"És necessari canviar el capitalisme per un sistema alternatiu"

Arcadi Oliveres, Professor d’Economia de la UAB i president de Justícia i Pau

Doctor en Ciències Econòmiques, Arcadi Oliveres és professor titular del Departament d’Economia Aplicada de la UAB, a més de ser el president de Justícia i Pau, una de les ONG més antigues de Catalunya, que ja ha celebrat el seu 40è aniversari. Aquest mes ens ha rebut a la seu de l’organització, a Barcelona, per parlar de la crisi que pateix el capitalisme.

Sara Blázquez. Barcelona

Per què el capitalisme és crisi?
El capitalisme pretén aconseguir una idea bàsica, per a mi equivocada, que és la plusvàlua, transforma l’economia amb un objectiu de benefici. En canvi, jo penso que l’economia, com em van explicar el primer dia que vaig posar els peus a la facultat, és aquella ciència que estudia la bona administració dels recursos escassos que ens dóna la naturalesa per transformar-los degudament per obtenir béns i serveis que puguin satisfer necessitats humanes. Crec que és una bona definició, però el capitalisme no es mou en aquests paràmetres. Es mou en el paràmetre de l’acumulació, del creixement desmesurat... De la pràctica del benefici.

És el culpable de l’actual crisi?
És el culpable de moltes crisis. Aquesta és una de les més radicals, però si mirem enrere veurem que no és cap situació extraordinària. Com hem dit, el capitalisme pretén el benefici, el benefici va pujant fins que els mercats queden saturats, la gent deixa de comprar, aleshores els beneficis comencen a disminuir, aquells que havien invertit en aquest benefici es retiren, en el moment que es retiren comencen a generar menys llocs de treball, per tant la compra es deixa de fer, i a partir d’aquí, cau. Això és cíclic.

Suposo que canviar-lo per un altre sistema alternatiu és complicat...
Jo diria que és necessari. És complicat perquè el capitalisme està molt ben arrelat, però és necessari, fins i tot jo diria que és urgent, si no volem que la gent en continuï patint les conseqüències. Potser no serà senzill fer-ho. De vegades se’ns pregunta si tenim un sistema econòmic alternatiu preparat, i no el tenim, per descomptat, però jo penso que mai l’hem tingut al llarg de la història. És com el capitalisme, abans què hi havia? El feudalisme. I quan es tenia el sistema feudal es preveia que es tindria un sistema capitalista? No! Són transformacions que es van anar produint de mica en mica. Ara no tenim cap sistema, però amb algunes transformacions que s’han de fer, transformacions en les finances, transformacions en les cooperatives, ens poden arribar a produir un nou sistema. Jo no estic gaire desanimat pel fet que no hi hagi un sistema alternatiu.

Potser ara que el capitalisme està tocat és el moment d’impulsar aquest canvi.
És un moment molt adequat, i ara hem d’empènyer. No només per sortir de la crisi i perquè els que no tenen feina en tinguin, sinó que hem d’empènyer perquè aquest sistema és injust i és incorrecte, i ara que s’ha vist que ho és, és el moment de fer-ho. Aquest passat gener, quan la crisi no era tan punyent com ara, al Fòrum Social Mundial, tothom coincidia que el que calia era treballar perquè aquest sistema caigui d’una vegada.

I què s’hauria de fer perquè això passés?
S’haurien de fer moltes coses, algunes de caràcter estrictament econòmic i polític, i d’altres de caràcter més aviat mental respecte els valors. Aquest sistema econòmic no el canviarem mentre els valors de la gent siguin la competitivitat, l’acumulació, el cotxe nou, la torreta... S’ha de fer veure a la gent que es pot ser enormement feliç i es pot viure perfectament sense tenir l’últim model del cotxe, sense necessitat de marxar al Japó a fer un viatge turístic... Tot això és una educació en valors molt important que encara s’ha de fer. Alguns ja l’han fet, i cada vegada hi ha més petites respostes minoritàries individuals. Però també s’han de produir transformacions en tots els àmbits de la vida econòmica, que són tres: en l’àmbit de l’empresa, en l’àmbit del mercat, i en l’àmbit de la intervenció de l’Estat. Hem de canviar el model d’empresa cap a les empreses cooperatives, hem de canviar el mercat, perquè es diu que és un mercat de lliure competència, i no ho és, està ple de monopolis i coses per l’estil, i finalment hem de canviar la intervenció de l’Estat. És vergonyós el que ha fet el govern: pujar els impostos indirectes que paguen les classes desafavorides, un govern que, a més, té el desvergonyiment de dir-se “socialista”.

Quines noves situacions socials creu que han aparegut amb aquesta nova situació?
Hauríem de parlar de situacions socials en el món ric, en els països del Nord, perquè en el món pobre, de canvis no n’hi ha hagut. Jo diria que anar a l’Àfrica fa dos anys o ara, és exactament el mateix. Sí que hi ha hagut algunes repercussions, perquè podria ser que un senyor del Senegal que estigués treballant aquí i que enviava els diners a casa seva, ara ja me l’hagin expulsat d’aquí, i no pugui enviar-ne més, per tant aquest família del Senegal sí que es veurà afectada per aquesta situació. Però aquí s’han produït situacions derivades de la manca d’una feina constant i més o menys ben remunerada i el que se’n desprèn, perquè si no tens feina has de pensar en la protecció social, que cada dia és més petita i el que fan són petits pegats. En el cas espanyol, s’ha vist afectat per la crisi immobiliària. Quan el totxo va començar a fallar ens hem trobat enormes dificultats.

La globalització fa que la diferència entre nord i sud encara sigui més gran. Què creu que passarà amb moltes persones que un dia van venir i ara es veuen obligades a retornar?
Jo crec que la gran majoria es quedaran. Hi ha una quantitat enorme d’immigrants que s’han posat a treballar en sectors en els quals gent d’aquí no vol treballar: tenir cura d’ancians, fer feines brutes, nocturnes i pesades. Tinc la impressió que s’ho passaran malament, sense cap dubte, que viuran d’una manera molt precària, però que majoritàriament es quedaran, i és bo i legítim que es quedin.

Què creu que hauria de fer la gent davant la crisi?
Primer prendre consciència de la gravetat de la situació, tenir en compte que hi ha gent que s’ho està passant malament, que les coses poden canviar-se, i intentar que la gent no estigui absolutament imbecil·litzada pels mitjans de comunicació. Si no canviem aquesta manera de veure les coses no farem res. A mes, ja s’estan creant grups de resistència, associacions de barri, mercats d’intercanvi... I el que encara no s’ha fet i s’hauria d’haver fet és que un milió de persones surtin al carrer per queixar-se que ja estan fins al barret d’aquesta ximpleria. Cadascú ha de posar un gra de sorra amb les coses del dia a dia.

La majoria de gent pensa que tampoc canviarà el món canviant la seva manera de fer. Hi està d’acord?
No, al contrari, moltes petites coses canvien el món. Vaig tenir ocasió d’anar a reunions de pacifisme europeu, i en una d’elles, que es va celebrar l’any 1991 a Londres, va venir una noia de Washington que pertanyia a una petita organització, en la qual tots eren soldats veterans de la guerra del Vietnam menys ella, els quals es penedien d’haver col·locat mines antipersones i s’havien proposat que no se’n posessin més. Havien començat una campanya i volia que la féssim conjuntament. Al cap d’uns mesos, cada un d’aquells països començava una campanya contra les mines antipersones, i la van fer cada vegada més forta, fins que els governs de Canadà i Bèlgica ho van agafar com a tema governamental, perquè sinó no es pot discutir a les Nacions Unides. L’any 1998 s’aprovava a Otawa un decàleg internacional que prohibia les mines antipersones. Érem 40 persones l’any 1991 i l’any 1998 teníem un tractat mundial que ho prohibia.

I des del punt de vista del treball què cal fer?
S’ha de repartir el treball entre tots, és a dir, reduir la jornada laboral. Quan va començar la Revolució Industrial els treballadors feien jornades astronòmiques, van començar a existir els sindicats, es va reduir la jornada laboral, i ara, oficialment, dura 8 hores. I qui som nosaltres per aturar la història? Ara podria passar a durar 7 o 6 hores, i el treball que sobra es podria donar a aquells que avui no en tenen. Molts pensaran que si treballem menys, també cobrarem menys, i si cobrem menys, haurem de consumir menys, però és el que diem, hem d’anar cap al decreixement, cap a la disminució del consum, i estarem en el bon camí. També s’ha de canviar la fórmula d’empresa amb què es treballa. Ha d’anar cap a un món cooperatiu, perquè en el món cooperatiu es perd aquella idea de la plusvàlua, perquè el treballador és alhora capital i treballador, per tant difícilment es pot explotar ell mateix. I el tercer canvi, que desgraciadament el veig bastant llunyà, és que els sindicats s’organitzin en l’àmbit mundial. Com pot plantar cara a una empresa multinacional un sindicat de dimensió estatal?

Què persegueixen des de Justícia i Pau?
Probablement perseguim massa coses. Hi ha molts departaments i afortunadament hi ha molts voluntaris, i pràcticament tot el que és humà ens interessa. Hi ha departaments que tracten qüestions relacionades amb les presons, els sense sostre, la immigració, l’armament i el comerç d’armes, el 0,7% i el deute extern, els drets humans, altres estudien països o continents com pot ser el cas africà, i altres es dediquen a parlar del consum responsable... I cadascú té les seves prioritats. Anem posant algunes prioritats globals, però toquem moltes tecles.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 18
Foto: Sara Blázquez

“A Colòmbia no s’havia parlat mai de l’abús sexual com a arma de guerra”

JINETH BEDOYA, periodista colombiana i víctima de la violència sexual

Darrere d’un aspecte fràgil i delicat s’amaga una de les dones més fortes i valentes. Amb només 35 anys, Jineth Bedoya, reportera del diari El Tiempo de Colòmbia, ha hagut de viure situacions de tota mena, “terribles i doloroses”, com ser segrestada dues vegades o fins i tot ser víctima de l’abús sexual com a arma de guerra, l’any 2000, mentre feia un reportatge. Ha amagat aquest fet fins ara, que ha viatjat a Europa per explicar-ho, “se’m va donar l’oportunitat de parlar i vaig decidir que era el moment de fer-ho, sobretot per la resta de dones que no s’atreveixen a parlar”. Bedoya va participar el passat 19 de setembre a la xerrada “Colòmbia: desmuntant la guerra, construint la pau”, organitzada per ICV d’Osona.

Sara Blázquez. Vic

Com ha anat evolucionant la situació a Colòmbia?
El conflicte colombià ha canviat molt, i tot a favor de la seguretat. Fa deu anys, al 90% del país hi havia presència de les FARC i en els últims cinc o sis anys la guerrilla ha retrocedit. Però la confrontació continua. La guerrilla no està derrotada, segueix fent front a l’estat, i tenim una inversió gegantesca de diners en compra d’armament, aeronaus, material bèl·lic, per fer front a això que el govern diu “amenaça terrorista”, però que per a nosaltres és guerra oberta.

Quina és la relació que es manté amb els Estats Units?
És una dependència total. Pels Estats Units, dins de les seves prioritats d’aliances i de suport militar, Colòmbia és el cinquè país. Per a nosaltres és preocupant en quin sentit s’utilitzarà l’arribada de set bases militars nord-americanes, no sabem què pot passar. Colòmbia té una posició estratègica per controlar tot el sud del continent.

Què creu que pot passar?
És difícil pensar què passarà, però volem que no hi hagi impunitat dels delictes que puguin cometre els soldats dels EUA a Colòmbia. Ells tenen immunitat i hem de veure si la mantindran, i quin tipus de control es farà. I un altre punt és que no s’utilitzi Colòmbia per planejar accions contra països veïns. Tothom sap el problema que hi ha entre els Estats Units i Veneçuela. No volem que el país sigui utilitzat per controlar-los.

Hi ha perspectives de pau a Colòmbia?
La veritat és que en aquest moment no hi ha cap projecte sòlid quant a la pau a Colòmbia. Hi ha organitzacions socials que estan treballant per la pau. Existeix, per exemple, Colombianas i Colombianos por la Paz, un grup de la societat civil que sol·licita un acord humanitari perquè els segrestats que porten fins a 11 anys a la selva puguin tornar a les seves llars. Però cap d’aquests projectes són acollits per l’estat, el govern continua creient que la sortida al conflicte –o a l’amenaça terrorista, que ells diuen– és armada.

Què la va motivar a ser periodista i a endinsar-se a les presons, a la selva...?
Jo estic enamorada del que faig, hi crec. Crec que la meva feina és diferent a la que poden fer altres persones, perquè afortunadament puc arribar a aquests llocs on no poden arribar altres periodistes, i explicar aquestes històries que ningú més sap és una oportunitat única. He passat coses terribles, moltes vegades he sentit que no puc continuar, i que se m’acaba la vida, però precisament fer periodisme i aquestes històries em dóna oxigen.

I el fet de ser dona li ha posat més difícil...
I més en un país com Colòmbia, que és molt masclista. És difícil, sobretot, guanyar-se el respecte del combatent, del paramilitar, del guerriller, del militar, perquè sempre et veuen com la dona, com la dèbil, com la que es pot comprar, seduir... Toca tenir un caràcter molt dur. Haver aconseguit aquest espai és una de les coses més importants d’aquesta feina.

Vostè defensa els drets de les dones camperoles. En quina situació es troben?
Dins d’aquest conflicte hi ha moltes complicacions, de desplaçaments, de violació de drets humans, però hi ha un tema que no s’havia tocat en gairebé cinquanta anys a Colòmbia, i era el tema de l’abús sexual com a arma de guerra. Jo vaig ser abusada l’any 2000, quan estava fent un reportatge, i durant tots aquests anys vaig decidir oblidar-me de ser víctima i seguir fent la meva feina de periodista. Però en el camí em vaig anar trobant casos més dramàtics que el meu, i cap d’aquestes dones s’atreveix a parlar, per vergonya, per por... Aquest any se’m va donar l’oportunitat, i vaig decidir que era el moment de parlar, i sobretot parlar per elles. Perquè són dones oblidades, que no han tingut justícia, que han de seguir veient els seus victimaris, que saben qui són els homes que les van violar. Moltes han tingut fills dels seus victimaris, i van decidir seguir endavant amb els seus fills. Prendre aquesta decisió tan dura de venir a parlar és per reivindicar aquests drets, perquè hi hagi justícia per a elles. Van quedar abandonades en zones rurals, i els ha tocat seguir endavant amb les seves vides d’una forma infame, perquè mai han estat visibilitzades davant la societat. Hem sentit com si nosaltres tinguéssim la culpa d’haver estat abusades... Per això vaig decidir parlar per elles.

I això l’ha portada a col·laborar en la campanya d’Intermón Oxfam contra la impunitat dels crims sexuals dels grups armats...
Intermón va començar una investigació per establir xifres aproximades de quantes dones han estat agredides sexualment en el conflicte colombià. Van intentar localitzar víctimes perquè vinguessin a Europa a explicar el
drama, i cap d’elles va voler. Aquí és on vaig sentir que era el moment de fer-ho i ha estat molt dur. Perquè un abús d’aquesta mena t’acaba la vida, deixes moltes coses de costat per seguir endavant. Només les que ho hem passat sabem com n’és de dur seguir endavant amb el cap ben alt. Sense avergonyir-te, sense sentir que som culpables.

Com veu el futur?
És complicat perquè no sé quina reacció hi haurà quan torni. Quan decideixes parlar o quan no parles, en el que penses és en la teva seguretat. Però he afrontat tantes coses que ja la seguretat és el de menys. Penso més en la part emocional, és la més difícil, però també en quines coses més podré fer per aquestes dones.

Entrevista publicada a EL9NOU el dilluns, 5 d'octubre de 2009
Fotografia d'El País.es

"Per evitar la síndrome d'Ulisses hauria de canviar molt la societat"

El professor Joseba Achotegui va determinar fa uns anys un problema de salut mental relacionat exclusivament amb els moviments migratoris, la síndrome d’Ulisses, que es dóna quan el dol i la nostàlgia desborden la capacitat d’adaptació de la persona immigrant. Per parlar d’això i d’altres temes relacionats, el professor de la UB i director del SAPPIR va ser a Vic en una xerrada organitzada per l’Associació Tapís, Càritas, el Casal Claret i Veus Diverses.

Sara Blázquez. Vic

Què fa vulnerables les persones immigrades a les malalties mentals?

La vulnerabilitat els ve del que porten abans de migrar: les malalties que han patit, les limitacions que tenen, una història personal traumàtica, o sigui, tot el que d’alguna manera ha afectat la persona abans de migrar. Quan emigra es troba amb una sèrie de reptes, de dificultats, de coses que han de resoldre durant la migració, el tema dels dols migratoris... La persona que ha patit coses, podem pensar que té més riscos, encara que també és veritat que ha pogut gestionar molt bé els problemes i fins i tot ser més forta, però li poden quedar seqüeles, li poden haver minvat algunes capacitats, i considerem que té una certa vulnerabilitat. Però això no vol dir que aquesta persona hagi d’emmalaltir, simplement parlem de major risc.

Què entenem per “dol migratori”?

El dol migratori o l’estrès migratori és la tensió que viu una persona que emigra, marxa a un altre lloc i ha de fer tot un procés d’adaptació al nou país, que requereix un esforç. La part d’esforç que requereix seria el dol migratori. Sempre s’ha de fer un esforç per buscar noves relacions, les feines solen ser més difícils, s’ha d’aprendre la cultura, la llengua... De vegades té una part divertida, però també té una part que sol ser pesada, complicada o dura, i aquesta part complicada és la que anomenem dol migratori.

El dol es passa en tots els processos migratoris?

En tots. El que passa és que una cosa és viure el dol en bones condicions, perquè la persona es troba bé, i va a un lloc en què té oportunitats de tirar endavant, que és el dol simple, i una altra cosa és que la persona emigri malalta, traumatitzada, afectada, i a sobre vagi a un lloc on no té oportunitats, on està criminalitzat emigrar... S’ajunta tot això i com més intens és el dol, més risc hi ha que la salut mental de la persona quedi afectada.

Com s’acompanya el procés del dol migratori en el procés d’integració social?

Si la persona és una persona sana, amb poca vulnerabilitat i va a un lloc on pot tirar endavant i té oportunitats, no fa falta res. Però quan la persona va “coixejant” i li posen el llistó per saltar cada vegada més alt, llavors pot caure i aquí sí que és important ajudar la persona. Diferenciaríem entre el que serien dificultats menors per tirar endavant, que és el que s’anomena síndrome d’Ulisses, i el que és posar-se malalt, que seria la depressió, la psicosi, que està ja en el capítol de la malaltia. La síndrome d’Ulisses és un problema de salut mental, intens, però que les persones que el pateixen no estan malaltes.

Què és exactament la síndrome d’Ulisses?

La síndrome d’Ulisses és un quadre d’estrès molt intens que viuen els immigrants que estan en situacions extremes, fonamentalment els sense papers, els sense famílies, els immigrants que tenen papers però els poden perdre i estan molt espantats, els que no tenen recursos per portar les seves famílies i estan sols, estan perseguits, no poden millorar la seva situació perquè estan fora de la llei... Tot això acaba passant factura a nivell de salut mental: estan tristos, nerviosos, dormen malament, els fa mal el cap... Tenen tot una sèrie de símptomes que és la síndrome d’Ulisses.

Què pot suposar patir aquesta síndrome?

Trobar-se amb aquesta tristesa. La persona segueix funcionant, però, diguem-ho així, amb menys energia. Està afectada, en alguns casos pot aparèixer la malaltia mental. Hi ha un risc major, perquè les persones estan afectades, i és important prevenir, per evitar que la persona acabi emmalaltint.

Quina situació evitaria patir la síndrome d’Ulisses?

La síndrome no es pot evitar, però el que sí es pot evitar és que una persona que tingui la síndrome passi a estar malalta. Que passi a tenir psicosi, bogeria, depressió... Per evitar la síndrome d’Ulisses haurien de canviar moltes coses en la societat, i això, malgrat que tots ho intentem, és difícil. Però sí que podem ajudar per aconseguir que aquestes persones no emmalalteixin.

Creu que les polítiques sobre immigració ajuden a evitar aquestes situacions?

Per una banda les lleis no permeten a l’immigrant ser ciutadà, i són les lleis que el perjudiquen. S’haurien d’evitar aquestes situacions, que la gent pogués emigrar amb llibertat, podent tenir possibilitats de promoció, portar les seves famílies... Però hi ha un problema lligat a la globalització, i aquestes persones són les que l’estan pagant.

I què passa amb els fills dels que un dia van venir?

Són persones que poden viure problemes si els seus pares continuen sense papers, o si els seus pares estan en exclusió social per raons de gènere, d’ètnia, també ho viuran. A més, els nens són molt sensibles i si l’ambient infantil en què viuen és molt dur i els pares es troben malament, els nens, lògicament, ho noten, i tot els altera. A més, és una etapa en la qual estan construint la personalitat, per tant, encara els afecta més que a un adult que ja té l’estructura formada.

Quina és la situació actual de la immigració a Catalunya?

Em sembla que ara, amb la crisi, immigrants que havien pogut tirar endavant, que tenien papers, que començaven a progressar, s’han trobat amb molt problemes, i realment ha estat una llàstima, perquè havien aconseguit avenços, millores, i ara estem en un moment difícil per aconseguir un contracte de treball que permeti renovar el permís de residència. La gent torna a quedar sense papers, fins i tot els que mantenen els papers estan en situació de precarietat laboral, i tot això impedeix la reagrupació familiar... Hi ha famílies que s’estan desagrupant, és a dir, que s’havien agrupat però com que no poden mantenir aquí els fills, els envien al país d’origen, la família es trenca... i clar, tot això també afecta molt la salut mental.

En què consisteix la feina que feu al SAPPIR?

A les persones que vénen amb la síndrome d’Ulisses no les posem dins els programes de malaltia mental, sinó que considerem que són persones sanes, que estan molt estressades. Mirem, per una banda, de disminuir aquest estrès tan intens que tenen, buscant que tinguin més contactes, que estiguin menys sols, que tinguin més suport social, més relacions, i els busquem assessorament legal. Per altra banda, podem intervenir sobre els símptomes, per exemple, ajudant-los amb tècniques perquè dormin millor, tècniques de relaxació pel mal de cap, grups de suport per què expressin el que senten i entenguin la seva situació i lluitin millor, és a dir, la nostra ajuda és pal·liativa, però és una ajuda que els serveix.

Entrevista publicada al núm. 17 de la Revista Mà

Fotografia: Sara Blázquez

Marroc

Osona, amb Arenys de Munt

Mig centenar de persones de la comarca van seguir ‘in situ’ la consulta per la independència

Sota el lema “Poble a poble, cap a la independència”, desenes d’osonencs van anar diumenge cap a Arenys de Munt per donar suport a la celebració del referèndum convocat pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA), i que demanava als habitants del poble si estaven d’acord o no amb la independència de Catalunya. Molts d’ells hi van anar amb l’autobús que, a les 9 del matí, va sortir de l’estació d’autobusos de Vic, i que havia organitzat la CUP Vic, d’altres el van fer servir per anar o per tornar, i la resta va preferir fer la seva i anar-hi amb cotxes particulars. El resultat de la consulta va ser aclaparador: 2.569 vots pel “sí” i 61 pel “no”. Van votar 2.671 persones de les 6.515 que ho podien fer, 183 de les quals ho van fer per correu.
“Nosaltres pensem que el poble té dret a decidir sobre la independència del nostre país, i per això hem organitzat un autobús per anar a recolzar aquest dia històric”, deia Laia Jurado, diumenge a Arenys de Munt. Un cop a Arenys, els esperaven els organitzadors del referèndum, que estaven desbordats per la multitud de persones que anaven arribant d’altres punts dels Països Catalans, i que els donarien suport en una jornada parcialment marcada per l’acte que la Falange Española va organitzar per boicotejar la Diada. De fet, desenes d’osonencs van col·laborar amb l’organització fent de servei d’ordre, per així evitar que els enfrontaments entre els prop de vuitanta feixistes i els antifeixistes restessin protagonisme a la celebració del referèndum.
Gràcies a la participació popular tant de joves com de gent més gran, l’assistència dels vuitanta falangistes, escortats en tot moment per la policia, va quedar com una anècdota, davant de les més de 5.000 persones que durant el dia van ser pels carrers del municipi, i no va retenir els arenyencs a l’hora d’anar a votar. A les 2 del migdia ja havia votat més del 25% dels que ho podien fer: els majors de 16 anys residents a Arenys de Munt.
Els carrers d’Arenys es van convertir, un 13 de setembre, en diada de Catalunya. Les finestres i balcons de la Riera, decorades amb senyeres i estelades, eren l’escenari d’un dinar popular amb concert inclòs on famílies senceres van poder gaudir d’un ambient agradable i festiu, que més tard van acompanyar diverses colles de gegants.
La CUP Vic també va presentar el passat 9 de setembre una moció per tal de fer la mateixa consulta popular a Vic, però els vots en contra de CiU, PSC i PxC van fer que el ple no la pogués ni discutir. A altres pobles de la comarca com Torelló, ERC ja ha comunicat que presentarà una moció perquè es faci una consulta similar. La secció local d’ERC de Tona també ha fet aquesta petició al consistori.

Article publicat el dilluns 14 de setembre de 2009 a EL9NOU
Fotografia: Sara Blázquez

"L'ESD és una iniciativa innovadora, amb una filosofia pròpia del Rif"

Said Benayad, Coordinador econòmic de l’ESD
Mohamed Jelloul, Coordinador de redacció general i comunicació de l’ESD

Formen part d’un organisme totalment innovador al Marroc, l’Espai Sindical Democràtic (ESD), que agrupa diversos sindicats independents de la zona d’Al Hoceima, al Rif, al nord del Marroc, i que té quasi bé 1.000 afiliats. Said Benayad i Mohamed Jelloul van ser a Vic com a convidats al 9è Congrés de la UGT d’Osona, i en aquesta entrevista ens parlen del sindicalisme que fan a la zona del Rif, i de la situació dels treballadors catalans i rifenys.

Sara Blázquez. Vic

Què és l’Espai Sindical Democràtic (ESD)?
Said Benayad: És un organisme que es composa del Congrés, la Coordinació General, l’Assemblea General de Coordinació i els sindicats. Està format per sindicats de cada sector, que són els que formen l’Espai Sindical. És un espai comarcal, d’Al Hoceima, però tenim l’objectiu d’expandir-lo a tota la regió del Rif.
Mohamed Jelloul: Es va fundar després de llargues discussions. Nosaltres estàvem en un altre sindicat, la CDT, però hi havia una tendència diferent, no els agradava el punt de vista comarcal, i hi havia més política que sindicalisme. Nosaltres vam fundar l’Espai Sindical Democràtic l’any 2003, i les seves bases fonamentals són reivindicar la identitat del Rif, els seus drets socials i econòmics, trencar amb les idees del centralisme i impulsar les idees de l’autonomia i de la solidaritat interprofessional. Cada sindicat és independent, té la seva autonomia, però quan un sindicat necessita ajuda avisa la Coordinació General, que discuteix el tema, i fem la solidaritat interprofessional: tots els sindicats recolzen tots els treballadors.

És un organisme comarcal amb tendència regional. Per què aposteu per aquest model?
M.J: Per què nosaltres no volem el centralisme. El que volem és que hi hagi un Espai Sindical a Tànger i a altres indrets del nord del Marroc, i fer una confederació i un gran Espai Sindical al Rif. Pensem que és millor que cadascú defensi la seva terra, i si hi ha d’haver solidaritat, que n’hi hagi. Però la solidaritat s’ha de fer amb voluntat, i ara no n’hi ha, de voluntat. Cadascú defensa els seus interessos. El problema és que en els sindicats clàssics hi ha més interessos personals que laborals. I quan hi ha centralisme, si hi ha corrupció, tot es corromp, però si hi ha voluntat de totes les regions, no es poden comprar totes les persones, perquè no es pot comprar tot el poble.
S.B: L’Espai té una filosofia nova, perquè no hi ha cap sindicat local, comarcal o regional. La iniciativa té una filosofia pròpia de la terra, de la memòria del Rif, de la història. I de la manera de tractar els assumptes sindicals.

És complicat fer sindicalisme al Marroc?
M.J: Hi ha obstacles, però fem una construcció sindical , dia a dia, i mes a mes. Hi ha problemes perquè són idees noves, i hi ha idees clàssiques que estan acumulades des de fa 50 anys, des d’abans de la independència. Hi ha 50 anys de males idees. I canviar això costa molt, hi ha molta feina. Però quan les persones et tenen confiança va molt bé.
S.B: Quan vam començar teníem obstacles per part dels partits polítics, ningú ens donava suport. Ara estem sols, els partits polítics no ens reconeixen, però la base que tenim és el poble, les ONG i les associacions.

Quin és el seu model sindical?
M.J: Cada sindicat fa els seus propis assumptes. Quan hi ha un problema, la Coordinació Sindical pensem com el solucionarem, fem una assemblea general entre els delegats, la Coordinació General i els escollits de cada sindicat. El deure de la Coordinació General és executar les decisions del Congrés i també les del Consell de la Coordinació General. Aquest consell fa dues reunions l’any, i quan hi ha un assumpte que mereix una atenció especial, fem una reunió extraordinària.
S.B: Cada sindicat és independent dins l’Espai, i nosaltres som la Coordinació. Hi ha principis que són comuns i que els sindicats han de respectar. Hi ha sindicats que vénen a nosaltres i que es volen afiliar, nosaltres no anem a la gent, són ells que vénen a nosaltres.

Quines diferències i similituds hi ha entre el sindicalisme català i el rifeny?
M.J: Hi ha moltes coses en comú, per exemple la qüestió de l’identitat, de la ciutadania, que són els principis fonamentals de l’acció sindical. També l’autonomia és comuna, i en l’estratègia també hi ha coses en comú. La relació que tenim amb la UGT catalana és estreta, més íntima que tècnica.
S.B: Tenim relacions amb altres sindicats mediterranis. Estem fent un Espai Sindicat Euromediterrani.

A quins reptes us afronteu a l’hora de defensar els treballadors rifenys?
Cada cas l’afrontem de manera particular, pensem molt bé com tractar cada problema, per executar-ho bé. Hi ha gent que no té relació amb l’Espai Sindical Democràtic, però que nosaltres també els defensem i els ajudem, a través d’un advocat. Primer afrontem les coses amicalment, i si no hi ha resposta, canviem d’estratègia.

Quins projectes de futur teniu?
M.J: Hi ha iniciatives, no volem ser una centralitat. Hi ha moltes coses per discutir en un futur, i tenim una plataforma, que tots els sindicats han de respectar, i que té objectius fonamentals: la qüestió regional, i conservar les especificitats i drets dels treballadors.
S.B: També volem treballar per impulsar la participació de les dones i els infants. Volem arribar a tothom.

Quines necessitats tenen els treballadors del Rif que viuen a Osona?
M.J: Ells tenen unes idees i vosaltres en teniu unes altres, i sense una bona comunicació és difícil. La mala mirada és el que fa els problemes.
S.B: Fa pocs dies que som a Vic i hem parlat una mica amb la gent, però crec que tenen una bona opinió, ells ja se senten d’aquí, se senten bé, estan treballant bé, la gent els tracta bé...
M.J: Els immigrants no han escollit la migració, perquè tenen famílies, tenen terres, però les condicions socials i econòmiques, que són responsabilitat de la política marroquina, és el que ha empès la immigració a deixar les seves terres i venir cap aquí. Els diners dels treballadors rifenys que viuen aquí i que envien diners, no s’exploten allà, es porten a altres regions o es fan servir per interessos personals. Si els diners de les migracions s’explotessin a la zona, ells mateixos acabarien amb la immigració, perquè ajudarien al desenvolupament.

Entrevista publicada al número 16 de la Revista Mà
Fotografia: Sara Blázquez

“El treball és eix central en la vida de les persones”

Raquel Gil, Presidenta d’AMIC-UGT

Ja fa setze anys que va néixer l’associació d’Ajuda Mútua d’Immigrants a Catalunya (AMIC) dins el sindicat UGT. Raquel Gil, advocada de professió i Secretària d’Igualtat i Polítiques Socials de la UGT de Catalunya, n’és la seva presidenta, i ens ha atès per explicarnos què és i com funciona l’entitat. AMIC-UGT té oficines a Vic i Manlleu.

Sara Blázquez Barcelona

Per què és important la integració sociolaboral de les persones nouvingudes?
El treball és eix central en les vides de les persones, és el que et dóna accés a drets. Tenir feina o no tenir feina vincula a tenir habitatge o no, a tenir accés a l’educació i de quina forma, per tant la integració de les persones nouvingudes està molt relacionada amb el món laboral. El centre de treball funciona com a element integrador, molt més que l’escola o el barri, perquè és on passem més hores, i on hi ha una coneixença més gran. De vegades ens trobem amb persones amb un discurs general on es veu que tenen certes reticències amb la immigració, però en el moment en què et parlen del seu company de feina, “ell no, ell és diferent”. Perquè a ell el coneixen i als altres no. Aquesta coneixença permet canviar estereotips.

Per què es va crear AMIC-UGT?
Quan va néixer AMIC, ja fa 16 anys, va ser el moment en què va començar a haver un creixement de la població immigrada, encara molt petit, i com a sindicat es va detectar que hi havia uns treballadors, que són els estrangers, que tenien una problemàtica específica a banda de les que tenen tots els treballadors, i que va molt relacionada amb la seva situació administrativa a l’hora de poder-hi ser, de poder treballar, i de quina manera això afecta fins i tot la seva vida familiar. Per tant, es va optar per crear aquesta entitat, per donar aquest suport de documentació, de tràmits administratius, però que també permet treballar en xarxa amb la resta d’entitats d’immigrants i permet tocar temes més enllà dels estrictament laborals. Temes de cultura, de reagrupament...

De quina manera es treballa?
Donem molta informació. Creiem que la informació et permet tenir autonomia, ja sigui com accedir al mercat de treball, com estar-hi, o què passa quan surts, però amb la coneixença de la societat on estàs vivint, de les diferents entitats i dels recursos que hi ha. També fem formació, tant a tècnics com a gent de les administracions que està treballant amb persones nouvingudes, com també a les mateixes persones nouvingudes. Quan AMIC fa guies del mercat laboral intentem no duplicar aquelles guies que ja té el sindicat, però intentem explicar de forma més planera aquelles coses que per algú que ha estat sempre dins d’aquest mercat de treball són molt òbvies, però per algú que hi arriba i ve amb un esquema de com funcionen les coses, aquesta prèvia els permet estar en una situació més igual. També fem activitats més concretes, com xerrades o materials, i últimament hem fet els Congressos de la Immigració, que és una manera de donar veu i espai a qui de moment no la té.

Amb quines situacions us trobeu?
De tot, des de gent que ve a preguntar què és un empadronament i que acaba d’arribar, i que no té contactes i ve a preguntar-te el més bàsic, a gent que ja porta molt de temps i està tramitant nacionalitats, o altres persones que vénen a demanar quina escola és millor pels seus fills. Treballem en confiança i la informació que donem no té cap interès al darrera. Això et converteix en un referent dins del territori. Ens hem trobat amb situacions molt dures, per la poca sortida que tenen, per col·lectius en risc d’exclusió, que a més se’ls suma el tema de la documentació, i el tenir o no tenir permís. Però també és maco quan veus algú que ha vingut amb situacions molt dures, i que el seu procés és positiu. Que en dos o tres anys està treballant, en un lloc de treball de certa qualitat, té a la família, el tema de l’idioma està superat, està fent formació per una altra cosa... Això dóna sentit a la feina que fem. Veus el millor i el pitjor de la condició humana.

Quin paper té AMIC dins del sindicat?
La idea és fer de frontissa entre les dues bandes. Hi ha gent que ve de cultures on el sindicat és un instrument de l’estat, un instrument repressor, que no existeix, i amb unes condicions democràtiques molt precàries. D’entrada, no anirien a un sindicat perquè no entenen que la seva aportació al sindicat pugui ser positiva, i per tant és més fàcil que vagin a una associació com AMIC. A partir d’aquí els podem fer saber quin model de sindicat tenim i perquè és important que la gent hi formi part. I per una altra banda que l’estructura del sindicat es faci permeable a aquesta nova realitat: anar passant fluxos d’informació, de formació, trobar espais comuns de trobada amb la gent... Fem de porta giratòria d’entrada i sortida, de comunicació entre les dues bandes.

Com ha canviat la realitat en aquests 16 anys?
Quan va néixer l’AMIC hi havia un degoteig de persones immigrades, i feia poc que hi havia llei d’estrangeria. Si hi ha hagut un creixement tan gran de la immigració és perquè hi ha hagut un creixement econòmic, basat en un creixement pel creixement, molt basat en la mà d’obra poc qualificada, no en la millora de les condicions laborals, sinó en buscar persones amb una situació tan precària que poguessin acceptar aquelles feines. No s’ha fet bé, i ara ens trobem en aquesta situació. Ha canviat molt, ara n’hi ha molts més i a més, estem en un moment de recessió, qui arriba últim és qui pateix més.

Com veu la realitat de la comarca d’Osona?
En el cas d’Osona l’atur està colpejant fins i tot més que en altres llocs, i a més és una comarca que té un nivell de població estrangera bastant important. També és un lloc on ha sortit alguna veu contrària als drets de les persones immigrades però, malgrat això, déu n’hi dó el nivell de convivència que s’ha aconseguit. En el cas d’Osona, tinc la percepció que es tracta d’una població amb un nivell d’estabilització important, ha crescut molt ràpid, però hi ha molt reagrupament familiar, i voluntat de permanència.

En quina situació es troben els plans d’acollida d’immigrants a les empreses?
No hi ha cap obligació legal d’implantar cap pla d’acollida a les empreses. Amb l’avantprojecte de pla d’acollida de la Generalitat sí que parla de que seria desitjable, però ho deixa com una cosa voluntària. El millor pla d’acollida és la rebuda que et fan els companys, i pensem que els delegats sindicals poden fer una feina molt bona amb aquesta acollida, poden establir canals, crear ponts. Hem d’entendre aquesta acollida com una posada en valor de la diversitat que tenen les empreses, que moltes vegades es veu com un problema, quan potser tenen gent que poden aportar coneixement de països a nivell d’obrir mercat, coneixements d’idiomes, d’altres realitats... És important que les plantilles no acabin separades en dos.

Entrevista publicada a la Revista Mà núm. 15
Fotografia: Xevi Quirante