"És un retrat humà de personatges molt extravagants, molt bojos, molt rebels"

Patrícia Gabancho va néixer a l'Argentina, però des que tenia 21 anys viu a Catalunya. S'ha interessat per conèixer a fons la cultura i la història del país, i ha publicat diverses obres relacionades amb la història o l'urbanisme de Barcelona, com La postguerra cultural a Barcelona, o El preu de ser catalans: Una cultura mil·lenària en vies d'extinció. Ara publica la seva darrera obra, El fil secret de la història. Un llibre divertit que explica les etapes de la història de Catalunya a través de personatges que s'han rebel·lat a la seva època, "és una història molt humana", diu l'autora, "i no cal ser un expert en la matèria per llegir-lo". L'obra representa una descoberta de personatges que, segons diu Gabancho, no ens han explicat, o no els coneixem prou.

Vostè és argentina però va venir de molt jove a Catalunya, i s'ha interessat molt per la cultura catalana, per què?
Perquè la cultura catalana és una cultura molt addictiva, si la coneixes. És molt rica, molt important, molt original a Europa, i és la cultura sense estat més potent del món. Com que m'interessen els temes de cultura i d'història, poc a poc, sense adonar-me'n, vaig anar emmagatzemant coneixements, fins que vaig pensar que jo també hi podia posar cullerada. La història de Catalunya i la cultura catalana em diverteixen molt.

I creu que aprendre el català i la cultura catalana és el primer que s'ha de fer quan s'hi arriba?
El primer que s'ha de fer és normalitzar la situació, tenir feina, habitatge, papers... situar-te. Això és un dret que li hem de concedir als immigrants que arriben. Però immediatament que tens això resolt, jo crec que sí, que la vida canvia molt si saps català, perquè en el moment que comences a parlar el català, deixes de ser un immigrant als ulls de la gent, i comences a ser un més, i per tant, sense que te n'adonis, surts del guetto. El teu ventall de relacions s'eixampla, es multiplica per mil.

És un llibre diferent, innovador, perquè explica les diferents etapes de la història però a través de personatges. Per què va decidir fer-lo així?
Jo vaig començar a estudiar els esoterismes medievals, i me'n vaig adonar que hi havia una història que no ens havien explicat, i vaig continuar amb aquest fil. Després resulta que venen les bruixes, els bandolers, els mites, les llegendes. Després la Renaixença, però abans hi ha un despertar científic. Tot això dóna una altra idea de país, diferent a la que ens han explicat oficialment. La manera d'explicar això és a través de les persones que ho encarnen. És un retrat humà de personatges molt extravagants, molt bojos, molt rebels, posats en el seu context. És un llibre per tota mena de públics.

Els personatges, com diu, són els que, d'alguna manera es van rebel·lar al seu temps...
Són els que trenquen amb el pensament oficial. Tota època té un pensament oficial i jo crec que la única manera de tirar endavant un poble és trencant el pensament oficial, per això vaig agafar els que, en cada moment, tenien aquesta actitud. Alguns de manera molt tímida, i d'altres de manera molt agosarada. Depèn de l'esperit del país en cada moment. En les èpoques més lliures, justament, hi ha menys trencament que ens les èpoques d'opressió, perquè quan hi ha una opressió és quan la gent es rebel·la més. Ara, estem en un moment de poca transgressió al pensament oficial.

Ha fet el llibre per denunciar aquesta situació?
Hi ha moltes referències a la situació actual, polítiques i culturals, perquè així és molt més fàcil entendre l'època, llavors veus que hi ha unes constants en la història de Catalunya, i una de les quals, que em sembla molt interessant, és que sempre funciona més la cultura que la política. Fins i tot en les èpoques d'independència, la política no funciona. Una cosa que jo sempre dic és la "solució catalana", la pitjor. En política, en canvi en cultura, no. En cultura el país vola altíssim.

Per què considera que no ens han explicat bé la història?
Perquè quan s'escriu la història de Catalunya, s'escriu amb una voluntat de mitificació. A partir de la Renaixença, que és quan es recupera la història, no es recupera per explicar-la bé, sinó que quan es fa divulgació es fa intentant projectar una imatge determinada del país, i com que el país és conservador, han intentat que la imatge fos molt poc apassionada, molt endreçada, ben pentinada. En canvi, els personatges més macos de la història sempre estan temptant els límits, la part més apassionada no ens l'han dita. Han amagat afers personals, han amagat adulteris, i passions, temptacions cap al tema del mal, del dimoni... I jo vaig pensar que això és el que a la gent li agrada. És un fil secret que, a més, és molt potent.

Li deu haver suposat molta feina de documentació
Sí, jo vaig començar als anys vuitanta, vaig estar deu anys treballant-hi, després ho vaig deixar estar per motius de feina i familiars, i ara m'hi he tornat a posar. Quan comences una cosa, no la pots deixar. Des dels anys vuitanta porto retallant fitxes, desant informació, llegint llibres, documentant el tema. Crec que ara és un bon moment per publicar-lo perquè ara Catalunya s'està repensant. Vull intentar que Catalunya sigui més atractiva per la gent. Jo m'he divertit molt fent-ho, i crec que els lectors també es poden divertir, a més, es pot llegir a trossos.

El llibre acaba durant la Guerra Civil
Sí, perquè després tot és supervivència. Crec que el país important és aquest: la plenitud medieval, la decadència, i la renaixença fins a la guerra. Sabent això, ja tens una imatge del que és Catalunya, ara som una mica hereus d'això.

I què va suposar la Guerra Civil per a Catalunya?
Una catàstrofe. Va desmuntar el país en una època de molts canvis. Tota la novetat que apareix els anys 50 i 60, el que ara en diem modernitat, el que és la cultura de masses, la indústria cultural, tot això ens va agafar amb la cultura clandestina i prohibida. I la fortíssima immigració espanyola d'aquells anys, sense cap eina d'integració cultural. Ens va passar tot, a més quaranta anys de dictadura, que vol dir un endarreriment en relació a la vida cultural europea. Vaja, és que només ens faltava un terratrèmol.

Entrevista publicada a EL9Nou el dilluns 14 d'abril de 2008