activitats?
Sí, perquè per a ells és un reconeixement a tot l’esforç que estan fent, i això és una manera de sentir-te part d’aquí i d’arrelar-te. Ells han marxat del seu país, probablement per no tornar-hi, i tothom necessita arrelar-se i sentir que és d’aquí. Això vol dir que et reconeixen com un català, però també vol dir que s’estimen aquest país, se’l fan seu.

Un dels programes que té més èxit és el de les parelles lingüístiques. Com funciona?
És aprendre la llengua fora de l’aula, en situacions reals. I no només és aprendre la llengua, és aprendre aquelles normes invisibles que fan que tu et comportis o facis tot el que fa la gent d’aquí. Si no has estat mai prenent un cafè en un bar, per exemple, i hi vas, veus com es comporta i com es mou la gent d’aquí. És aprendre de la mà d’una persona que ha nascut aquí, però per nosaltres, també és saber d’aquestes persones que han nascut en un altre país, saber com viuen ells, quins costums tenen, per què han vingut aquí... És llengua, però també té un aspecte social i cultural molt interessant. L’objectiu no és que aquestes dues persones es facin amigues, però el resultat és que hi ha gent que s’ha fet molt amiga, i això diu molt del projecte. És un projecte que té un inici i un final. Són deu setmanes aproximadament. La gent es troba un cop per setmana i fa de tot: van a fer un volt, van a fer un cafè... És un benefici individual de les dues persones que hi participen, però també és un benefici social.

Creu que les persones que arriben tenen interès per aprendre la llengua?
Alguns vénen a aprendre la llengua perquè consideren que és important, alguns perquè ara s’han quedat sense feina i aprofiten per fer formació, i d’altres perquè saben que per l’arrelament necessiten un certificat, hi ha una mica de tot. També és veritat que un cop han començat s’hi van interessant. A més, treballen moltes hores, tenen uns horaris de feina molt dolents i de vegades això no és compatible amb aprendre la llengua, tot i que aquest any hem començat a fer cursos el dissabte a la tarda. Tot i així, n’hi ha molts que fan aquests horaris i vénen a classe, hi ha persones que amb només set mesos tenen una competència lingüística molt bona.

La llengua és un dels elements més importants per arrelar-se, però creu que n’hi ha prou?
El fet de parlar català fa que la gent et vegi com una persona més d’aquí. La llengua és important, però no ho és tot. I ara és un moment difícil perquè els primers que rebran les conseqüències de la crisi són els immigrants. A part de la llengua també hi ha la feina, l’habitatge, l’escola... Ara no és un bon moment, són els primers que tindran dificultats. Però també és veritat que això és independent de l’aprenentatge i de la banda social de la llengua.

Entrevista publicada a la Revista Mà de gener de 2009

“Cal plantejar noves realitats en el terreny de l’educació”

2009-01-07T17:45:00.003+01:00

Jordi Sánchez, Director de la Fundació Jaume Bofill

És politòleg i també dirigeix el patronat de la Fundació Jaume Bofill, que mitjançant beques promou estudis en el camp de la sociologia, l’economia, la història i la política. Pretén facilitar el coneixement de la societat catalana i suprimir les desigualtats entre les persones. La Fundació ha donat suport a un equip d’investigadors de la Universitat de Vic encapçalat per Joan Carles Martori, que han creat eines per mesurar la segregació residencial de la població estrangera a Catalunya, i han publicat ‘Immigrants a les ciutats. Segregació i agrupació territorial de la població estrangera a Catalunya.’ Sara Blázquez Vic

Quins són els principals àmbits en què treballa la Fundació Jaume Bofill?
La Fundació té un objectiu molt general que és aportar coneixement sobre la realitat del país per ajudar a les transformacions cap a una major justícia social. A partir d’aquest objectiu general ens centrem en quatre àmbits que és la política educativa, l’àmbit de la immigració i la diversitat, l’àmbit sobre les causes de la desigualtat social a l’estructura de la població del país, i l’àmbit de la regeneració democràtica.

Què fan a l’àmbit d’immigració i diversitat?
Elaborem coneixements sobre la realitat del país, de l’àmbit migratori, en particular l’evolució que en els últims anys s’han produït, intentant analitzar quins són els impactes de l’arribada d’aquests col·lectius en el criteri bàsic de l’estructura del benestar que té Catalunya i, per un altre costat, el que fem és un treball més centrat amb tot el que té a veure amb l’educació com a element central a on s’han de crear condicions d’igualtat d’oportunitats.

I des del punt de vista polític, què creu que s’ha de fer?
Nosaltres intentem no entrar en aquest debat estrictament polític, sinó aportar coneixement, el que és cert és que nosaltres hem avançat en algunes línies on apuntem per un costat, la necessitat de superar les irregularitats que afecten molta gent dins del procés migratori, entenem que la irregularitat trenca el concepte d’igualtat que fonamenta la nostra societat i, a més, genera uns riscos molt accentuats de confrontació, i per tant, apostem per evitar l’existència d’irregularitats. Per tant, que tota aquella persona que estigui treballant a Catalunya tingui una igualtat pel que fa als drets, també treballem perquè hi hagi un model d’incorporació al país, ben definit, en el que podem dir la llei d’acollida, que està pendent de ser tramitada al Parlament.

Com en molts altres àmbits la immigració també és un repte a les escoles...
Si, totes les dades apunten que la immigració aporta una pressió particularment a l’escola pública, amb el benentès que els problemes i els reptes que tenim plantejats a l’educació són previs a l’arribada de la immigració, és a dir que no podem caure en l’error d’atribuir tots els mals del país a la immigració. Però és evident que una presència tan gran d’alumnat estranger sense les condicions òptimes d’acollida, genera unes disfuncions que el sistema educatiu difícilment pot acollir, per tant, cal apostar per més recursos, polítiques de repartiment, que permetin avançar a una presència molt més plural d’alumnat al conjunt de les escoles que reben recursos públics, no només l’escola concertada. El model Vic continua sent un bon model en el qual poder plantejar polítiques en l’educació i que, malgrat que segur que hi ha elements que cal millorar, és evident que els resultats, en altres indrets, no són tan bons com els que hi ha hagut a Vic.

I els nous espais de Benvinguda Educativa, creu que són una bona iniciativa?
El que si que tinc clar és que cal innovar, que cal plantejar noves realitats en aquest terreny i aquests espais formen part de polítiques d’innovació. Esperem recórrer un temps, i a partir d’aquí treure’n conclusions. El que tinc clar és que les aules d’acollida, continuen sent el principal recurs que tenim al sistema educatiu, continuen sent una eina ben plantejada i imprescindible. Una altra cosa és que calgui plantejar més coses, i en aquest sentit, els espais de benvinguda són una experiència limitada en el territori, i l’hem de saber analitzar amb aquesta mirada.

Fins quan creu que una persona és immigrant?
Això és una categoria molt difícil de definir perquè, entre d’altres coses, és una categoria especial. La immigració espanyola va desaparèixer del llenguatge col·loquial i popular a Catalunya quan va arribar la immigració estrangera. Fins fa quatre anys, o deu anys, encara parlàvem de les "barriades immigrades", de les "zones immigrades" o dels "immigrants", per referir-nos a aquelles poblacions que van créixer durant els anys 60 i 70, o gent que va arribar en aquesta època. Això avui ja ha quedat superat, perquè avui la immigració són els últims que han arribat. Encara que no ens agradi, hem d’acceptar que aquests immigrants ho seran fins que una nova onada posterior arribi. Personalment, jo crec que un immigrant deixa de ser immigrant en el moment que arrela i construeix el present amb voluntat de continuïtat en aquest país d’una forma clara, és a dir, reagrupa, consolida la família, estableix una estabilitat en la seva estada aquí.

En l’àmbit lingüístic, què creu que s’ha de fer?
El gran repte és aconseguir que el català sigui la llengua comuna, que el català passi de tenir una relació d’equilibri inestable amb el castellà, a situar-se en un escenari multilingüe. L’oportunitat és veure com s’obre aquesta direcció, i com d’aquest mar de llengües, el català esdevé una llengua comuna de comunicació. Això vol dir un esforç gran d’aprenentatge i aquí la política educativa és un element clau.

Per què van decidir donar suport a l’equip d’investigació de la Universitat de Vic?
Perquè plantejaven una recerca i uns mètodes absolutament innovadors, i creiem que la Fundació ha de donar suport a experiències innovadores en aquest camp, i en segon lloc l’objecte d’estudi era clarament rellevant, perquè ens posava sobre la taula unes informacions imprescindibles a l’hora de crear polítiques en el món local, poder tenir aquest coneixement amb base científica, com el que l’equip d’en Martori ha fet, jo crec que és un bon instrument que esperem que els ajuntaments sàpiguen aprofitar.

Quines creu que són les causes de la segregació territorial de la població estrangera?
Són molt difícils de definir, però d’entrada n’hi ha una que és el tema socioeconòmic, i n’hi ha una altra que forma part de tot el procés migratori, que és la construcció d’espais entre iguals, de cadenes migratòries, és a dir, "jo aniré on van els meus". És important insistir que la situació a Catalunya en aquest sentit és raonablement bona. No tenim grans focus de segregació territorial.

I les possibles solucions?
Fer polítiques socials i polítiques d’habitatge, claríssimament. Però són solucions sempre difícils.

Entrevista publicada al número 10 (desembre 2008) de la Revista Mà

“Jaume I era un rei conqueridor, però també va ser un governant prudent”

2008-11-27T13:29:00.003+01:00

ERNEST BELENGUER, historiador, publica ‘Jaume I i el seu regnat’ (Pagès Editors)

Aquest any se celebra el vuitè centenari del naixement del rei Jaume I (1208) a Montpeller. Tot i el poc ressò que se n’ha fet, Ernest Belenguer ha publicat Jaume I i el seu regnat (Pagès Editors), un llibre que presenta la història del rei i del regnat des de tots els vessants. L’historiador valencià ja treballava la figura de Jaume I des dels anys 80, quan va publicar Jaume I a través de la història. En aquesta ocasió, la preparació del llibre li ha costat dos anys de documentació, sense oblidar-se de consultar el Llibre dels Feits, escrit pel mateix Rei Conqueridor. Ernest Belenguer és catedràtic d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona, és per això que la majoria de les seves publicacions tenen un ressò clarament modernista.

Després de la publicació, l’any 1984, de Jaume I a través de la història, l’historiador Ernest Belenguer treu a la llum una altra obra del conegut rei forjador dels Països Catalans, Jaume I i el seu regnat, just l’any en què se celebra el vuitè centenari del seu naixement. Aquest mes el va presentar a la llibreria La Tralla de Vic.

Jaume I és un personatge convertit en llegenda. El seu naixement ja és una mica curiós, no?
Exacte. Ell diu que neix el 2 de febrer, la Candelera, i els pessebres es treuen el 2 de febrer; és com si acabés ja tot el cercle religiós del naixement de Jesucrist. Jo no sé si realment va néixer aquest dia, però ell ho diu al Llibre dels Feits.

Què creu que tenia aquest personatge per convertir-se en una icona?
Tenia moltes coses: una infantesa i una adolescència molt dures, es va haver d’encarar amb la seva noblesa –sobretot l’aragonesa, però també part de la catalana–. Va forjar un caràcter, una personalitat fortíssima. I, a la vegada, va saber governar amb prudència quan va caldre. Per exemple, tècnicament, s’hagués pogut quedar Múrcia, però hagués estat una desfeta. Era un rei conqueridor, efectivament, però també un rei governant. Barcelona va créixer moltíssim amb ell, al cap i a la fi la conquesta de Mallorca afavoria el comerç català. És a partir d’un increment comercial i mercantil que porta Catalunya fins a la Mediterrània.

Quins són els aspectes que més li han cridat l’atenció de la vida del monarca?
Sempre s’ha argumentat que Jaume I va deixar Occitània en funció de les conquestes a Mallorca i València, sobretot. Per això sempre s’ha dit que el rei es va oblidar d’Occitània, però no és veritat, va intentar fer el que va poder. Hi ha molt pocs historiadors que coneguin tot el farol de póquer que el rei va muntar, que li hagués pogut sortir bé, perquè si del matrimoni entre Ramon VII i Sança de Provença n’hagués sortit un hereu, França no tenia res a fer.

Hi ha alguna anècdota que s’hi pugui trobar?
Les més importants vénen del mateix Llibre dels Feits; és que és un llibre per llegir. Ara l’han publicat en català modern. Jo ja ho entenc, però l’original és l’original. Pel que fa a relacions amb les dones, les que vulgui. No només era conqueridor de castells, sinó també de dones. Jo crec que la víctima major va ser la tercera dona legítima, que va acabar en un convent, i quan va morir el marit fins i tot pregava per ell. Les solia tractar bastant bé... al cap i a la fi, les que anaven amb ell ja sabien que no s’hi casarien, però després els donava territoris, i als fills que tenia amb elles els nomenava nobles i no sé quines coses més.

Malgrat el rigor del contingut històric, es pot llegir com una novel·la, fins i tot es pot fer servir com a guia. Tenia por que es fes pesat?
Sí, per això he fet 400 pàgines i no 700, per arribar a més públic. També hi ha frases bastant curtes, perquè així la lectura és més fàcil.

Per què creu que no se n’ha fet més ressò, del 8è centenari del Conqueridor?
Jo he sentit que des del mateix govern de la Generalitat es va dir que han passat massa segles. També hi ha una paradoxa curiosa d’un dels grups del tripartit, ERC, quan dins del tripartit crec que és el partit més catalanista de tots. A més, té representació a València. La paradoxa que veig en alguns dels seus dirigents és que no sé si els pesa més el catalanisme o el republicanisme, oblidant-se que són 800 anys. És curiós, perquè a Catalunya s’han celebrat més els 200 anys de la Guerra del Francès que no la creació dels Països Catalans, que és Jaume I. Algú deu pensar que Jaume I és Alfons XIII, i no.

Què significa per un historiador com vostè la figura de Jaume I?
Significa molt. El llibre està dedicat a la meva mare, perquè quan jo tenia 7 o 8 anys, a principis dels anys 50, vam anar a comprar unes sabates i em va parlar en català. A la botiga li van dir que per què parlava en català al seu fill, i la meva mare es va enfadar! I sempre que passàvem pel Parterre valencià, davant de l’estàtua de Jaume I, la meva mare m’explicava qui era. Aquí vaig començar a interessar-me per ell.

Tothom coneix Jaume I per les seves conquestes i per ser el forjador del Països Catalans, però aquest llibre va més enllà i fa una reconstrucció des del seu naixement fins a la mort...
Sí, s’han escrit moltes coses sobre Jaume I, hi ha molt d’oportunisme. S’han escrit llibres en dos o tres mesos, alguns d’ells molt fluixos. Per escriure un llibre com Jaume I i el seu regnat cal treballar-hi un any i mig com a mínim, i a més, aprofitar un any sabàtic. Això vol dir no fer classes. Invertir tot el temps a escriure. Si no, no es pot fer un llibre com aquest. És el llibre més sencer, més gran, més ampli, de tots els que hi ha. Jo podria haver escrit 700 pàgines, en lloc de 400, però penso que me n’hagués anat per les branques. Per fer un llibre amb una certa categoria s’ha de tenir temps, si no, no es fa. A més, hi ha qui creu que en sap molt d’història... jo mai em poso en el lloc d’un cardiòleg, però hi ha molta gent que creu que pot fer d’historiador. Jo aquest llibre no l’he escrit per diners, escrivint llibres d’història no es guanyen diners, el que passa és que jo sóc historiador, jo visc de ser professor de la universitat, no visc del que pugui cobrar d’un llibre. Em preocupa que el llibre no es vengui, no per diners, sinó per difusió.

Entrevista publicada a EL9NOU el dilluns, 24 de novembre de 2008